Hi hagi pau i morirem vells

El Passatge de la Pau de Barcelona.

El barri de la Mercè de Barcelona es formà a partir del segle XIII, principalment al voltant del carrer Ample. En aquesta franja situada entre les muralles i el mar s’aixecaren tot un seguit de palaus, dels quals pocs en queden.

Allà pels temps de les farinetes -segle XIII, any amunt, any avall- sembla que Francesc d’Assís desembarcà a Barcelona. Diuen que la seva intenció era fer el Camí de Sant Jaume. L’home, que per molt sant que fos, tenia necessitats ben humanes, devia estar cansat i s’allotjà a l’hospital de pelegrins de Sant Nicolau. No el cerquis perquè ja no existeix. Estava situat a l’actual carrer de Josep Anselm i Clavé, recordant que el compositor va néixer el 1824 en aquest barri.

El pas del sant va ser més que suficient per nomenar el carrer com a Dormitori de Sant Francesc. Anys més tard, l’edifici fou cedit a l’orde franciscà per tal d’edificar un convent que també ha desaparegut. Finalment, cap al 1932 es construí al seu lloc l’actual edifici del Govern Militar. Com veus, un espai ben disputat. Tot i això, encara sobreviu un estret passatge amb aquell nom que tenia el carrer principal.

Aquarel·la amb una vista de la part coberta del carrer.

Reformant la ciutat

A mitjans del segle XIX s’inicia a Barcelona una important transformació urbanística. A més del projecte de l’eixample, es veieren afectades per la reforma diverses àrees de la ciutat vella encaixonada entre els murs medievals. Al carrer del Dormitori de Sant Francesc -ara Anselm i Clavé-, es projectaren el 1865 quatre blocs d’habitatges de lloguer. El primer edifici s’aixecava dos anys després. Durant els anys següents s’anaren construint els altres tres, finalitzant les obres el 1877.

Les entrades es troben al llarg d’un carreró conegut com a Passatge de la Pau. O, tal com figura a l’entrada, “Pasage de la Paz“, que no em queda clar si està escrit a la francesa o bé el castellà d’aquell moment encara no estava prou normalitzat. No obstant això, la curiositat és causada pel fet que, dels cent seixanta metres d’aquesta via, els seixanta metres finals són més estrets i passen per sota dels edificis.

Rètol a l'entrada del Passatge de la Pau de Barcelona.
L’entrada de la pau.

Els arquitectes

En primer lloc, el projecte anà a càrrec de Magí Rius i Mulet. Com que probablement no et sonarà de res, te’n faré cinc cèntims. Nascut a Barcelona el 1838 fou arquitecte municipal de l’Hospitalet de Llobregat, Sants i Sant Gervasi de Cassoles. Així mateix, fou l’arquitecte de diverses societats de l’època. Entre les seves obres més conegudes tenim el Passatge del Crèdit, l’església de Sant Joan de Gràcia, alguns edificis de la Casa Municipal de la Misericòrdia, l’edifici de la Duana i, no cal dir-ho, el Passatge de la Pau de Barcelona.

A continuació, Francesc Daniel Molina i Casamajó completà el projecte d’aquest passatge fins al carrer del Dormitori de Sant Francesc. Aquest vigatà nascut el 1812 era fill d’un militar. Estudià a la Llotja de Barcelona, però es titulà a Madrid. Fou arquitecte municipal de Barcelona i deixà importants obres en el seu estil neoclàssic. Per exemple, projectà entre altres, la plaça Reial, la façana del Teatre Principal i l’escut de la Casa de la Ciutat de Barcelona. El santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar també va recaure en ell. En honor seu es batejà la plaça Molina de Barcelona.

Decoració de les parets del Passatge de la Pau de Barcelona.
Restes de la decoració.

La societat

Com he comentat abans, el primer edifici es construí el 1867. L’obra anà a càrrec de Pere Casany, un mestre d’obres de qui només he trobat que projectà una fàbrica de filatures al Raval i reformà un edifici a la part baixa de la Rambla.

L’obra fou encomanada per la societat Coma, Ciuró i Clavell per establir-hi la seu. Els components d’aquesta societat eren Joan Coma i Xipell de Tremp, Erasme Ciuró i Auter de Granollers i Jaume Clavell i Isern de Mataró. Entre tots tres comerciants gestionaven una important indústria tèxtil a Salt (Gironès). De fet, la seva activitat era la compravenda d’articles així com la manufactura de teixits de cotó. A més, molt a prop del Passatge de la Pau de Barcelona, al barri del Raval, adquiriren una altra indústria tèxtil. Dedueixo que les tres àncores que decoren llindes i sostres fan esment als tres socis i a la flota de vaixells que transportava la matèria primera.

Potser, penso jo, a la societat no li agradà com treballava el senyor Casany i decidí encomanar dos edificis més a Josep Domínguez Valls, un altre mestre d’obres. Domínguez s’expressava amb l’eclecticisme, estil que, entre nosaltres, ve a ser com barrejar tots els estils que et passin per la barretina i fer quelcom nou. D’ell potser et sonarà la casa Lorenzo Fradera a la cantonada de Gran Via amb Bruc -actualment Gran Hotel Havana- o també el fantasiós Palau Mercader de Cornellà de Llobregat.

Llinda amb res àncores a l'entrada del Passatge de la Pau.
Tres àncores, tres socis.

Guerres i més guerres

El Passatge de la Pau de Barcelona deu el nom a un fet històric. He llegit que en aquest país, més que en qualsevol altre, hem protagonitzat més conflictes bèl·lics que a la Guerra de les Galàxies. Només des del segle XIX fins a principis del XX i sense sortir de casa, vam passar per quatre guerres civils, que ja diu bastant de la poca capacitat de convivència i respecte que tenim.

Doncs bé, tres d’aquestes picabaralles es coneixen com a Guerres Carlines, que no són altra cosa que conflictes dinàstics. La primera tingué lloc el 1833 a la mort de Ferran VII, qui havia modificat la llei per tal que la seva filla Isabel heretés la corona en comptes del seu germà Carles. La broma acabaria set anys més tard amb el triomf isabelí.

Com si fos un tema bíblic, passaren set anys més, és a dir, el 1846 i tingué lloc una nova revolta catalana a favor de Carles VI. Aquest capítol durà tres anys i finalitzà novament amb la victòria de la Isabel.

Com que no hi ha dos sense tres, el 1872, després de l’exili d’Isabel II i de la proclamació d’un govern progressista, altra vegada sortíem a barallar-nos. Aquesta vegada, la raó era que una part molt conservadora volia preservar els valors catòlics perduts, així com la falsa promesa de restaurar les constitucions catalanes. Però, malgrat l’ampli suport rebut, Carles VII tampoc assolí la victòria i es restablí la monarquia borbònica amb Alfons XII, fill d’Isabel II. Això passava el 1876.

I precisament aquell any i molt oportunament, es batejà el Passatge de la Pau de Barcelona, commemorant la fi de la tercera guerra carlina. I, ja de pas, fent la rosca al nou rei.

Decoració del sostre del Passatge de la Pau de Barcelona.
Sostres nobles.

La casa de l’industrial

Abans d’entrar a la part coberta -o només sortir, segons d’on vinguis-, hi ha un breu eixamplament del carrer de Sils. Fent cantonada s’alça un edifici de planta baixa amb finestres, però sense cap porta.

El vilanoví Pelegrí Marquès i Riba era un dels socis de l’empresa Marquès, Caralt y Cía. Aquesta empresa situada a l’Hospitalet de Llobregat, introduí a Catalunya la filatura del cànem amb mitjans mecànics. Només perquè consti, els antecessors de Pelegrí, establerts a l’Havana, havien estat empresaris cotoners i esclavistes.

Doncs bé, el senyor Pelegrí encomanà a Josep Domínguez que li fes un bloc molt similar als que l’arquitecte havia fet anteriorment. És el que hi ha a l’actual carrer de Josep Anselm i Clavé número vint-i-set. De fet, les reixes dels balcons són les mateixes de les cases veïnes. A la part del darrere, la que dona al carrer de Sils, hi havia un jardí. Allà s’hi feu construir el 1878 un templet, que és la façana amb finestres que encara ara es pot veure.

Aquesta petita edificació va anar a càrrec del mestre d’obres barceloní Jaume Brossa i Mascaró. Nascut el 1845, era fill d’un empresari d’enderrocs qui a més, col·leccionava a casa seva tot allò que trobava interessant dels palaus gòtics que enderrocava a la ciutat vella. Ell heretà l’esperit de col·leccionista i els importants contactes del seu pare dins el sector de la construcció que li permeteren obtenir bons encàrrecs.

Simbolisme comercial

Observa de prop la decoració d’aquesta petita construcció eclèctica. Fa tot l’efecte d’haver tingut un portal, damunt del qual apareixen els atributs del déu Hermes. Aquesta divinitat grega era el missatger dels déus de l’Olimp. Explica la llegenda que Jasó i els argonautes (mariners d’Argos) viatjaven en nou barques. La “Barca nona“, és a dir la novena, es va perdre i va anar a parar als peus de la muntanya de Montjuïc. En aquesta barca hi anaven Hermes i Hèracles i van fundar la ciutat anomenant-la com la barca, d’on derivaria Barcino o Barcelona.

Aquest mite es posà de moda al segle XIX i proliferaren les al·lusions a Hermes. Indústries, comerços, grans magatzems i qualsevol activitat econòmica era posada sota els auspicis d’Hermes. Per exemple, sense anar molt lluny, pots veure els antics magatzems Can Jorba, l’entrada del parc de la Ciutadella, el Casal Sant Jordi i un hotel al carrer Bergara. A la plaça de Catalunya tens la casa Pich i Pon o l’escultura Al·legoria de Barcelona.

Cap d'Hermes al templet del jardí de casa de Pelegrí Marquès.
El comerç i la indústria.

Tot pel cos

El 1873, el mateix Jaume Brossa havia projectat la remodelació d’un altre edifici ben peculiar, també al Passatge de la Pau de Barcelona. En aquesta ocasió la senyora Josefa Alegre de Abreu tenia un establiment de banys conegut com a “Baños de Tras-Correo“. Pel que he llegit, l’interior estava decorat luxosament, destacant les banyeres.

El 1898 va fer remodelar l’edifici. En aquesta ocasió sembla que el pressupost era baix i consistí bàsicament a moure parets, fer canonades noves i enrajolar. No obstant això, també projectà una façana d’aire neoàrab que degué causar sensació. El 1908 s’anunciava com a “Establecimiento hidroterápico. Único para baños limpieza, sulfurosos y medicinales de toda clase”.

Els plànols d’aquesta segona intervenció estan signats per Josep Graner i Prat, un altre mestre d’obres molt prolífic que va deixar més de cinquanta edificis a Barcelona, Montcada i Reixac i Sitges entre altres poblacions. D’ell segurament et sonarà la casa Fajol, aquella del carrer Llançà que al damunt té una gran papallona de trencadís. 

A continuació vingué la Primera Guerra Mundial i sembla que la gent no estava per banys. Finalitzada la contesa, l’establiment esdevingué un elegant prostíbul que, sota el nom de “Chalet del Moro” i aprofitant la decoració oriental oferia serveis en un ambient exòtic. Va durar fins al 1956, quan la prostitució fou abolida. Seguidament, passà a ser una pensió, fins que el 1991 s’enderrocà per construir nous habitatges. Adeu al patrimoni.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: Veure el mapa

Saber més

Què veure a prop

6 comentaris

  1. Massa història per a tan curt carrer.
    Hi tornaré a passar per gaudir de les teves explicacions.
    Desconeixia tanta informació.
    Gràcies.

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Afegeix una imatge si vols (només JPG)

En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent:

  • Responsable del tractament: Alfons Martín Cornella.
  • Finalitat del tractament de les teves dades: moderar els comentaris per evitar el correu brossa i/o informar-te dels nous comentaris d'aquesta entrada de Rondaller.cat.
  • Conservació de les dades: les dades es conserven el temps estrictament necessari per a la relació i el que és exigible legalment, sent destruïdes posteriorment mitjançant processos segurs.
  • Legitimació per al tractament: consentiment explícit a l'acceptar les condicions d'ús del formulari d'alta al butlletí.
  • Destinataris de les teves dades personals: no es preveuen cessions de dades excepte en aquells casos que existeixi una obligació legal. No hi ha previsió de transferències de dades internacionals.
  • Els teus drets: pots revocar el consentiment i exercir els teus drets a accedir, rectificar, oposar-te, limitar, portar i suprimir dades escrivint a Alfons Martín Cornella, a l'avinguda de Lluís Companys, 27-37, escala 3, 4rt 1a, 08340 Vilassar de Mar, Barcelona, a més d'acudir a l'autoritat de control competent (AEPD).