Els nens que jugaven als porxos

Els nens que jugaven als porxos

És aquesta una història com tantes altres, només que, si fos avui, el protagonista sortiria en portada de la revista Forbes com a l’home més ric del país.

En Josep era el quart fill d’una casa bona d’Arenys de Mar. El seu pare tenia quatre vaixells i comerciava amb Amèrica, però el destí és juganer i l’home va acabar arruïnat. A principis del segle XIX, Josep Xifré i Casas va marxar a Cuba on va reflotar el negoci familiar d’adob de pells, i va comerciar amb els Estats Units, amb cafè i sucre dels terrenys que conreaven els seus esclaus, que tot s’ha de dir.

Allà va aprendre què és l’especulació i va fer construir diversos edificis al centre de Nova York. A més, es dedicà a activitats bancàries -sense saber-ne-, però semblava que tenia una floreta allà on acaba l’esquena i va multiplicar la fortuna i també va conèixer l’amor. Es casà amb la filla de 17 anys del seu agent, amb qui va tenir un fill. Quan anaven a tornar a Barcelona, ella va decidir que allà no havia perdut res i es va quedar a París, on les males llengües asseguren que va tenir algun amant que altre.

Els porxos neoclàssics.

Amb la seva bona estrella, el senyor Xifré es dedicà a Barcelona a la compra de terrenys, en un dels quals el 1836 va fer construir l’immoble conegut com a Porxos d’en Xifré. Les obres s’allargarien durant quatre anys.

El descomunal edifici, que en realitat es compon de cinc habitatges, estava dotat dels darrers avenços, com l’aigua corrent. Xifré va contractar els arquitectes Josep Buxareu i Francesc Vila per a la realització del projecte. Buxareu va ser un dels primers arquitectes titulats d’aquest país i, entre altres obres, és coautor del mercat de Santa Caterina -abans de les teules de colors, és clar- i de la porxada del mercat de la Boqueria.

De Francesc Vila no he trobat ni així d’informació, només que tant l’un com l’altre havien estat deixebles d’Antoni Cellers, arquitecte responsable del canal d’Urgell.

La parella d’arquitectes va projectar un edifici d’estil neoclàssic, corrent que va sorgir com a reacció contra els excessos del barroc i el rococó. Al neoclassicisme li agradava tot ben ordenat i funcional i cercava la inspiració en l’antic art de grecs i romans. Això es pot veure, per exemple, en les pilastres jòniques. El més destacat és la galeria porxada que ha acabat donant nom al conjunt i que s’especula que hauria estat projectada pel mateix Xifré abans de venir a Barcelona.

Simbolisme de tota mena.

La decoració, que hi ha qui assegura que amaga simbologia maçona, la trobem repartida per tot l’edifici de diverses maneres. Xifré va encarregar aquest abundant repertori decoratiu a Damià Campeny.

Tenim uns medallons amb navegants famosos, escenes mitològiques, relleus relacionats amb la indústria, el comerç i la navegació, així com diversos animals -reals i fabulosos-. Sense oblidar les baranes dels balcons que també incorporen decoració simbòlica i el frontó amb el rellotge on es pot veure Cronos i Urània mesurant el moviment de les estrelles.

Però ara ens fixarem amb més atenció als relleus de terracota que decoren les cantonades Tot i que estan plens de pols, podem veure que presenten escenes protagonitzades per nens.

Davant la gran i complexa decoració escultòrica, realitzada en tres anys, sembla raonable pensar que Campeny va realitzar només els dibuixos i va supervisar la realització i, potser, va ser l’autor d’alguns dels millors relleus. El treball material probablement va recaure en dos dels seus deixebles, Ramon Padró i Domènec Talarn.

Per aquest motiu trobem relleus de gran qualitat, atribuïts a Padró, escultor que havia deixat una bona estesa de talles de Crist, i altres de més fluixos, que correspondrien a la mà de Talarn.

Nens fent d’adult.

Aquests plafons semblen poc ‘seriosos’ pel regi edifici on van col·locats i contrasten amb la resta d’elements decoratius. Cal pensar que el 1840 el neoclassicisme ja ranquejava i el romanticisme començava a treure el nas. Va ser un estil que fugia del món acadèmic anterior i reclamava més llibertat creativa, buscant la inspiració en l’edat mitjana.

Després d’aquí i durant la segona meitat del segle XIX, aquest tipus de decoració amb plafons de fang cuit es va posar de moda a la ciutat. Feliu Elies la va batejar més tard com “l’arquitectura barcelonina de la terra cuita“.

Es tracta d’al·legories del comerç marítim protagonitzades per infants nus on només una lleugera tela els tapa l’imprescindible. Aquestes figures estan inspirades en els putti o amorets del segle XVIII. Campeny, que fins ara tota la seva obra es basava en els cànons neoclàssics, de cop ens ve amb escenes romàntiques d’estil francès.

Així doncs, veiem que els nens -o nenes?- estan amarrant la barca, carregant mercaderies, emplenant i lligant sacs, portant els comptes o pescant. De vegades he tingut la sospita que algunes cares semblen idèntiques, pel que jo apunto -hipòtesi de collita personal- que utilitzaren motlles per fer més via.

El geni.

Fill d’un sabater, Damià Campeny i Estrany va néixer a Mataró el 1771. Després dels estudis elementals va passar a la Llotja de Barcelona o acabaria essent professor i director de la secció d’escultura. Quan obrí el seu propi taller, els primers encàrrecs van ser per a esglésies.

El 1797 va viatjar a Roma on va estar divuit anys treballant al taller del Vaticà i on va realitzar nombroses escultures. Novament a Barcelona, va compaginar la labor de professor amb la realització d’obres i Ferran VII li atorgà el títol d’escultor de cambra del Rei. Li oferiren una plaça a San Fernando que no va acceptar i va ser docent a Saragossa i a València.

Va morir el 1855 de disenteria i sense un duro a la butxaca. És considerat l’escultor català més important del Neoclassicisme.

Tot s’acaba.

Josep Xifré encara va fer molt més. Va ser capità del cos de bombers, primer president de la Caixa d’Estalvis així com d’altres entitats benèfiques i va construir un hospital a Arenys de Mar. Va morir el 1856 i va ser enterrat a la seva vila natal. El seu fill no va continuar res del que havia començat el pare, qui al segle XIX i amb 79 anys havia reunit la més gran fortuna del territori espanyol.

L’edifici que porta el seu nom quedaria immortalitzat el 1839 amb la primera fotografia -daguerrotip per a ser exactes- que es va fer a l’estat.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: passeig d’Isabel II, 12. Barcelona

Saber més:

Què veure a prop: