Aquarel·la amb una panoràmica del nucli antic de Samalús.

Flor de llum

Breu història de Samalús, al Vallès Oriental.

Fa tan sols uns vint-i-sis segles de res, els ibers van trobar que un petit turó del Vallès Oriental era el lloc idoni per construir una fortalesa.

El poblat iber de Puig del Castell, dins el terme de Cànoves i Samalús, passa per ser un dels enclavaments més importants i desconeguts d’aquesta cultura, identificat com la desapareguda Lauro.

Seguidament, als romans els va semblar la mar de bé aquella situació. Així doncs, a pocs metres muntanya avall, van fundar la vil·la de Can Martí, que diuen que és de les més antigues de Catalunya.

Això et demostra que alguna cosa especial deuen tenir aquests verals per viure-hi.

Aquarel·la amb una panoràmica del nucli antic de Samalús.

El naixement d’una vila

Ara deixem passar uns quants anys en la història de Samalús i ens plantem al segle XI. A uns dos quilòmetres de tan històric indret s’estava aixecant una església dedicada a Sant Andreu.

Amb el temps i una canya, al seu voltant es formà un petit nucli que es coneix com a Samalús.

Pel que fa al topònim, mencionat ja al segle X, hi ha qui assegura que és d’origen àrab i podria significar casa de pagès.

La població, dedicada a l’agricultura i la ramaderia, estava composta majorment per masos dispersos. Després d’anar passant de ma en ma, al segle XVII esdevingué independent. Actualment, forma municipi juntament amb Cànoves.

Tot i tenir un nucli minúscul, Samalús conserva patrimoni i històries dignes de ser conegudes.

Història de Samalús. Medalló amb la data 1580.
La reforma del segle XVI.

Un sant masculí

Andreu és mencionat repetidament als Evangelis com a un dels apòstols que van seguir Jesús, probablement el primer.

Després que el mestre va tocar el dos, s’explica que Andreu va voltar més que un guia turístic, predicant en un munt de països i fundant esglésies a tort i a dret.

Fins que un dia es va passar de la ratlla en convertir l’esposa d’un alt càrrec. És així com Andreu va acabar crucificat. Se’l sol representar en una creu en forma de X, tal com apareix a la meitat de l’escut del municipi.

Probablement, el seu nom era un altre, però algú li penjà el d’Andreu, que deriva del grec i ve a dir, masculí –andros-. També hi ha qui diu que significa valerós. Tria el que més t’agradi.

Rosassa del santuari de la Mare de Déu de la Salut.
Els colors de l’Andreu.

La casa del titular

L’aspecte de l’església de Sant Andreu de Samalús és el resultat de diverses reformes al llarg dels segles. Una d’elles -del segle XVI- apareix documentada a la portalada. Més amunt hi ha una fornícula amb una escultura d’Andreu en terracota. Després et diré qui la va fer.

A continuació, observa el desubicat cap que podria passar per un àngel amb bigoti i amb cara de pocs amics. Dedueixo que es tracta d’una mènsula recuperada de l’antic temple.

Història de Samalús. Mènsula amb un cap a la façana de l'església.
Una mitja por sí que fa.

El més enllà

Una porta al costat ens introdueix al cementiri. Abans d’entrar, llegiràs -malgrat que li manca alguna lletra- “Resurrectori“. Una descripció poc habitual per aquests recintes, on se sol escriure alguna frase bíblica. En realitat sembla una simplificació de l’expressió llatina “memento resurrectori“, és a dir, recorda la resurrecció.

També és una raresa trobar un cementiri a tocar de l’església. Al segle XVIII, per raons d’higiene es decretà realitzar els enterraments allunyats dels nuclis. Però sembla que aquest es va salvar.

Destaca especialment el panteó de la família Flaquer. Els orígens d’aquest llinatge es remunten al segle XIV. El seu mas, ves per on, es troba molt a prop de les restes iberes i romanes que he comentat abans.

Història de Samalús. Panteó de la família Flaquer.
El repòs dels Flaquer.

Dut a terme el 1921, el sepulcre està signat amb el nom Ricart i una adreça de Barcelona. Dedueixo que es tracta de Pere Ricart Marés, autor de notables escultures. Per exemple, a Barcelona va fer els conjunts escultòrics del cinema Coliseum i de la Casa Malagrida.

Fixa’t també en les delicades tipografies d’alguns dels nínxols més antics. I no passis per alt el sepulcre de mossèn Ramon, popularment conegut com a l’Ermità de Samalús. D’ell et vull comentar algunes coses.

Peça de terracota realitzada per mossèn Garriga.
La signatura de l’Ermità.

Artista total

Nascut a Vic el 1876, en Ramon Garriga i Boixader aviat va anar a viure a Barcelona amb la seva família.

Jacint Verdaguer anava a casa seva per donar-los almoina. Segurament així tres dels germans van entrar a estudiar al seminari i van ser sacerdots. També allà, Ramon va conèixer el futur poeta Josep Carner.

Com a sacerdot va oficiar en diverses parròquies, fins que el 1915 es retirà a Samalús on es va guanyar el malnom d’ermità.

Els seus dots per la poesia el van portar a guanyar diversos premis. A més, tenia la mà trencada en el modelatge i, amb peculiar expressivitat, va realitzar diverses imatges per a la seva parròquia.

El bust de sant Andreu de la portalada és seu. Així mateix, va fer la bonica creu de terracota que hi ha al davant. Acosta’t per veure-la de prop.

Per un costat, hi ha Crist amb túnica i corona. Per l’altre, es troba Maria. A la part inferior hi ha les representacions dels quatre evangelistes.

Història de Samalús.
La creu florida.

L’altre ermità

Pocs anys abans del traspàs de mossèn Garriga, la vila li va dedicar una estela on hi ha escrit un poema escrit per ell, descrivint Samalús. D’aquí ve el títol d’aquest article.

Més tard, el 1993, es va encarregar una escultura que resumeix de manera visual la vida i els poemes de tan peculiar personatge. Tot i haver llegit la seva biografia, hi ha escenes que no he pogut identificar.

L’obra va ser realitzada per Enric Gelpí i Vintró. Nascut a Barcelona el 1936, es traslladà a Samalús, on vivia i tenia el seu taller. La seva admiració per Ramon Garriga va motivar que fos conegut com l’Ermità de Samalús II.

D’entre la seva polifacètica activitat, potser hauràs vist uns calendaris allargats amb il·lustracions d’animals que durant quaranta anys es van fer molt populars. A més, involucrat políticament, va exercir com a regidor de Cultura de l’Ajuntament de Cànoves i Samalús.

Història de Samalús. Detall del monument a Mossèn Garriga.
L’univers del mossèn.

Devoció popular

Per acabar aquesta història de Samalús, anem uns pocs metres, darrere l’església. Allà s’aixeca el santuari de la Mare de Déu de la Salut. El seu origen es remunta al segle XVIII, tot i que es creu que antigament hi havia una petita capella romànica. S’explica que un pelegrí del proper mas Can Bori va portar des de Roma la imatge que encara ara s’hi venera.

A principis del segle XX, el santuari va ser reformat, precisament amb l’ajut de l’amo de Can Bori, Francisco de Puig i de Cisternes. Per aquest motiu, apareix el seu escut als vitralls: un cim amb tres estels i un braç empunyant una espasa.

Detall d'un vitrall del santuari de la Salut.
El braç armat del Puig.

L’altre escut que hi ha, he de suposar que fa esment al segon cognom. L’acolorida rosassa presenta al centre la imatge de sant Andreu, copiada d’una estampa devocional que devia circular per l’època.

De l’indeterminat estil del conjunt en podríem dir que és historicista, un ampli calaix que pot incloure molts estils alhora, com el neogòtic. Aquest petit edifici tampoc es va salvar de les destrosses de la Guerra Civil. La imatge va ser preservada gràcies a uns veïns que la van ocultar.

La font de la salut

A l’exterior hi ha la font de la Mare de Déu de la Salut amb un plafó ceràmic que reprodueix -més o menys- la imatge que es venera a l’interior de la capella. Al peu apareix la signatura de Joan Vicens. A mitjans del segle XX, en Joan treballava a Barcelona amb el ceramista Casimir Vicens Ramon. Cal suposar que eren família, potser pare i fill, però no ho sé.

Història de Samalús. Plafó ceràmic de la Mare de Déu de la Salut.
Devoció ceràmica.

Junts van crear nombrosos retaules devocionals com el de la font. Malgrat que en aquest cas no ho sembla, a l’obrador de Casa Vicens treballaren importants ceramistes, com Salvador Sunet Urgellés. Finalment, canviaria el nom pel de Cerámicas Esteban Vicens i encara estaria en actiu uns anys més.

I fins aquí, aquesta breu història de Samalús. Poc et pensaves que hi havia tant per explicar, oi?

Detall d'un vitrall del santuari de la Salut.
La lluna i el xiprer.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa

Saber més

Què veure a prop