El carrer M

El carrer M

La ciutat ja no hi cabia dins les muralles. Així doncs, amb el pla d’eixample creat el 1860 per Ildefons Cerdà -imposat pel govern central-, un nou entramat de carrers rectilinis va esponjar el nucli medieval.

Com que tot havia de ser molt racional, els carrers que baixaven a mar s’identificaven amb números i els perpendiculars, amb lletres.

A l’Ajuntament de Barcelona li devia semblar massa prosaic aquest sistema i tres anys després va demanar a Víctor Balaguer que fes una proposta pel nomenclàtor viari. Escombrant cap a casa, Balaguer els va batejar amb noms més d’aquí: Gran Via de les Corts Catalanes, Consell de Cent, Rafael de Casanova o Pau Claris.

El que havia de ser el carrer M va rebre el nom de Diputació, en referència a la Diputació del General del Principat de Catalunya. Aquest organisme, creat al segle XIII, va ser el precedent de la Generalitat de Catalunya i vetllava pel compliment de les constitucions i lleis catalanes. Va desaparèixer al segle XVIII amb els decrets de Nova Planta, que abolien qualsevol possibilitat de govern fóra del central.

Les primeres edificacions de l’Eixample eren cases unifamiliars amb jardí, de les quals pràcticament no en queda cap, així com edificis que respectaven fil per randa les directrius establertes al Pla Cerdà. Amb posteriors revisions d’aquest pla, es va obrir la veda especulativa que va donar lloc a veritables barbaritats. Va ser una bona època pels arquitectes, qui rebien nombrosos encàrrecs.

L’inhòspit camp de carrers polsegosos es va anar edificant molt lentament. Primerament es va construir a la zona delimitada entre els carrers Girona, Gran Via, Pau Claris i Aragó. Amb els seus quatre quilòmetres, el carrer de la Diputació tindria, com altres vials, edificacions amb una cronologia variada, com per exemple les cases Joan Viladot.

Relleus i ceràmica a la façana.

El farmacèutic.

Els Viladot formaven part d’una llarga nissaga de farmacèutics procedents d’Agramunt. Ignoro a quin Viladot es pot referir, ja que en aquella època consten diverses farmàcies i laboratoris farmacèutics a Barcelona sota el nom de Joan Viladot, canviant només el segon cognom: Oliva, Cardona, Puig, Serra … Si us plau, que vingui un genealogista i em doni un cop de mà!

Fos quin fos, imagino que anava amb les butxaques ben servides. El tal Viladot devia aprofitar la bonança econòmica per fer inversions immobiliàries, ja que a Barcelona hi ha dos edificis que porten el seu nom, molt propers l’un de l’altre. Un és a la Gran Via, entre Entença i Vilamarí. L’altre es troba al carrer de la Diputació, entre Rocafort i Entença.

Tots dos van ser projectats per Emili Sala Cortés, mestre de Gaudí i prolífic arquitecte, que va deixar arreu una bona estesa d’habitatges i panteons. Els seus projectes podem dir que s’engloben dins l’eclecticisme, nom utilitzat per designar les barreges arquitectòniques. Però, tot i la gran profusió d’elements decoratius, més propis dels estils clàssics, l’edifici del carrer Diputació sembla mostrar la influència del modernisme que triomfava en aquell moment.

Sostre florejat.

Podem veure la barreja d’estils entrant a qualsevol dels tres vestíbuls, ja que, encara que sembla un únic habitatge, en realitat són tres blocs bessons. Les motllures i pintures florejades dels sostres, poc o res tenen a veure amb l’extraordinari arrambador modernista, greument mutilat per una manca de respecte al patrimoni.

Comparant amb altres arrambadors d’aquest període, penso que podria haver estat dissenyat per Lluís Bru i Salelles, mosaïcista que se’l van disputar els grans arquitectes del moment, com Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch. Normalment els seus dissenys eren fabricats per la prestigiosa fàbrica Pujol i Bausis d’Esplugues de Llobregat.

Conjunts com aquest, que necessiten més de quinze peces per formar un motiu sencer, tenien una producció massa costosa. Poc després, el noucentisme acabaria amb aquestes creativitats tan exuberants.

Catifes de ciment.

Antigament, els terres eren de paviment ceràmic que es cobria amb catifes. A finals del segle XIX, els paviments van cobrar més protagonisme, amb dissenys que recordaven les catifes que s’hi posaven al damunt. Durant el període modernista, la natura i més concretament les flors, van ser protagonistes d’un ampli repertori decoratiu.

Alguns pisos dels blocs del carrer Diputació encara conserven les rajoles hidràuliques originals. Alguns paviments presenten un estil neoclàssic i altres són obertament modernistes. Els mateixos dissenys amb diversos colors, es troben en altres edificis de la ciutat. Sabem amb certesa que, almenys un d’aquests models, era comercialitzat en aquells temps per diversos fabricants, com Escofet o José Foncuberta.

Un altre disseny de tons rosats, que també devia ser comú, forma part de la interessant mostra itinerant ‘Catifes de ciment‘, organitzada per la Diputació de Barcelona i altres institucions.

Projectada el 1917, aquesta va ser una de les darreres obres d’Emili Sala, ja que moriria tres anys després, a l’edat de 79 anys.

El meu agraïment a Òscar C. i a la seva família (ometo el cognom per preservar la intimitat), per haver-me obert les portes de casa seva i deixar-me realitzar les fotografies d’aquest article.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carrer de la Diputació, 71-75. Barcelona

Saber més:

Què veure a prop: