Primer itinerari per Burjassot, a l’Horta Nord.
València ofereix variades alternatives per passar uns dies sense sortir de la ciutat. No obstant això, només que treguis una mica el cap a les poblacions que es troben a tocar de la capital, descobriràs que hi ha molt més a veure. En altres articles he parlat d’Alfara del Patriarca, Manises i Quart de Poblet, totes elles dins la històrica comarca de l’Horta. Avui descobrirem Burjassot, amb una llarga història que no podem passar de llarg.
Tot i que sembla que ja existia en una època què es perd la memòria, Burjassot està més aviat documentada en aquells temps en què els àrabs van fer seva aquesta terra. Sense que els entesos s’acabin de posar d’acord, el topònim es vindria a referir bàsicament, a una torre de defensa que hi havia per aquests verals i que ha quedat perpetuada a l’escut del municipi.
Qüestió d’herències
Vingueren llargs anys en què els nuclis com aquest pertanyien a algú. Així doncs, a partir del segle XIII i al llarg dels temps, va ser comprada i venuda un munt de vegades, passant de mà en mà. Cada nou propietari deixava la seva empremta fins que al segle XVII va ser heretat per Joan de Ribera, l’arquebisbe de València, personatge que ha deixat una petja inesborrable -per bé i per mal- a Burjassot i als pobles de la rodalia. D’aquest episodi en parlaré a la segona part.
Al segle XIX les tropes franceses van espoliar els temples i s’endugueren tot el de valor. I el que va quedar, va resultar prou malmès en conflictes posteriors.
Fins que, a principis del segle XX, les famílies acomodades de la ciutat de València, van triar Burjassot com a lloc d’estiueig. D’aquesta daurada època queden algunes vil·les. I, com que resulta complicat fer un recorregut cronològic, si et sembla bé, començarem precisament aquí aquest itinerari per Burjassot.
L’oci és cosa de burgesos
A finals del segle XIX, aquesta zona era més lluny del que sembla. Fins que el 1891 va arribar el tren que uní un bon grapat de pobles de la comarca. El “Trenet” com en deien popularment, va ajudar a desenvolupar l’economia. Això si, hi havia vagons de primera, de segona i de tercera classe. Fins i tot les estacions tenien sales separades, segons qui s’ho podia permetre. Tot i això, la majoria d’usuaris eren de tercera.
Aquest fet va incrementar l’afluència de gent d’alt nivell, que venia a passar aquí l’estiu, que era més suau que a la ciutat. Davant mateix de l’estació tenim dues bones mostres de vil·les. Una d’elles resta abandonada a l’espera de ser restaurada i tenir un nou ús. És la Vil·la Sant Josep, coneguda com “dels jesuïtes” perquè va pertànyer a aquest orde. L’habitatge va ser edificat a principis del segle XX i pertanyia a un industrial i polític de Bilbao qui a més, era propietari d’unes mines que li van donar bons calerons.
Però els diners no ho són tot i l’home es va suïcidar. La família va vendre la propietat a la Companyia de Jesús que transformà els camps de conreu en camps de futbol. Aquí venien els alumnes d’un col·legi a practicar esport. Fins que el 1934 va ser confiscat pel govern de la República i passà a ser una llar infantil per a orfes.
Personatges importants
Continuem amb aquest itinerari per Burjassot i enfilem pel carrer José Carrau. Imagino que fa esment a José María Carrau Juan, creador d’un despatx de notaris a València el 1881, que encara perdura. Durant la primera dictadura va presidir la Diputació i també va pertànyer entre altres, al consell d’administració de la Caixa d’Estalvis de València així com de la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils. Tot un personatge.
Travessem el carrer dedicat a l’escriptor Blasco Ibáñez, que al segle XIX estiuejava a Burjassot en una vil·la que encara perdura. Arribem al carrer de Jorge Juan, on cal fer una aturada. Nascut a prop d’Alacant el 1713, Jorge Juan y Santacilia podria fer ombra qualsevol heroi de pel·lícula nord-americana.
Humanista, enginyer naval i científic, va mesurar la longitud del meridià terrestre, demostrant que la Terra és més roma als pols. Però la llegendària vida d’aquest personatge va encara més enllà. Sense entrar en detalls, que n’hi ha i de ben interessants, només dir que va viatjar el que no està escrit, va servir a tres reis i va fer d’espia per a la corona espanyola. Apa!
Enginyeria en fusta
En aquesta cantonada destaca l’antic mercat, a mig camí entre les dues places que allotgen les dues institucions més importants de la població: l’església i l’ajuntament. Una dada molt significativa.
Antigament, en aquest solar els pagesos i comerciants venien les seves mercaderies al cel ras. A finals del segle XIX s’encarregà aquesta coberta a Joaquim Maria Arnau, que en aquell moment era l’arquitecte municipal. El més sorprenent és que l’estructura és de fusta i no ha patit intervencions que l’hagin malmès.
Era un moment en què l’ús del ferro encara no estava prou estès -o potser és que la fusta era més econòmica-. Poc després, Arnau seria un dels pioners a València a utilitzar el ferro en l’arquitectura.
Habitatges de tota la vida
A continuació prenem el carrer Jorge Juan a la dreta i anem observant els edificis que han sobreviscut dignament al pas del temps, alguns amb menys sort que altres.
Mereix una breu aturada el singular trencadís de ceràmica que decora un bar, que pel que sembla, és dels de tota la vida.
Al seu costat l’anomenada Casa Pons, construïda a principis del segle XX, presenta una façana d’obra vista amb petites decoracions de mosaic. No he pogut esbrinar qui era el senyor Pons. Posteriorment es va passar a dir casa Salvador Soriano, que, si he entès bé, era un capellà d’aquesta població qui els anys vint havia estat tenor de la catedral de Saragossa.
I així arribem a la plaça Emilio Castelar.
Republicà convençut
Nascut a Cadis el 1832, Emilio Castelar Ripoll va ser el darrer president de la Primera República. L’home, que s’oposava radicalment al govern d’Isabel II, expressava obertament el que pensava al diari que ell mateix va fundar. Tanta sinceritat li valgué l’expulsió de la càtedra d’història que ocupava a la universitat de Madrid i la posterior condemna a mort, de la qual es lliurà fugint a l’estranger.
En tornar, es convertí en cap del partit republicà, arribant a destronar la reina i convertint-se en president del país, fins que el 1874, Alfons XII li prengué el lloc.
Casa de la Vila, casa de cultura
A la plaça destaca l’Ajuntament. Data del 1915, quan el govern republicà va decidir construir un edifici per allotjar el consistori i una escola. El suport popular va ser important, ja que fins i tot els vilatans van realitzar aportacions voluntàries. Una dada interessant: en aquest ajuntament mai ha governat cap partit de dreta.
El poeta del poble
Abans de continuar amb aquest itinerari per Burjassot, cal parar atenció a l’escultura d’un senyor assegut en un banc. Fins al dia d’avui, l’obra ha patit ja cinc atemptats que, tristament, van més enllà del fet de destrossar coses perquè sí.
És l’homenatge a Vicent Andrés Estellés, periodista, escriptor i poeta nascut a Burjassot el 1924. És considerat el millor poeta valencià des del segle XV i el gran renovador de la poesia catalana contemporània.
La seva vida familiar va estar marcada per la tragèdia, fet que influiria en la seva obra. De ben jove ja havia escrit peces teatrals. Estudià periodisme i va fer importants coneixences, com Joan Fuster. Va arribar a redactor del diari “Las Provincias” on publicava habitualment.
Quan es va -el van- jubilar, va decidir publicar els seus versos, que obtindrien un merescut reconeixement. Durant quatre anys va escriure el descomunal Mural del país Valencià, dedicat als pobles i les gents de la seva terra. La seva obra ha estat musicada per cantautors com Ovidi Montllor i Maria del mar Bonet entre molts altres.
