L’abat Sampsó del monestir de Breda (la Selva).
Fundat el segle XI, el monestir de Sant Salvador de Breda va ser un dels més importants de les comarques gironines. Tan bé anava el cenobi que s’hagué d’ampliar, enderrocant la primera edificació romànica, de la qual només es conserva el campanar.
La nova església gòtica, començada a final segle XIII o principis del XIV, trigaria un parell de centúries a ser finalitzada. L’honor d’acabar-la recauria en l’abat Miquel Sampsó —o Samsó—, tot un personatge qui pensava que podia nedar i guardar la roba.
El lleó del bisbe
A més de ser l’abat del monestir de Sant Salvador, Sampsó també es convertí en diputat de la Diputació del General, que després comentaré.
Com que de diners hi havia, no només manà acabar la façana del temple, sinó que s’hi va fer construir un palauet per a ell, també en l’estil gòtic de moda. Per deixar ben clar qui era el promotor, estampà el seu escut a totes dues façanes.
Lleó caçador
L’escut dels Sampsó mostra un lleó rampant. En heràldica, el mot rampant s’usa per designar el felí que se sosté sobre la pota posterior dreta, amb l’esquerra alçada, i les potes anteriors cap endavant com si atrapés una presa. De fet, aquesta paraula deriva del llatí i vindria a dir, precisament, que ‘agafa una presa’.
Considerat com el rei de tots els animals, el lleó es convertí en el regal més estimat per la reialesa a l’època medieval. Estava envoltat de llegendes i també es considerava la personificació de Crist, en el sentit de rei de reis —Lleó de Judà. Per tot això, no és d’estranyar que sigui una de les figures heràldiques més comunes.
Estar a punt
Diuen que el lleó dorm amb un ull obert, sempre vigilant. Potser per aquest motiu, Miquel Sampsó va fer afegir la frase ‘Estoti parati‘ que en llatí vol dir ‘estigueu a punt’, segons llegim a l’evangeli de Lluc 12:35.
A la part superior de l’escut hi figura el bàcul d’abat. Com sabem que és d’abat i no de bisbe? Doncs perquè mira a l’esquerra. L’heràldica té aquestes coses.
El conjunt es complementa amb un parell de maces unides per una cadena. Tanmateix, em comenta l’historiador Jordi Goñi que cal tenir en compte que el monestir de Breda va ser regit per monjos benedictins. A més de la famosa regla, Benet de Núrsia va dir —o li van atribuir haver-ho dit— fets i paraules que han fet fortuna.
Anunciant la mort
S’explica que, veient pròxima l’ hora de la seva mort, sant Benet va animar els monjos dient-los que, si no es relaxaven en la fe, ell els avisaria des del cel de la proximitat del seu traspàs, amb uns cops de maça. I els fidels asseguren, encara avui, que així és. Els que són vius, és clar.
La cadena podria fer esment a un altre fet. Hi havia un ermità que s’havia lligat el peu amb una cadena fixada a un roc, per tal de no allunyar-se del que havia de fer, és a dir, pregar. Benet li feu dir que, «si era servidor de Déu, no estigués retingut per una cadena de ferro, sinó per la cadena de Crist». Sembla que l’ermità li va fer cas.
President o diputat?
En aquells temps, la Diputació del General, precedent de l’actual Generalitat de Catalunya, era una comunitat de súbdits de la Corona d’Aragó que podia prendre decisions de caràcter fiscal. El règim pactista iniciat per Pere el Gran, determinà que el sobirà no podia promulgar constitucions ni exigir impostos generals sense l’autorització eclesial, militar i reial.
Cada un d’aquests braços estava representat per un diputat. El mot diputat prové del llatí i significa avaluar. Per raons de protocol, fins al segle XVIII el diputat eclesiàstic era esmentat en primer lloc. En aquest cas, a més, Sampsó va ser el president d’aquesta Diputació.
Jugar amb foc
El segle XV va ser difícil. Entre altres esdeveniments, hi hagué un enfrontament armat conegut com la Guerra Civil catalana. Per una banda tenim Joan II d’Aragó i els pagesos —remences— que estaven fins al monyo dels senyors feudals i per l’altre la Diputació del General que volia tenir el control polític i no només el fiscal.
La coneguda prudència de Sampsó va fregar amb l’ambigüitat a l’hora de prendre decisions. Tot i que semblava que s’havia posicionat al costat del rei, també apareix en una llista dels qui li són poc fidels, motiu pel qual, Joan II li pren les rendes del monestir de Breda.
Un cop acabat el conflicte, l’indecís abat Sampsó del monestir de Breda es torna a posicionar del costat del rei, actuant fins i tot com a ambaixador reial a Perpinyà. Això comportarà que el Joan II li torni el control de l’abadia.
Agraïment
Per acabar, el meu reconeixement a Jordi Goñi i Sarsanach, historiador de Breda, qui tan amablement em va respondre a la consulta que li vaig fer sobre l’escut de l’abat Sampsó. A més, posteriorment ha revisat aquest article i m’ha comunicat algunes errades que jo havia fet.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- La petja dels Cabrera a Breda, per A. Pujol
- Història de Breda: terresdegirona.cat
- La Diputació del General: web.gencat.cat
- El bàcul: dibujoheraldico.blogspot.com
- El lleó: museunacional.cat, pàg. 51
- Sobre la cadena: catalunyareligio.cat
- Sobre la maça: totsantcugat.cat
- Miquel Samsó: enciclopedia.cat
- Sant Salvador de Breda: monestirs.cat
