Quan arribes a Cardona —Bages—, imposa la visió de la descomunal fortalesa que domina tot el paisatge, juntament amb l’església de Sant Vicenç de Cardona. Però, quan hi ets, la impressió s’esvaeix una mica. I en finalitzar la visita guiada, penses “això és tot?”. Aquesta impressió ve donada perquè, a part dels impressionants murs, poca cosa més queda d’aquella extraordinària fortificació. A més, bona part és fruit de la discutible rehabilitació per convertir el conjunt en un Parador.
Dominar l’entorn
La monumental fortificació de Cardona ja s’esmenta al segle VIII. Edificada en un enclavament estratègic, no t’ha de sorprendre que fos com un caramel que tothom volia. Des d’aquí, no només es dominava bona part del territori, sinó que també es defensaven les mines de sal.
Però, per què era tan important la sal? Des dels temps del romesco, la sal ha estat un bé tant o més valuós que l’or. La sal permetia conservar la carn, el peix, els embotits i els formatges durant mesos, de manera que es podia sobreviure a l’hivern.
Ara pots entendre per què el castell de Cardona fou repetidament conquerit, destruït i novament reconquerit, fins que al segle IX, Guifré el Pilós hi concedí una primera carta de repoblament. La raó és que aquí no hi volia venir ningú a viure, perquè era un lloc de constants batusses amb els assentaments sarraïns.
Vescomtes, comtes i ducs
Els vescomtes d’Osona acceptaren la proposta de repoblament i s’establiren aquí. Encara més, acabaren canviant el cognom familiar pel de Cardona. El primer a fer-ho fou Joan Ramon Folc I al segle XI. Malgrat que, probablement no et sonarà de res, d’aquest senyor cal parlar-ne una mica més, ja que arribà a ostentar un gran poder. Per cert, compte amb no confondre’l amb la rècua de successors, molts dels quals, per més confusió de les generacions futures, es deien Joan Ramon. I tots, absolutament tots, duien els cognoms Folc de Cardona. Tanmateix, fou tan gran el poder que arribaren a tenir i tanta la influència al costat dels monarques, principalment de la Corona d’Aragó, que es coneixen popularment com a reis sense corona.
El primer
Per començar, el vescomte Joan Ramon Folc I de Cardona naixia l’any 1040 no se sap on, potser aquí mateix. Només arribar als tretze anys, adquireix la majoria d’edat, es casa i aviat reorganitza les seves possessions. Reuní un important patrimoni familiar, a més de controlar prop de vint castells que feien frontera amb el territori sarraí. Finalment, durant una incursió sarraïna va perdre la vida en un d’aquells castells.
Tant per l’increment del patrimoni com per l’habilitat que tenia en la seva gestió, a més del prestigi polític, fou considerat un referent pels seus descendents. Des d’aquell moment, el nom de Ramon Folc s’usaria sovint pels futurs descendents. Com el duc Ferran Joan Ramon Folc de Cardona i Enríquez, enterrat en el notable panteó renaixentista que hi ha a l’esquerra del creuer i de qui te’n faré cinc cèntims.
L’home dels títols
Nascut al castell d’Arbeca el 1470, en Ferran arribà a ser probablement el noble més influent del seu temps. A més de ser duc de Cardona, ostentà els títols de comte i vescomte i fou nomenat ‘gran d’Espanya’, que és el màxim honor que pot rebre la noblesa. I per si tot això et sembla poca cosa, també acompanyà Carles V quan visitava Barcelona. No és doncs cosa estranya que el seu panteó sigui tan notori. Com qui fa una becaina, amb el cap recolzat a la mà, el duc jau al costat de Francisca Manrique, la primera de les tres esposes —què devia passar amb les altres dues? Cal mirar amb deteniment aquesta solemne construcció de poder: els escuts familiars, el gos fidel als peus del duc, el magnífic vestit de la senyora, la decoració renaixentista…
A baix a l’esquerra hi ha un sant Sebastià i a la dreta un sant Jeroni. Per què aquests sants i no uns altres? Doncs encara no tinc la resposta. Para atenció a la figura de Jeroni amb un lleó als peus. Aquest home va viure al segle IV i va viatjar més que un guia turístic. Tot i tenir uns bons estudis, decidí dur una vida solitària al desert. Això no treu el fet que també visitava alguns monestirs i prenia el cafè amb el sant pare.
L’home escrivia sense treva i, gràcies als coneixements que tenia, traduïa grans obres teològiques. És considerat un dels ‘doctors’ o ‘pares’ de l’Església. Se’l sol representar com aquí, vestit de cardenal, malgrat que mai exercí aquest càrrec. El felí fa esment d’una llegenda que diu que un lleó ferit s’acostà al monestir on s’allotjava el sant. Jeroni el guarí i des de llavors, la bèstia l’acompanyà arreu.
Enterrat a la paret
Seguidament, a l’extrem contrari del creuer hi ha el sepulcre de Joan Ramon Folc I de Cardona. És una preciosa obra renaixentista, tot i que si el compares amb el del duc Ferran I, aquest el trobaràs poc notori. Més aviat sembla un armari encastat al mur. De fet, ben poca informació he trobat a les xarxes, així que sembla obvi que no desperta passions. Però acosta’t una mica més i mira’l de prop.
El sarcòfag està sostingut per dos ferotges lleons d’aparença oriental i un angelet la mar de bufó. Considerat des de sempre com el rei de tots els animals, el lleó representa el poder i la força. No és, doncs, estrany que fins i tot les escriptures proclamin Crist com el Lleó de Judà (Gn 49, 10). Antigament, existia la creença que després de tres dies d’haver nascut, els cadells de lleó rebien la vida amb l’alè del seu pare. És un símil que pretenia representar d’aquesta manera la resurrecció de Crist.
Bestiari medieval
No t’ha de sorprendre que aquestes escultures poc o res tenen a veure amb un lleó. Tingues en compte que en aquella època eren pocs els lleons de veritat que s’havien vist a la península. Els monarques en tenien algun al seu palau per tal de mostrar la seva riquesa i importància i solien ser regals diplomàtics vinguts des del nord d’Àfrica. Però els artistes s’havien de guiar pels bestiaris que circulaven des del segle II i que posteriorment foren reinterpretats tan lliurement, que qualsevol similitud amb la realitat és una coincidència.
Veuràs també diversos relleus que mostren ocells. En general, a les escriptures i segons el context, les aus poden representar la innocència, la connexió amb la divinitat, la llibertat i la resurrecció. Però també poden referir-se a la providència divina, establint una analogia de com Déu té cura de les seves criatures fins i tot en moments de dificultat. Per altra part, tornant al sepulcre, qui va ser Joan Ramon Folc I?
El segon comte
Nascut el 1375 —imagino que al castell de Cardona—, el comte Joan Ramon Folc I de Cardona es va casar per primera vegada quan tenia setze anys. Ja veus que en aquesta família tot es fa ben aviat. Com que el seu pare —Hug II— va ascendir de vescomte a comte de Cardona, el fill fou el segon comte de la dinastia. Entre la primera i la segona esposa, va tenir quatre filles i sis fills, que no està gens malament. I ben jove era també —vint-i-un anys—, que abans d’acabar el segle XIV, el rei Martí I li atorgà el càrrec d’almirall. Poc després heretava el comtat de Cardona i participava com a general en la sagnant batalla de Sanlurí —1409— entre l’exèrcit de la Corona d’Aragó i el de Sardenya.
També, juntament amb el seu germà Antoni, exercí com a parlamentari de la noblesa partidària de Jaume d’Urgell i fou ambaixador d’Alfons el Magnànim. El 1418 dirigí les forces per permetre a l’infant Pere prendre la ciutat de Nàpols i, ja que li venia de pas, també saquejà Marsella. Va morir el 1441 quan tenia seixanta-sis anys.
Ep! Si l’home se n’anà al canyet al segle XV, com és que la tomba és de dos-cents anys després? Doncs la cosa va anar així. Quan el segon comte se n’anà d’aquest món, fou sebollit a l’atri de l’església de Sant Vicenç de Cardona, que era el lloc on normalment s’enterrava la noblesa. Per alguna raó que desconec —potser a causa del mal estat del sepulcre—, el duc Lluís Ramon feu construir a l’interior un nou mausoleu pel seu rebesavi. I aquí el tens, sota cobert, amb un llarguíssim epitafi que relata les gestes i títols del finat.
Abat amb autoritat
A continuació, situa’t al centre del creuer de l’església de Sant Vicenç de Cardona i abaixa la vista a terra. Veuràs unes lloses sepulcrals. Efectivament, hi ha altres persones, completament oblidades, que també formen part de la història d’aquest conjunt monàstic. En primer lloc, amb un gran escut en relleu, tens l’abat Josep Estornell de Soriano, mort el 1708. Aquest senyor fou vicari general, és a dir, un sacerdot de confiança qui ajudava el bisbe en l’administració i govern de la diòcesi. La diòcesi o bisbat és el territori on un bisbe dirigeix i té cura de la feligresia.
Al segle XVII, Cardona pertanyia al bisbat de Solsona i abastava a més, part del Bages, del Berguedà i de la Segarra. L’abat Estornell també era l’administrador dels hospitals de l’exèrcit de Catalunya. Això vol dir que s’encarregava de la gestió logística, econòmica i administrativa dels centres sanitaris on s’atenien els soldats ferits o malalts. Així que ja et pots imaginar que en Josep Estornell devia tenir feina.
Observa de prop l’escut familiar. L’envolta el capell i les borles que l’identifiquen com a abat. A l’esquerra hi ha un ocell que dedueixo que fa esment del primer cognom. En canvi, a la dreta hi ha una torre amb un soldat i el lema “Valer o morir”. Aquesta frase no em quadra per res, ja que pertany al llinatge dels Valero i no dels Soriano. Potser, penso jo, les dues famílies s’havien entroncat arran d’un matrimoni.
Abat imposat
Per acabar, una altra llosa al centre del creuer de Sant Vicenç de Cardona, marca el sepulcre de Jaume —Iacob en llatí— Portell i Font, qui morí el 1729. Precisament, manca la part on devia haver-hi l’escut. Només he esbrinat que fou proposat com a abat pel duc de Medinaceli i Cardona que, si no vaig errat, es deia Nicolás Fernández de Córdoba y de la Cerda. I tu et preguntaràs, com es pot ser alhora duc de Medinaceli i de Cardona? Doncs molt senzill, per un enllaç matrimonial que tingué lloc a principi segle XVII, el qual uní fins al dia d’avui aquests dos llinatges. Efectivament, en l’actualitat hi ha una descendent cordovesa que encara ostenta aquest títol.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Església de Sant Vicenç de Cardona: lespedresdecatalunya.blogspot.com – enciclopedia.cat
- Folc de Cardona: enciclopedia.cat
- Ramon Folc I: ca.wikipedia.org
- Lleons medievals: fotosdebarcelona.com
- Ferran Joan Ramon Folc: ca.wikipedia.org
- Tomba del duc Ferran Joan Ramon Folc: imatgesdesilenci.blogspot.com
- Joan Ramon Folc I: dadescat.com
- Tomba de Joan Ramon Folc I: dadescat.com
Què veure a prop
Si hi ha futbol, no veuràs Rondaller.cat
Vols saber qui i per què m’està bloquejant durant els partits?
