Aquarel·la del carrer Jerusalem al barri del Raval de Barcelona.

Raval plural (3)

Tercer itinerari descobrint el Raval de Barcelona.

Aigua corrent

Anem a buscar el carrer Nou de la Rambla. Després de la guerra civil aquesta via portava el nom de Francisco González de Bassecourt, més conegut com a comte d’El Asalto, capità general de Catalunya que al segle XVIII va portar a terme nombroses obres públiques a la ciutat, especialment en aquest barri. Amb la democràcia el carrer es tornà a rebatejar com als primers temps.

Amb prop d’un quilòmetre i mig, en aquesta via hi trobem de tot. Per exemple, una discreta font encastada en un mur.

Antigament l’aigua de Barcelona era captada principalment a la serra de Collserola. Pocs eren qui tenien aigua a casa i la majoria havien d’anar a les fonts que l’ajuntament havia distribuït per la ciutat. 

Al segle XVIII es va dur a terme una derivació del Rec Comtal cap al Raval, per regar els horts. Però no va ser fins a l’any 1826 quan es construí un aqüeducte que va significar l’arribada de l’aigua a una ciutat que havia crescut ràpidament fóra de les antigues muralles.

Sota l’escut de pedra de la ciutat, una placa ja gastada pel temps recorda que tot això va ser obra de l’asturià Marquès del Campo Sagrado, que com a capità general de Catalunya va tenir un destacat paper.

Descobrint el Raval. Font al carrer Nou de la Rambla, dedicada al Marquès del Campo Sagrado.
Carrer Nou de la Rambla, 39.

Negocis d’un altre temps

Unes passes més endavant hi ha els esgrafiats d’una antiga xocolateria. És probable que es tracti del torrador de Cafès Pernambuco, nom de reminiscències d’ultramar.

Quan va ser obert aquest carrer, s’establiren tot un seguit d’establiments comercials de prestigi, com restaurants, fondes, joieries, cinemes o teatres, convertint-lo en un espai cosmopolita que més tard degeneraria i s’associaria amb baixos fons.

Descobrint el Raval. Esgrafiat a la façana del desaparegut torrador de Cafès Pernambuco al carrer Nou de la Rambla.
Carrer Nou de la Rambla, 23.

Un palau on viure

Arribant al final del carrer trobem l’habitatge de l’empresari i polític Eusebi Güell. El 1886 va encomanar a un jove Gaudí el projecte de la seva residència familiar.

L’edifici, concebut com un palau medieval, havia de servir com a espai de trobada de l’elit del moment, en un barri que començava a ser triat per la nova burgesia. 

Segurament Gaudí va deixar tothom bocabadat amb la seva peculiar interpretació de l’espai i la llum, perfeccionant algunes solucions assajades en obres anteriors.

Tribuna posterior del Palau Güell on Gaudí va dissenyar unes gelosies que matisaven la llum.
La tribuna posterior

Al saló central, ideat com a lloc per a concerts, destaca l’orgue i una cúpula de vertigen, que li atorga una excel·lent acústica. 

En una construcció tan plena de detalls, és fàcil passar coses per alt, com els excepcionals vitralls. No vol dir que tots hagin estat dissenyats per Gaudí. De fet, alguns materials provenen d’altres edificis on la família havia viscut. Tot i això, van intervenir un bon grapat dels millors artesans: vidriers, fusters, ferrers i molts més.

Sens dubte, la part més sorprenent del conjunt és al terrat. Les vint imaginatives xemeneies d’aquest espai, algunes amb trencadís i d’altres amb maó vist, van haver de ser profundament restaurades per tornar-los l’esplendor original. És aquí on millor es veu l’artista que seria mundialment famós.

Palau Güell. Una de les xemeneies de Gaudí feta de trencadís de tons verds al terrat del Palau Güell.
Imaginació al terrat

Carrers amb noms oblidats

Seguim descobrint el Raval i ara entrem a l’estret carreró dit de les Penedides. Va ser batejar així pel monestir establert aquí al segle XVII, per tal d’acollir dones de dubtosa reputació. Actualment només queda el nom.

