El castell de Tamarit de Mar, al Baix Gaià (Tarragonès).
Una expressió popular diu que a Tamarit de Mar ballen coques. La coca és una dansa tradicional que es balla principalment durant la festa major a diverses poblacions de les Terres de l’Ebre, tot i que també és present al Priorat i al Baix Camp. La raó del nom és degut al fet que els organitzadors venen o subhasten coques. Qui n’aconsegueix una, té dret de ballar amb una noia.
En un article anterior vaig comentar una mica de la història i de l’escut de Tamarit de Mar. Ara, però, et proposo que ens endinsem en la reconstrucció feta a principi segle XX per un empresari nord-americà i col·leccionista d’art que s’enamorà d’aquest indret.
El fill de l’empresari
El 1852 naixia a París, un petitíssim indret del nord-est dels Estats Units d’Amèrica, Charles Deering. Era fill d’un important empresari dedicat a la comercialització de màquines recol·lectores de cereals, que llavors era un innovador negoci. Així que, de calerons, al xicot no n’hi mancaven. No confondre amb John Deere qui per la mateixa època fabricava arades a Illinois i actualment és una marca molt coneguda de tractors i eines agrícoles.
Doncs bé, tornant amb en Charles, després d’una brillant carrera com a oficial de la marina del seu país, passà a ser secretari de l’empresa paterna, de la qual n’esdevindria president de la junta.
Passió per l’art
D’una banda, els viatges que feu mentre era a la marina li descobriren tot un món de noves cultures i fou el germen del seu futur com a col·leccionista. De l’altra banda, el seu alt càrrec a l’empresa li va permetre viatjar i conèixer gent relacionada amb el món de l’art.
El 1903, en un dels esdeveniments als quals assistia, Deering descobrí l’obra de Ramon Casas i en quedà fascinat. Des d’aquell moment, entre l’artista i l’empresari s’establí una relació de mecenatge i amistat que duraria fins a la mort del nord-americà.
Enamorat de la costa
Sis anys més tard d’haver-se conegut, Deering adquiria l’antic hospital de Sant Joan de Sitges per convertir-lo en la seva residència. A més, es feu construir el Palau Maricel per acollir les seves col·leccions d’art. Els projectes de reforma foren encomanats a Miquel Utrillo i Morlius. Poc després, Deering s’enemistava amb Utrillo i comprava el recinte enrunat de Tamarit de Mar. Encisat per la privilegiada situació davant del mar, allà aniria a viure enduent-se la meitat de la seva col·lecció d’art. L’altra meitat l’enviaria a Chicago.
Per fer-se càrrec de la reforma del castell de Tamarit de Mar posà al davant a Ramon Casas. Quina experiència tenia com a arquitecte? Poca, per no dir-ne cap. Certament, uns vint anys abans havia restaurat ell mateix —assessorat de Puig i Cadafalch—el claustre i les dependències del monestir de Sant Benet de Bages.
Cap arquitecte
Per la supervisió dels treballs de restauració del castell de Tamarit, Casas comptà amb la col·laboració de l’historiador tarragoní Joan Ruiz Porta. Les obres foren executades per Joan Sumoy, un respectat mestre d’obra —un paleta, per entendre’ns— de la Riera de Gaià que fou molt sol·licitat per les famílies ben posicionades d’Altafulla.
Després de passar tres grans portals, accedeixes a la “Plasa de la Constitvcion” (sic). A l’esquerra hi ha l’habitatge que el pintor adequà per viure mentre vigilava les obres i on després estiuejaria amb la seva família. Probablement, l’espai més rellevant és la terrassa amb una espectacular vista de la platja amb Altafulla al fons.
Propietat privada
Com a curiositat, al costat mateix de l’habitatge que tenia Ramon Casas hi ha una porta que dona accés a una altra terrassa una mica més gran. Al costat de l’entrada, es pot llegir en una placa “Señorío del Marqués de Tamarit”. Per conservar el títol, els marquesos havien de conservar una part de la propietat del castell, ja que el marquesat es basava precisament en aquest indret. Per aquest motiu, quan varen vendre el conjunt, conservaren aquest petit espai.
Romànic modificat
Al fons de la plaça s’alça l’església de Santa Maria, una de les més antigues del Baix Gaià. Documentada al segle XII, l’aparença actual és fruit de diverses reformes efectuades en segles posteriors i que, a més d’afegir les capelles laterals, també tapiaren algunes finestres.
A l’entrada es construí un porxo o atri, de vegades anomenat nàrtex o galilea. El nom galilea ve donat perquè durant la Pasqua de Resurrecció la processó finalitzava en aquest espai i tenia lloc un ritu de purificació abans d’entrar. Simbolitza el camí dels apòstols a Galilea després de la resurrecció de Crist.
Seguidora o líder?
En aquest porxo pots veure un plafó ceràmic amb la imatge de Maria Magdalena o de Magdala. Les rajoles foren probablement col·locades durant la reforma duta a terme per Deering. Amb una cara ben poc femenina, apareix la santa amb una calavera, simbolitzant la mort. Segons els evangelis, Magdalena fou deixeble de Jesús i testimoni d’una aparició seva un cop ressuscitat. Una de les moltes tradicions relata que la senyora viatjà fins a la Provença i dugué una vida de penitència en una cova. Antigues corrents filosoficoreligioses —gnosticisme— prengueren la Magdalena com una líder espiritual.
Art sacre
A l’interior de l’església hi ha diverses peces interessants. Per exemple, presidint l’altar major hi ha un retaule barroc. També hi ha capelletes amb imatges, com la dedicada a sant Jaume. Al paviment hi ha algunes làpides sepulcrals, tot i que cal destacar una del segle XIII que hi ha encastada al mur amb l’epitafi del cavaller Arnau de Tamarit, governador del castell o castlà.
Una porta al final de la nau condueix a la sagristia on es conserva un mobiliari excepcional.
Moltes d’aquestes obres encara no han estat degudament inventariades ni documentades per persones enteses, ja que tot això era de propietat particular i poca cosa —o res— s’hi va fer. A més, la humitat, els corcs i el pas del temps les han malmès perillosament.
Del cementiri a la mansió
Tornem a sortir a la plaça. Un portal de pedra dona pas a la mansió que Casas inventà per a Deering. La major part del que s’edificà o bé eren peces reaprofitades o bé fou fet de bell nou, tot seguint un estil inspirat en construccions medievals. Sense anar més lluny, aquesta porta provenia de l’antic cementiri de Tamarit de Mar.
Sexe sagrat
Para atenció al trucador de la porta. Ho estàs veient correctament: té la forma d’un penis amb els seus testicles. Et sorprendries de la quantitat d’esglésies i d’habitatges particulars a tota la península que, encara ara, en llueixen un de similar. Quan als albors de la humanitat les persones comencen a establir-se en llocs fixos i a conrear la terra, sorgeix la necessitat de procreació. Llavors modelen figuretes de dones amb panxa i grans pits amb la intenció d’invocar la fertilitat.
Grecs i romans aniran perfeccionant aquesta tradició ancestral amb divinitats masculines molt ben dotades. El cristianisme, gran assimilador de costums existents, incorporà rituals pagans com aquest picaporta fàl·lic, especialment a les zones rurals dedicades a l’agricultura. Era una manera de reforçar allò de “sigueu fecunds i multipliqueu-vos” (Gn. 1,28).
Un passat brillant
Amb la magnífica i totalment recomanable visita per l’interior del castell de Tamarit vas descobrint tot un seguit d’estances que en el seu moment devien ser enlluernadores, però que ara, desproveïdes de bona part del mobiliari i de la decoració original, queden un pèl deslluïdes. De tota manera, els elements que encara resten donen una petita idea de com devia ser la col·lecció d’art que tenia aquí Charles Deering.
Aquí i allà vas trobant magnífics capçals de llit d’Olot i d’altres estils, miralls de cristall, gerros de porcellana, escultures, gravats, arquetes i pintures. Això no obstant, són impagables les vistes panoràmiques des de les finestres i balcons. Pots entendre per què l’empresari nord-americà trià aquest meravellós indret i li tornà part de la vida que havia tingut.
El final i el començament
El recorregut inclou una ullada al celler, a la cuina i al bany així com altres petites estances oblidades durant anys. Per acabar, en sortir a l’exterior es poden veure els jardins i la piscina —ara buida— així com el privilegiat indret on Deering volia ser enterrat, tot i que la família se l’endugué al seu país. Finalment, allà mateix s’alça la torre de guaita que donà origen al castell de Tamarit a recer de la cala Jovera.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Charles Deering: ca.wikipedia.org
- Ramon Casas y Charles Deering: ramoncasas.art
- Casas i Deering després de Maricel: ramoncasas.art
- Guia d’Altafulla, per Salvador-J. Rovira. Pàgines 75-82
- Anècdotes del pintor Ramon Casas…, per Joan Vives i Isidre Virgili
- Els anys de Maricel i Tamarit: ramoncasas.art
- Torredembarra i Tamarit, les dues “T” de Ramon Casas: josepbargallo.wordpress.com
- Santa Maria de Tamarit: enciclopedia.cat
- Llamadores faliformes en Ribagorza, per P. Colomina, G. Lomillos i C. Franco
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: