Hi ha poblacions que conserven el mateix nom (evolucionat) des que els romans o els ibers li van posar. Però d’altres no ho han tingut tant clar i l’han anat canviant. Castellar del Vallès n’és un exemple. Unes deu vegades ha variat el seu topònim i fins i tot ara, la pàgina oficial de vegades obvia ‘del Vallès‘.
Jo encara n’afegiria un més: Tolrà. Tant va influir a la vila aquesta família que sorprèn que no li posessin el seu cognom.
Aprofitant la força motriu del riu Ripoll, en Josep Tolrà va muntar una indústria tèxtil que amb el temps seria decisiva en el desenvolupament de la vila.
Quan la seva esposa va quedar vídua, heretà tot el patrimoni i continuà la labor de mecenatge. Tan bé ho va fer que el 1896, a petició dels castellarencs, la reina regent Maria Cristina li concedí el títol de marquesa.
Si fas una breu passejada pel centre, trobaràs sorprenents edificis patrocinats pels Tolrà que et deixaran amb la boca oberta.
Rentar la roba
Els antics safareigs són un bon exemple d’obra social. El lloc es coneix també com a Cal Calissó, un edifici del segle XVIII que es va reformar més tard per tal de convertir-lo en safareig públic.
La marquesa de Castellar va encarregar el projecte a Emili Sala Cortés, arquitecte que va deixar en aquesta població una bona mostra de les seves obres encarregades pels Tolrà.
De cafè a consistori
Situada a l carrer Major, l’antiga seu de l’Ajuntament també es deu a Emili Sala i és d’un estil eclèctic, és a dir, que barreja elements de diverses èpoques.
Va ser edificat al lloc on hi havia un antic cafè. De fet va ser el Café del Porvenir fins que la senyora marquesa va comprar l’edifici per tal de convertir-lo en seu del consistori.
Un escut a la part central mostra un gos i una campana, representant les famílies Clasquerí i Meca que exercien antigament la jurisdicció a Castellar.
A la tercera va la vençuda
L’espatarrant església de Sant Esteve soprèn per les grans dimensions tenint en compte que parlem d’una població que a finals del segle XIX gairebé no tenia 4.000 habitants.
La primitiva església de Sant Esteve, que després veurem, es troba als afores a l’antic nucli de la població. Més tard es bastí una altra, però al segle XIX es va quedar petita i la senyora Tolrà va costejar aquesta.
Tot i que la direcció de les obres va anar a càrrec, com no, d’Emili Sala, el projecte es deu a Joan Martorell Montells. Aquest arquitecte barceloní tenia la mà trencada a fer esglésies i convents, però et sonarà més pel Palau Reial de Pedralbes o el Palau Robert, tots dos a Barcelona.
L’edifici va ser construït quan els arquitectes recorrien a estils passats, creant altres de nous, com el neogòtic. Pinacles, escultures, una gran rosassa i un esvelt campanar, converteixen el descomunal temple en tot un exemple d’aquest estil.
El palau del metge
A continuació anem a veure el Palau Tolrà, que no et deixarà indiferent..
A mitjans del segle XIX va ser la residència del primer Tolrà, un metge que curiosament va ser qui va engegar l’empresa tèxtil que canviaria el rumb de Castellar del Vallès.
A hores d’ara no sé si preguntar-te si t’imagines qui va ser l’arquitecte. Doncs sí, va ser l’Emili Sala i, com la majoria dels seus projectes, és eclèctic, tot i que molt harmoniós.
L’edifici va ser pensat des del primer moment com un habitatge luxós fins al més petit detall. Però el metge-empresari va morir abans de veure acabada l’obra i va ser la seva filla, l’Emília, qui el va gaudir. Des del 1994 és seu de l’Ajuntament.
El jardí, actualment públic, té tots els elements per a fer-lo plàcidament romàntic, amb glorietes, bancs i una magnífica vegetació.
Al carrer del centre trobaràs algunes cases del segle XVI i més avall les escoles del patronat Tolrà. M’ha sorprés que fins i tot hi ha un pavelló de pàrvuls (mateix arquitecte, mateix estil).
El primer nucli
Ara sortim del nucli urbà i anem a veure l’antiga església parroquial dita de Castellar Vell, una construcció romànica que domina un turó. Hem de passar un curt tram de pista de terra, aparcar el vehicle en un descampat i fer els darrers 300 metres a peu (tranquil, és un camí molt suau).
Situada en una esplanada envoltada de barrancs i torrents, es troba relativament a prop del Castell de Castellar i s’esmenta ja al segle XI, tot i que l’indret era habitat des de molt abans.
Al llarg dels segles, el temple va anar passant de mà en mà. Cada nou propietari la modificava o ampliava, fins que al segle XVIII els habitants van dir que n’estaven fins al barret de fer una excursió cada vegada que volien escoltar missa. Llavors es construí una més a la vora i aquesta va quedar fóra de servei.
Vuitanta-cinc anys
De tornada deixem el vehicle a l’entrada del camí que porta al Pont Vell, una senzilla construcció pràctica, però de vida curta.
En aquells temps en què els francesos es van pensar que tot això era també casa seva, és a dir el 1808, es va muntar un bon ciri pels nostres verals. En els estira-i-arronses amb els nostres veïns, va destacar la figura de Josep Manso. Nascut a Borredà (Berguedà), en Josep va arribar a tinent general de l’exèrcit de Ferran VII, gràcies a la seva eficàcia militar.
Degut al mal estat dels camins i a la complicada orografia del terreny, el senyor Manso va fer construir aquest pont. Cal tenir en compte que tots els municipis del voltant hi estaven interessats, ja que era una via important de comunicació.
Així doncs, tothom va col·laborar en la construcció del viaducte. Vuitant-cinc anys més tard, un nou pont i una carretera van arraconar aquest, que només utilitzaven els vianants i pagesos.
Un sant africà
Ara enfilarem per la carretera que porta a Sant Llorenç Savall, però ens desviarem per visitar el temple de Sant Feliu del Racó que té els seus orígens en els primers temps del cristianisme.
Documentat al segle X, és probable que ja existís anteriorment. L’aspecte actual és el resultat de canvis i remodelacions al llarg del temps, en especial l’ampliació duta a terme al segle XVIII, de la qual només es va salvar el petit campanar i poc més.
Pertanyia al monestir de Sant Cugat i tal com ha passat amb el municipi, ha canviat de nom diverses vegades.
Nascut a Cartago al segle III i dins d’una família benestant, en Feliu es va convertir al cristianisme juntament amb Cugat. En sentir parlar de les persecucions que patien els fidels catalans, van decidir venir cap aquí a donar un cop de mà. Tots dos van morir de mala manera.
Agraint la pluja
I per acabar, també seguint la mateixa carretera, aparcarem en un ampli espai ombrívol al costat de la carretera i ens acostarem a peu fins a l’ermita de Santa Maria de les Arenes al mig d’un idíl·lic indret, perfecte per passar el dia amb nens i fer pícnic.
La senzilla capella, probablement data del segle XII i es creu que va ser aixecada pels mateixos benedictins que controlaven Sant Feliu del Racó.
L’aspecte, que sembla fet a trossos, és deu també a diverses etapes constructives. El nom prové del mas propietari d’aquests terrenys.
Aquí s’hi venerava la imatge de la Mare de Déu amb l’infant, a qui algú li va penjar al braç una petita galleda de plata, un exvot agraint que hagués plogut. Per això és coneguda com a Mare de Déu de la Galledeta.
Desapareguda durant la Guerra Civil, es va fer una nova imatge i actualment té lloc un aplec en el seu honor.
Ja que hi ets, aprofita per fer una bonica excursió pels voltants que t’he preparat a Wikiloc.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el plànol
Saber més
- Monuments de Castellar del Vallès: poblesdecatalunya.cat
- Més llocs: castellarvalles.cat
- Inventari del patrimoni… de Castellar del Vallès
- Emili Sala Cortés: dbe.rah.es
- Els Tolrà: castellarvalles.cat
- Antic Ajuntament: invarquit.cultura.gencat.cat
- Joan Martorell: wikiwand.com
- Plau Tolrà: wikiwand.com
- El conjunt arqueològic de Sant Esteve de Castellar Vell, per J. Roig, J. M. Coll i J. A. Molina
- Pont Vell: castellarvalles.cat
- Josep Manso: wikiwand.com
- Sant Feliu del Racó: castellarvalles.cat
- Ermita de la Mare de Déu de les Arenes: historiasdebellvitge.wordpress.com – castellarvalles.cat – lactual.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: