Un tast del barri sagrat (1)

Un tast del barri sagrat (1)

Una sagrera era aquell espai protegit -sagrat- al voltant d’una església, on el senyor feudal no podia fer de les seves. El barri de La Sagrera no conserva dins el seu perímetre, l’església que va originar-lo i és un d’aquells barris on la quadrícula de Cerdà s’estimba, l’avinguda Meridiana deixa de seguir el meridià que li va donar nom i on a més, l’especulació dels anys seixanta i setanta va fer grans estralls.

És aquell barri que només hi pensem quan hem d’agafar el tren o el metro i que una guia turística difícilment l’inclouria entre els itineraris imprescindibles. Tot i això, anem a fer un breu tomb, ja que ens ofereix algunes sorpreses interessants.

Capitells neoromànics de l'església de Crist Rei projectada per Enric Sagnier el 1923.
Església de Crist Rei.

Un passat quasi oblidat

La història de La Sagrera es remunta al segle XI, amb el nucli que es va crear al voltant de la sagrera de l’església de Sant Martí de Provençals. Així es mantindria poc o molt fins ben entrat el segle XIX, quan la irrupció de la industrialització va transformar la zona en un barri de fàbriques.

Cal parar atenció als noms dels carrers, sovint amb regust d’Ultramar: Açores, Filipines, Antilles, Costa Rica, Hondures, Cienfuegos… Per iniciar aquest recorregut ens situem a la cantonada de l’avinguda Meridiana amb el carrer Garcilaso.

Prenent com a base l’antic Camí Ral de Sant Andreu, el projecte del Pla Cerdà (1860) va projectar aquesta avinguda com una de les principals entrades a la ciutat. El tram inicial es va fer coincidir amb el traçat del meridià Barcelona-Dunkerque.

Especulació amb estil

Impossible no reparar amb el descomunal bloc que tenim al davant. Va ser projectat el 1961 per Antoni de Moragas i Gallissà.

Ens trobem en plena època d’especulació immobiliària gràcies a Porcioles, l’alcalde que més patrimoni va fer desaparèixer.

Quan aquest país es trobava a la cua en l’àmbit industrial, Moragas, juntament amb altres arquitectes, va revitalitzar aquest arnat sector. Buscava la funcionalitat del disseny i se servia del vessant decoratiu dels materials, el que l’acosta una mica al brutalisme. 

A més d’un munt d’edificis i reformar diversos cinemes -que no han sobreviscut-, va dissenyar peces de mobiliari que s’han convertit en un clàssic, pensades per a produir-les de forma industrial. Observa els balcons de ciment on, segons el fill de l’arquitecte, Moragas va estampar les quatre barres, tot i que finalment no van dur color, com ell hagués volgut.

No obstant això, ara et demano que et fixis amb l’enrajolat del bar que fa cantonada amb la plaça d’Elx. Aquest afegit, tot i que desvirtua l’edifici, té el seu interès. Els anys setanta del segle passat, el ceramista Julio Bono va crear un estil propi.

De vegades la seva obra la trobem en forma de grans murals a les entrades dels blocs. En altres ocasions, com aquí, utilitzava algun model de l’ampli repertori que comercialitzava sota la marca Bono&Novo.

Decoració ceràmica blava que cobreix els baixos de l'edifici d'Antoni de Moragas i Gallissà.

De reis i de regnats

Travessem la plaça d’Elx, urbanitzada el 1966, i canviem totalment de registre. Es tracta de l’església de Crist Rei, aixecada a partir de 1923 en estil neoromànic, és a dir, inspirat en les esglésies del segle XI. Observa la decoració de la portalada i després aixeca el cap per tal d’observar les peces que semblen aguantar la teulada -mènsules en diuen-. Tots aquests elements recorden molt els dels temples romànics, oi?

Aquell mateix any Pius XI havia revolucionat el món amb la instauració del culte a Crist Rei. En un moment de guerres en tot el planeta i de deixadesa moral, va pensar que això tornaria l’ordre espiritual al món.

Aquí, on feia poc que el culte al Sagrat Cor havia arrelat amb força, les paraules del Papa van escampar la nova devoció. Les dues dictadures aprofitarien el benentès per guanyar-se la fidelitat d’un ampli sector de la població i així mantenir a ratlla la resta.

El projecte d’aquest temple va anar a càrrec d’Enric Sagnier, l’arquitecte del bisbat de Barcelona. Malgrat l’opinió dels seus nombrosos detractors, va deixar a Barcelona més de tres-centes edificacions dels més variats estils, segons el gust del propietari.

És a dir, que durant els cinquanta-cinc anys de vida professional, Sagnier va projectar una mitjana d’un edifici cada dos mesos. Impressionant.

Portalada neoromànica de l'església de Crist Rei projectada per Enric Sagnier al barri de La Sagrera.

L’eixam

Entrem al barri de la Sagrera pel carrer Filipines per contemplar un immens bloc que rep l’original nom d’Edifici Meridiana. Va ser projectat el 1960 per Oriol Bohigas, un any abans que el que hem vist just al costat. Diuen que en aquesta ocasió va haver-hi certa rivalitat entre ambdós arquitectes.

Tots dos pertanyien al Grup R, críptica denominació per a un col·lectiu creat deu anys abans que agrupava importants i capdavanters arquitectes que, malgrat que la dictadura van revolucionar el panorama urbanístic.

T’agradarà o no, però el que és ben cert és que no deixa ningú indiferent. La successió de volums que entren i surten, per aprofitar al màxim la llum, li van guanyar el malnom d’eixam. Si t’hi fixes, però, la retícula de finestres sembla aleatòria, el que li atorga un moviment rítmic. Va ser una manera de personalitzar cada apartament, sempre dins de l’economia de recursos que regien l’obra.

La façana, pràcticament recoberta de ceràmica, deixa lluir el ciment sense polir. Recorda que ens trobem en plena efervescència del brutalisme, moviment que defensava l’ús dels materials tal qual.

Barri de La Sagrera. Finestres de l'Edifici Meridiana projectat el 1960 per Oriol Bohigas.

Un déjà-vu

Voregem la plaça de l’Assemblea de Catalunya, que recorda la plataforma creada els anys setanta com a oposició a la dictadura que, entre altres punts, reclamava les llibertats socials i polítiques del país i el restabliment de l’Estatut d’Autonomia.

Continuem pel carrer de Coll, que ret tribut a Josep Enric Coll i Masadas, advocat qui heretà un bon grapat de camps del seu oncle Pacià. Fill d’un argenter, Pacià Masadas i Teixidó va ser un advocat i polític que es casà en segones núpcies amb una jamaicana. A finals del segle XIX va ser diputat al Congrés dels Diputats.

Cap al 1876, Pacià va cedir diversos terrenys a l’antic ajuntament de Sant Martí de Provençals, però seria el seu nebot Josep Enric qui gestionaria la urbanització de la plaça que ara veurem.

La plaça Masadas està dedicada a ‘Can Massades’ (el nom es va deixar en castellà), un mas que es trobava en aquest punt del barri de La Sagrera, propietat del senyor Pacià Masadas.

Un espai d’un altre temps

L’indret, sorprenent tranquil tot i trobar-se envoltat de vies molt transitades, està envoltat de porxos quasi completament. Les arcades que li manquen van desaparèixer el 1960 en construir un espantós bloc de pisos. L’espai estava cobert per tal d’aixoplugar les parades del mercat.

Quan entres en aquesta plaça, tens la sensació d’haver-la vist. Efectivament, el plantejament és el mateix que a la plaça Reial al barri gòtic i a la del Mercadal de Sant Andreu de Palomar. Inspirat en el neoclassicisme francès, aquest model seqüencial el trobem també als Porxos d’en Xifré de Barcelona, la plaça de la Independència a Girona o la plaça de la Vila a Vilanova i la Gletrú.

No queda clar qui va ser l’autor d’aquest atractiu i pràctic -i poc original- projecte. Actualment, sense el sostre, el bucòlic recinte és l’epicentre indiscutible del barri.

Barri de La Sagrera. Porxades neoclàssiques de la plaça Masadas, construides a finals del segle XIX.

Al següent article continuarem la visita pel barri de la Sagrera.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Itinerari: veure el mapa

Saber més

Què veure a prop