Aquarel·la del carrer Ample de Torredembarra, amb el portal de la Bassa.

Insignes i indignes

A totes les poblacions hi ha misteris sense resoldre. I la història de Torredembarra no és cap excepció. Quina torre era aquesta que sembla que pertanyia a un tal Barra? Misteri. Sigui com sigui, el nom va fer fortuna i va arribar a denominar aquest municipi del Tarragonès.

L’altre enigma és què pinta una mà a l’escut d’aquest municipi. Em queda clara la raó dels altres elements heràldics -dues torres, mar i corona; però, una mà? En fi, l’heràldica no és el meu punt fort.

Però comencem pel principi.

Història de Torredembarra. L'escut de la vila en una placa de carrer.
Heràldica municipal.

Temps era temps…

Un dia de Sant Josep de l’any 1057 -és a dir, fa molt, molt de temps-, els comtes de Barcelona van fer la donació d’un terreny a quatre persones. Això si, a canvi havien de conrear la terra i edificar, no es pensessin que el regal era per la cara.

Cent cinquanta anys més tard ja hi havia dos nuclis: el de la Torre i el de Clarà. El senyor de la Torre va arribar a un acord amb els seus vassalls: els oferia refugi en temps de guerra.

Pots imaginar que aquí també hi havia una contraprestació. Els vassalls ho pagarien de la seva butxaca i a més proporcionarien els materials per a la construcció dels murs i les torres. El senyor pagaria els mestres d’obres. Mira que bé! D’aquells temps sobreviu la Torre de la Vila, una de les quatre que tenia el recinte medieval.

La Torre de la Vila, protagonista de la història de Torredembarra.

L’etapa daurada

La història de Torredembarra va seguir el seu curs. Se succeïren els anys i la vila fortificada passà per diversos propietaris. Fins que a finals del segle XIV va ser regentada pels Icart. Tant els devia agradar que van romandre tres-cents anys. Va ser una època important per la vila.

Els Icart eren barons, que això no era qualsevol cosa. Ho demostra el fet que tres descendents van ser batlles generals de Catalunya, que ve a ser com un tresorer del rei. 

Aquarel·la del carrer Ample de Torredembarra, amb el portal de la Bassa.
Carrer Ample i portal de la Bassa.

Un baró era una persona designada pel comte per tal de governar un indret, cobrar els impostos i impartir justícia. La corona de l’escut de Torredembarra recorda precisament aquest rellevant llinatge. 

Als Icart es deu el castell que actualment és la seu de l’Ajuntament. Va ser projectat per Pere Blai, que potser et sonarà més si et dic que va ser l’arquitecte encarregat de refer la façana del Palau de la Generalitat.

Història de Torredembarra. Portalada renaixentista del castell.
La porta del castell.

Més espai per a la feligresia

Sota el govern dels Icart, l’antiga església romànica va ser substituïda per un nou temple dedicat a Sant Pere Apòstol. El característic campanar i la portalada foren encomanats el 1558 a Bernat Cassany, arquitecte responsable també de la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona.

Com va passar arreu, la Guerra Civil feu desaparèixer pràcticament tot el contingut.

Història de Torredembarra. Campanar barroc de l'església de Sant Pere.
El campanar d’en Bernat.

La pesta

Al segle XVII un enllaç matrimonial donaria pas a governar als comtes de Santa Coloma de Queralt. Durant aquest nou episodi de la història de Torredembarra, els nous comtes van ensopegar una mala època. El 1640 la pesta negra provocava una gran mortaldat, que no se solucionava amb remeis ni oracions.

Un dia un pelegrí va trucar a la porta d’una casa i una nena li digué no tenia res per donar-li per causa de la pesta. L’home li va dir que en aquest cas els aniria bé invocar Santa Rosalia. Afegí que a les golfes d’un habitatge de Tarragona hi havia un quadre de la santa; que el portessin i fessin pregària. Clar i directe.

La nena ho explicà a tothom i allà que anaren el capellà i el batlle. Efectivament, van trobar el quadre i el dugueren a Torredembarra. Només arribar, els malalts ja es guarien i la malaltia marxava del poble. Rosalia, no cal dir-ho, desbancà Sant Adrià, qui no havia fet res per la plaga i es va quedar com a copatró.

Filla de bona família, Rosalia Sinibaldi va néixer a Palerm el 1130. Poc abans de casar-se decidí que no volia viure a palau i es retirà a pregar a una cova, fins que va morir amb quaranta anys.

Cinc-cents anys després, la pesta entrava a Palerm, però la intercessió de Rosalia va salvar la població. Des de llavors és invocada arreu contra aquesta malaltia.

Plafó ceràmic amb la imatge de santa Rosalia, patrona de la vila.
La patrona sanadora.

Els estralls de la guerra

No havien passat ni cent anys que tingué lloc el que es coneix com a Combat de Torredembarra, durant la Guerra de Successió entre seguidors borbons i austriacistes.

El 1713 la infanteria catalana i aragonesa va ser abandonada per la cavalleria davant les nombroses tropes borbòniques que van fer una bona escabetxada. Quatre-cents soldats van ser fets presoners i enviats a galeres.

El 1808 Torredembarra tornava a patir una nova ocupació. L’entrada de les tropes napoleòniques va comportar el saqueig de l’església i l’estada de les tropes durant prop d’un mes.

Rajola amb una antiga inscripció termenal a la plaça del Castell.
Delimitacions termenals.

Riquesa tèrbola

Des de la descoberta del continent americà, qui més qui menys va intentar comerciar amb les colònies espanyoles d’Ultramar, però només els ports de Sevilla i Cadis tenien el privilegi del control de vaixells i mercaderies. El 1778 Carles III va autoritzar el lliure comerç i a les costes catalanes va ser un no parar de trànsit marítim.

Hi ha dos tipus de persones que s’enriquiren. En primer lloc, tenim els capitans de vaixell que, entre altres transportaven teixits, vi o paper, i des de les colònies importaven cafè, tabac, sucre i cacau.

En segon lloc, hi havia catalans que creuaren l’Atlàntic per treballar allà i fer fortuna. Alguns ho van aconseguir i tornaren rics a les seves viles, on es feren construir grans habitatges i donaren diners per a escoles, hospitals, esglésies o per millorar la població. Es coneixen com a indians o americanos.

Balcó esgrafiat de Cal Serafí, edifici barroc del segle XVIII.
Balcó barroc de Cal Serafí.

Així doncs, el comerç marítim de Torredembarra va ser un important motor econòmic, fins que la duana de Tarragona va obtenir el dret d’entrada de mercaderies.

D’entre els torrencs més coneguts que van fer les Amèriques tenim l’empresari tèxtil Joan Güell, el periodista Joan Mañé i Flaquer, l’inversor Antoni Roig i, finalment, Joan Casas, avi del pintor Ramon Casas.

Com per rememorar aquest aquest passat mariner, l’any 2000 s’inaugurava a la costa de Torredembarra el darrer far de la península, just quan, gràcies a les noves tecnologies ningú ja el necessitava. La imponent estructura va ser projectada pel premiat arquitecte castellonenc Josep Antoni Llinàs i Carmona, autor també de la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona i de la restauració del Teatre Metropol de Tarragona.

Escala interior en espiral del far de Torredembarra.
L’espiral del far.

Fins a la mort

Però les riqueses d’aquests personatges -generalment masculins- no sempre es van fer de manera ètica. Com una taca fosca que planeja sobre les seves biografies, va ser una constant el comerç d’esclaus o el seu ús com a servents o treballadors sense drets.

Tanmateix, els diners sembla que tot ho netegen i és així com Torredembarra encara dedica carrers i monuments a qui va fer sortir la vila de la misèria, sense tenir en compte com. Malgrat que la mort ens fa iguals, una visita al cementiri ajuda a veure la diferència entre rics i pobres. 

Segons consta a la portalada, l’interessant recinte funerari es va construir cap al 1819. Tot i no destacar especialment pel que fa al patrimoni, són moltes les històries viscudes dins i fora dels seus murs. 

Ben curiós resulta l’episodi de la campana de la capella del cementiri, que ningú sap si mai n’havia tingut i que es va col·locar novament el 2012. Dels tres recintes porxats, el primer és el més antic i on trobem els panteons més notables, que no interessants. De pas, observa també les peculiars formes dels nínxols.

Llosa funerària del nínxol de la família Dalmau al cementiri de Torredembarra.
La mort dins la mort.

Oblidats i enaltits

Especialment notori és el mausoleu de la família Gatell. L’Esteve Gatell i Roig va ser un farmacèutic que s’enriquí a l’Havana amb l’esclavatge.

Integrat sota la columnata, però no per això menys grandiós, hi ha el panteó de la família Huguet. Aquest llinatge de mestres d’obra va decidir canviar de sector i es van enriquir al segle XVIII amb el comerç de vi amb Cuba.

Paviment geomètric del panteó de la família Huguet.
Geometria funerària dels Huguet.

També pertanyent a una llarga dinastia d’apotecaris, tenim el panteó del 1882 d’Antoni Gibert Cisneros, qui va ser un altre important indià. 

Una creu anodina envoltada d’una senzilla reixa marca el lloc on va ser enterrat el fiscal tarragoní Enrique de Querol. Durant el franquisme va ser fiscal, amb el dubtós honor d’haver estat decisiu en la causa que condemnà, entre molts altres, a Lluís Companys.

Seguint amb aquella obscura època tenim les fosses comunes de les persones assasinades pel bàndol republicà, moltes de les quals eren religioses. En una guerra tothom perd.

Molt més recent ha estat el descobriment d’Horia Sima, un destacat dirigent feixista romanès enterrat sota un nom fals. Va morir el 2013 a Alamanya en estranyes circumstàncies.

Com pots comprovar, la història de Torredembarra, com la de tantes altres poblacions, és farcida de tota mena de personatges. Alguns han deixat la seva petja, però, seran dignes de ser recordats?

Panteó de la família Gatell al cementiri de Torredembarra.
El panteó dels Gatell.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa

Saber més

Què veure a prop