Poble de pous i de sitges (2)

Poble de pous i de sitges (2)

Segon passeig per Burjassot, a l’Horta Nord.

A la primera part d’aquest passeig per Burjassot hem pujat fins a la plaça que ostenta el poder civil. Ara baixarem pel carrer paral·lel fins on mana el poder diví.

Passeig per Burjassot. Cúpula de ceràmica blava de l'església de Sant Miquel Arcàngel.
Blau celestial.

De l’Horta a Osona

Prenem el tranquil carrer del Bisbe Muñoz. Francisco Muñoz Izquierdo va néixer a Burjassot el 1868. Després de fer la carrera sacerdotal, va ser secretari del bisbe, acompanyant-lo allà on anava. Va arribar a vicari general de Barcelona i finalment senador de la ‘província eclesiàstica’ de Barcelona. Com que parlava català, el Govern va pensar que seria el substitut ideal del bisbe Torras i Bages a la seu de Vic. A ell se li deu la designació de la Mare de Déu de la Gleva com a patrona de la diòcesi de Vic. Després d’exercir altres càrrecs importants, va decidir tornar a la seva vila natal.

Calvari de carrer

Mentre camines per aquesta via, vés observant un seguit de rajoles que conformen el calvari o viacrucis. Hi ha quinze en tota la població i assenyalen els principals episodis (estacions) dels darrers moments de Jesús. Haurien d’haver-hi catorze, però la dotzena està repetida.

Hi ha de diferents estils i per tant, de diverses èpoques. El de la crucifixió sembla prou antic. De fet, l’habitatge on es troba és una casa de pagesos del segle XVII.

Antigament hi havia un calvari als afores de la població, que posteriorment va ser refet en un altre indret. Pel que sembla, aquest altre tampoc va sortir massa ben parat pel vandalisme i finalment va quedar aquest més urbà, imagino que aprofitant algunes rajoles dels anteriors.

Viacrucis significa camí cap a la creu. Tradicionalment l’església catòlica realitza arreu processons per Setmana Santa, rememorant els fets de la Passió de Crist. A cada estació hi ha una aturada per a pregar. I si tot s’ha fet com Déu mana, en acabar s’han d’haver caminat 1.321 passes, que és la distància que la tradició assegura que separava el mont Calvari del pretori (lloc on Crist va ser jutjat).

Plafó ceràmic barroc d'un viacrucis o calvari amb l'escena de la crucifixió al carrer Bisbe Muñoz.
Al peu de la creu.

Llamps i tempestes

Al mateix habitatge on trobem l’escena de la crucifixió, hi ha també un plafó de “rajoletes” amb Santa Bàrbara. Diuen les cròniques que aquesta senyora, que probablement mai va existir, va néixer al segle III en algun lloc de l’actual Turquia. La rocambolesca història explica que el seu pare la va tancar en una torre perquè no tingués contacte amb el cristianisme, però un dels tutors li va parlar i ella es convertí.

El seu pare, empipat com una mona, la va dur a judici i, després d’un seguit de turments, el mateix pare li va tallar el coll. Però la justícia divina va enviar un llamp que el va rostir allà mateix. Per aquest motiu és la patrona dels qui treballen amb explosius i protectora contra els llamps.

La relació d’aquesta santa amb Burjassot no em queda prou clara, ja que aquí no hi ha mineria, però alguna importància ha tingut i això és més que evident.

Arquitectes, barons i mariners

Per exemple, l’església que tenim a pocs metres, va ser projectada al segle XVIII pel frare aragonès Francisco de Santa Bárbara. A més de religiós, era arquitecte i matemàtic. Pluriocupació que en diem ara.

Tenim també que la baronia de Santa Bàrbara, és un títol que a finals del segle XVIII es va concedir al capità de voluntaris, amb l’inacabable nom de Fèlix Joaquim Rodríguez de la Encina i Fernández de la Mesa. Aquest senyor tenia un important mas a Ontinyent (a uns vuitanta quilòmetres al sud d’aquí) i també un palauet a València. A més, els barons de Santa Bàrbara van ser els amos i senyors de Godella, el poble del costat i alguna cosa van tenir a veure amb la història del castell de Burjassot. Un carrer amb el nom del baró fa parcialment de frontera entre ambdues poblacions.

Però encara hi ha més. S’explica que al segle XVIII una embarcació francesa a la deriva es va salvar pel so d’una campana que la va guiar fins a terra. En saber que pertanyia a l’església de Burjassot, la tripulació va regalar un batall de plata per a la campana que porta el nom “Santa Bàrbara“. Posteriorment la campana va ser malmesa en diversos conflictes bèl·lics, un d’ells precisament pels seus compatriotes francesos.

No ens ha d’estranyar que una campana es dediqui a aquesta santa. De fet, al famós Miquelet, el campanar de la catedral de València, encara hi ha una inscripció del segle XV encomanant a Santa Bàrbara la protecció d’aquesta torre contra llamps i temporals. Però continuem amb el nostre passeig per Burjassot.

Passeig per Burjassot. Representació de Santa Bàrbara en un plafó ceràmic barroc al carrer Bisbe Muñoz.
Santa tempesta.

La punta del diamant

Davant nostre tenim l’església d’estil renaixentista dedicada a Sant Miquel Arcàngel, gran protector de cristians, jueus, musulmans i fins i tot, de la policia. Caldria veure, en cas de conflicte, de part de qui es posaria.

Aquest és el tercer temple que es va construir a la població. Els altres dos eren molt a prop d’aquí i ja no queda ni el record. Data del segle XVIII, quan Burjassot era “propietat” del Col·legi Corpus Christi, que veurem tot seguit.

Resulten especialment interessants les pintures de la cúpula, però ara només ens fixarem en l’arrambador ceràmic de l’entrada. Probablement és d’una restauració actual, però sembla reproduir el que antigament devia existir. S’anomena de “punta de diamant“, per la figura en forma de piràmide truncada del centre. Aquest model és un dels molts dissenys renaixentistes que l’arquitecte italià Sebastiano Serlio va popularitzar al segle XV en diversos tractats que va publicar.

Les formes recaragolades al voltant d’un oval es coneixen tècnicament com a “ferroneries“, ja que recorden els treballs en ferro renaixentistes. Aquest disseny de rajoles es va estendre arreu, especialment a Sevilla i rodalia, però també els artesans valencians el van fer seu als segles XVI i XVII. Va ser tan popular, que el mateix patró es va exportar a Portugal, on hi ha nombroses mostres.

Rajoles anomenades de punta de diamant a l'interior de l'església de Sant Miquel Arcàngel de Burjassot.
Diamant repetit.

El rovell de l’ou

Seguim amb aquest passeig per Burjassot. A tocar de l’església, tenim el castell. En realitat, del primitiu edifici no en queda res. Clar, que tampoc era un castell, sinó la torre de defensa d’un mas -una alqueria- en temps dels musulmans. Al seu voltant es va anar configurant un petit nucli de cases. Davant el perill de revoltes i conflictes bèl·lics, el castell es fa ampliar i reforçar. Posteriors propietaris van reformar l’edifici, obligant els ciutadans a treballar de franc, a canvi de donar-los refugi en cas de perill.

Passades les crisis, la construcció s’adequaria com a palau senyorial, que va tenir certa importància, ja que el rei Martí I s’hi hostatjà breument al segle XV.

Diversos propietaris, reformes i ampliacions més tard ens porten al segle XVII, quan Burjassot va pertànyer a Joan de Ribera, conegut com “El Patriarca” a causa d’un càrrec honorífic que ostentava.

Rajola amb el nom de la plaça de Sant Joan de Ribera a Burjassot, Horta Nord de València.
Molts noms per a un lloc.

Tot un personatge

Ribera va estudiar a Salamanca i va ser bisbe de Badajoz, on no desaprofitava l’ocasió per predicar contra els protestants. Seguidament va ser nomenat arquebisbe i virrei de València, quan les coses divines i humanes eren una mateixa cosa.

Des d’aquesta situació privilegiada, l’home no va parar de pressionar el rei fins a fer efectiva l’expulsió dels moriscs, que eren els musulmans que des dels temps dels Reis Catòlics, havien estat obligats a batejar-se si es volien quedar.

L’incansable senyor Ribera va continuar fent de les seves. A més de crear l’orde de les Dominiques Descalces per fer la guitza a la de Teresa de Jesús, va fundar el col·legi Corpus Christi per a la formació de sacerdots, organisme que es convertiria en un referent de la Contrareforma a València.

Passeig per Burjassot. Finestres gòtiques del palau de Joan de Ribera, El Patriarca.
Finestres al palau.

Inacabables reformes

En morir, va cedir les rendes i la jurisdicció civil i criminal del lloc al Reial Col·legi del Corpus Christi de València, que va exercir, representat pel seu rector, la plena jurisdicció fins a l’abolició dels senyorius.

Tornant al castell-palau, quan Ribera en va ser propietari, el va reformar profundament, a més de moblar-lo com corresponia al seu nivell. A més, la propietat incloïa un extens terreny, on va fer plantar una gran col·lecció de plantes autòctones i exòtiques i va incorporar animals de tota mena.

De mica en mica, el Col·legi del Corpus Christi anava quedant-se amb terrenys que els propietaris necessitaven vendre, al mateix temps que controlava l’activitat comercial de la població. Això va ser així fins a la desamortització de béns eclesiàstics del segle XIX. Finalment, la propietat va passar a mans de la riquíssima Carolina Álvarez, vídua d’un dels barons de Santa Bàrbara que hem vist abans i que dona nom al carrer.

La senyora, que no sabia quin destí donar a la seva riquesa, decideix convertir l’edifici en col·legi. Va establir que el centre donaria alberg i ajudarà en la seva carrera a estudiants amb pocs recursos, que rebrien, això si, una educació segons l’esperit del Patriarca Ribera. 

Passeig per Burjassot. Mènsula en una finestra del Reial Col·legi del Corpus Christi.
Guardià del col·legi.

Vida de serial

Per veure millor la façana del col·legi, vés fins al carrer Mariana Pineda, on a més, veuràs una peculiar -i molt deteriorada- façana enrajolada. A principis del segle XIX, la vida plena d’entrebancs de Mariana Pineda és digne d’un serial televisiu. Filla il·legítima d’un important capità de vaixell de Granada, es va casar molt joveneta. Aviat va donar suport a la causa liberal contra Ferran VII. Però va ser descoberta, acusada de delicte de rebel·lió -tot això em resulta d’allò més familiar- i condemnada a mort. A partir d’aquell moment es convertí en un personatge llegendari.

Antiga façana enrajolada al carrer de Mariana Pineda de Burjassot.
Un temps, un passat.

Entrades distingides

Durant tot aquest passeig per Burjassot, para atenció als brancals de rajoles que decoren algunes portes. Aquesta moda va sorgir a finals del segle XIX entre la classe mitjana i mitjana-alta i ha acabat convertint-se en un element emblemàtic de la zona de L’Horta. Era un moment de bonança econòmica i la nova burgesia volia enriquir els seus habitatges i a més, fer pública la seva dignitat. Les fàbriques del sector s’adonaren d’aquesta nova tendència i crearen catàlegs específics per aquest ús.

Passeig per Burjassot. Brancal enrajolat amb motius florals i un gall dindi.
Color a la porta.

Aigua fresca

Ens acostem a veure l’altre pou –el Pouet-, que apareix als poemes d’Estellés. Ens trobem al lloc on antigament hi havia la plaça Major. Probablement el seu origen es troba al segle XVI, quan sovint hi havia un pou per abastir d’aigua els ciutadans. L’extracció de l’aigua anava a càrrec d’una persona que es designava amb subhasta pública i cobrava pel seu servei. Als anys seixanta, l’apertura del carrer adjacent al trànsit, motivà el desmantellament del pou, que va ser refet una dècada més tard.

Passeig per Burjassot. Broc amb forma de rostre al pou conegut com el Pouet.
Carota al Pouet.

I així arribem al final d’aquest passeig per Burjassot. Naturalment que hi ha més a veure a Burjassot! Però ho deixo perquè ho descobreixis passejant pels seus històrics carrers.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Itinerari: veure el mapa

Saber més

Què veure a prop