A continuació travessem el carrer de la Unió, batejat així en honor del militar Luís Fermín de Carvajal, ‘Conde la Unión‘, nascut al Perú al segle XVIII i que va ser capità general de Catalunya. Aquest títol nobiliari li va ser concedit en record de quan el seu pare va arribar a un acord amb el rei, després d’un seguit de plets amb el servei de correus.

Finalment entrem al carrer de Jerusalem, on al segle XV hi havia el convent de Santa Maria de Jerusalem. L’anècdota és que el claustre va protagonitzar un escàndol. El veïnat que vivia als pisos més alts de la vora, es van escandalitzar en veure que les monges, lleugeres de roba, es passejaven pel claustre.

El rei Ferran II va haver d’intervenir i dictar sentència a favor de les monges, obligant els vilatans a deixar un espai al voltant del monestir i limitant l’alçada dels habitatges, per tal de mantenir la privadesa. Després de la desamortització del segle XVIII, el claustre va ser desmuntat i tornat a muntar al carrer Rosselló, on actualment forma part del pati d’una escola.

Aquarel·la del carrer Jerusalem al barri del Raval de Barcelona.
El carrer Jerusalem.

Parades turístiques

I així és com arribem al famós Mercat de la Boqueria, convertit en una massificada atracció turística. Sobre l’origen del nom, cadascú diu la seva (abocador, sacrifici de bocs, carnisseria, …), així que, en aquesta ocasió no entraré a parlar-ne.

Al segle XVI en aquest indret hi havia el convent de Sant Josep. Un altre convent? Doncs si, ja no sé quants en portem avui. Els terrenys abans aquí eren amplis i més econòmics perquè quedaven fóra de les muralles medievals.

Al segle XVIII, quan la ciutat ja començava a passejar-se per la Rambla, es van desplaçar els carnissers cap a l’interior. Pel que sembla, les parades del mercat consistien en simples tendals adossats a les parets dels edificis.

El convent va ser cremat el 1835 i al seu lloc s’hi construí una gran plaça porxada. Temporalment s’aprofità per ubicar el mercat, però finalment es va decidir cobrir tot l’espai, que es va conèixer com a Mercat de Sant Josep, en record del convent desaparegut.

El 1913 Antoni de Falguera va projectar la façana amb els vitralls modernistes, que dóna a la Rambla. De Falguera segurament hauràs vist a Barcelona la Casa de Lactància, el Mercat Galvany o l’Escola Municipal de Música.

Descobrint el Raval. Columnes jòniques d'un dels porxos que envolten el Mercat de Sant Josep.
La porxada de la Boqueria.

Sopes de mosaic

Anem a buscar el carrer del Carme per tal d’admirar una petita joia i continuar descobrint el Raval. Fent cantonada amb l’estret carrer de les Cabres hi ha un mosaic que, fins no fa gaire estava ocult sota un arrebossat. 

Es tracta d’una de les botigues que va obrir l’empresari de pastes de sopa Jaume Figueras i Bonastre. La primera, més coneguda, es troba a la Rambla, fent cantonada amb el carrer de la Petxina.

Com que el negoci anava bé i el propietari estava ben relacionat, a principis del segle XX va fer decorar la primera botiga per Antoni Ros i Güell qui, envoltat de bons professionals, va fer una obra d’art. Es creu que també aquesta sucursal del carrer del Carme hagi estat realitzada pels mateixos artistes.

En concret, el mosaic podria ser obra de Mario Maragliano, qui devia tenir mans de plata, ja que se’l van disputar els principals arquitectes modernistes. Els seus mosaics es troben a l’Hospital de Sant Pau, la Sagrada Família, la casa Amatller o el Palau de la Música Catalana.

Descobrint el Raval. Mosaic de tessel·les de l'antiga botiga de pastes de sopa de Jaume Figueras.
Carrer del Carme, 11.

Si vols seguir descobrint el Raval, pots visitar l’església barroca de Betlem, fent cantonada amb la Rambla. Va ser l’església dels jesuïtes, fins que aquest orde va ser expulsat de la península al segle XVIII. Però no em vull allargar més i potser un altra dia li dediqui un article sencer, que s’ho val.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Itinerari: veure el mapa

Saber més

Què veure a prop