Aquarel·la amb una vista de la plaça del Camp de Solsona.

Amagats al bosc

El monument als emboscats de Solsona.

T’has barallat mai amb la teva germana, germà, amiga o amic quan tenies, posem per cas, cinc anys? Recordes el motiu? Era potser per una joguina? Segurament cridaves “és meva, és meva!”. I m’hi jugo un peix que la persona contrària esgrimia el mateix raonament. Oi que no vaig massa errat?

Doncs bé, una guerra -qualsevol- és el mateix: un bàndol lluitant per un tros de terra que no és seu i un altre defensant-la. El problema és que, qui realment lluita i mora sovint és un munt de gent la qual no entén les veritables raons de més amunt. I llavors tenim qui sí que s’ho creu cegament i s’allista sense pensar-ho i qui decideix no prendre-hi part en el conflicte i toca el dos. 

D’una banda, d’aquestes darreres persones hi ha les que tenen mitjans i marxen a un altre lloc on continuar vivint bé fins que passi la mala maror. De l’altra banda hi ha les que són considerades desertores. Normalment, qui deserta i s’amaga està mal vist. Es considera covard. Però la línia entre patriotisme i sentit comú pot arribar a ser molt i molt fina. A continuació, t’explico un fet històric on no resulta senzill jutjar les raons.

Monument als emboscats de Solsona. Detall de les siluetes humanes.

Els emboscats

La comarca del Solsonès havia estat majoritàriament conservadora, molt influenciada per l’església -catòlica, s’entén- i, òbviament, vinculada a ideologies de dretes. En començar la Guerra Civil, els homes foren cridats a files i és quan tingué lloc un fet inèdit. Bé per no combregar amb la ideologia republicana, per qüestions religioses o simplement, per no voler lluitar, la majoria de joves del Solsonès decidiren desertar.

Molts d’ells aprofitaren les nombroses balmes, coves i avencs així com els densos boscos de l’entorn per no ser descoberts. Allà, amb el suport de la gent de les masies del voltant, especialment dones, varen sobreviure els tres anys de guerra. No obstant això, cal incloure totes aquelles persones de dretes, capellans i monges que, fugint de les milícies antifeixistes, buscaren refugi a les masies més aïllades.

Detall de les siluetes humanes del monument a la Pagesia.

El suport

Però, com és possible que tanta gent pogués viure tot aquest temps sense ser descoberta? Gràcies a un gran nombre de persones formades per familiars, amistats, persones conegudes o bé tan sols compromeses amb la causa que conformaren una sòlida xarxa per facilitar suport als emboscats proporcionant-los menjar, roba i medicaments.

Fins i tot els amagaven a les seves llars. A més, feien d’enllaç amb altres emboscats o bé amb guies que els podien conduir fins a la frontera. La tasca comportava un gran perill, ja que sovint aquestes persones eren interrogades per militars que cercaven els fugitius.

Monument als emboscats de Solsona. Detall de les siluetes humanes.

El monument

El 1966 s’erigí en un extrem de la plaça del Camp una curiosa estructura de ciment. Està formada per un gran fris amb figures estilitzades que presenta al centre les dones, encarregades de facilitar la manutenció als homes que vivien als amagatalls dels boscos del voltant. Hi ha qui el coneix com a monument a la Pagesia i també a les Masies, tot i que tothom dona per fet que la interpretació va molt més enllà.

L’obra, de la qual en desconec l’autoria, va ser bastida coincidint amb la fira agrícola de Sant Isidre que tingué lloc aquell any a Solsona. Tot això passava mentre Josep Serra i Forn era alcalde de Solsona. Fill d’un tractant de bestiar que també havia estat alcalde dretà durant la República, fugí a Sant Sebastià en començar la contesa i es passà aquells anys fent de xofer d’alts càrrecs militars. Resulta ben curiós que d’un personatge que ha estat molt de temps a l’alcaldia de la ciutat hi ha ben poca informació a les xarxes.

Monument als emboscats de Solsona a la plaça del Camp.

La plaça

En algun moment de l’antiguitat es bastí un castell, probablement de fang i palla, a l’espai actualment ocupat per la plaça del Camp. Com a lloc fronterer, diversos comtes el reconstruïren i ampliaren fins a convertir-lo al segle X en una fortalesa com cal. Sota la seva protecció s’anà configurant la ciutat medieval, al voltant de la qual s’aixecà la muralla.

Doncs bé, tornant a la plaça, tinc la sensació que el 1966 degué ser un any clau en la vida solsonina. A més del monument als emboscats de Solsona i de la fira de Sant Isidre, s’inaugurà també aquest espai. De fet, la fira se celebrava des dels temps de la llonganissa, però és durant la dècada dels anys seixanta que es converteix en un acte multisectorial.

L’execució de la plaça anà a càrrec dels constructors locals Gonzalo Clotet, conegut popularment com el Teixidor i de Josep Estany qui fou encarregat d’obres de l’ajuntament. El mosaic del paviment de la plaça del Camp és obra de Manel Casserras i Boix, un sastre qui es convertí en un gran creador de figures del món geganter. Em pregunto si no va ser ell mateix l’autor del monument.

Aquarel·la amb una vista de la plaça del Camp de Solsona.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: plaça del Camp. Solsona

Saber més

Què veure a prop