L’itinerari del poeta
A la vora de l’escultura d’Estellés, hi ha un plafó de rajoles -de taulells que diuen en valencià- amb un dels versos que el poeta va dedicar a la seva vila natal:
Burjassot, entre dos pous.
Poble de pous i de sitges,
guarda en el fons del seu cor,
com una antiga collita,
allò millor, un tresor:
la valenciania autèntica,
que ha mamat a Burjassot.
És un dels vint-i-cinc plafons repartits per tota la població i que conformen la Ruta Estellés. Com ha passat amb l’escultura, en més d’una ocasió també han sigut objecte de la incultura malintencionada.
Quan hagis acabat aquest article i el següent, torna a llegir el poema. L’entendràs molt millor.
L’estrella de la corona
Des d’aquest punt pots veure un gran mur de pedra amb una escalinata que puja fins a una porta. T’explico què hi ha perquè probablement no ho podràs veure, a causa de les eternes obres de condicionament. Es tracta d’un impressionant conjunt de més de quaranta sitges soterrades, del segle XVIII. Fins a aquella època, el gra s’emmagatzemava a l’Almodí de València, un edifici del segle XIV. Tingues en compte que la farina era un aliment primordial i la seva absència podia provocar importants aldarulls.
L’Almodí s’havia quedat petit i no assegurava la llarga conservació del cereal a la ciutat. Així doncs, van buscar un lloc idoni on desar una major quantitat de gra. La peculiar climatologia de Burjassot va ser clau en la tria de l’indret. A més, el fet de fer-los soterrats garantien la conservació i facilitaven la custòdia davant els robatoris d’aquest preuat aliment.
En aquest indret hi havia un turó de pedra calcària i al mig tenia un gran sot del que havia estat una antiga pedrera i que s’aprofità per ubicar les sitges. La construcció es va utilitzar fins al 1931 i actualment és el principal patrimoni de la població.
Com que de moment no podem accedir al recinte, donarem la volta per anar veient algunes edificacions annexes i seguirem el nostre itinerari per Burjassot.
Una gran dona
Un dels costats del mur de les sitges és a la plaça Concepción Arenal, un personatge que cal recordar.
Va néixer el 1820 al Ferrol. Amb vint-i-un anys es disfressa de noi i entra a estudiar Dret a la universitat de Madrid. És descoberta però la deixen assistir a classe, sense dret a examen ni titulació.
Aviat comença a escriure i publicar les primeres obres de teatre i poesia. Fins que una llei obliga a signar els escrits i, com que és dona, es queda sense feina. Llavors es decanta pel treball humanitari. En un fet sense precedents a una dona, li concediren un guardó per un assaig.
El 1863 es convertia a més, en la primera dona visitadora de presons femenine. Va publicar un assaig sobre la reforma del sistema penitenciari que la va fer saltar del càrrec. Després defensà l’accés de les dones a l’educació, participà en la creació de diversos organismes relacionats i criticà la diferència de sous en comparació amb els dels homes. Què t’ha semblat?
Patronatge compartit
En aquest primer itinerari per Burjassot, seguim voltant el recinte fins a trobar l’ermita de Sant Roc. L’edifici es va construir el 1574, un any després de les sitges. En un principi estava dedicada a Sant Roc, patró dels pelegrins i també invocat contra les epidèmies. Poc després compartiria advocació amb la Verge de la Cabeza que introduiria Joan de Ribera, destacat personatge de qui parlaré a la segona part d’aquest itinerari.
Segons la llegenda, la verge s’aparegué a un pastor dalt d’un turó de la província de Jaén, anomenat Cerro de la Cabeza. La resta és, si fa no fa, com la de tots els santuaris i aparicions: he vist a la Verge; no et creiem; ha fet aquest miracle i vol un temple; ah, doncs li edifiquem ara mateix, etc. El 1950 va ser nomenada capità general dels exèrcits d’aquest país. Prenc nota de comentar algun dia aquest curiós fenomen de protecció divina i militar, especialment difós durant la darrera dictadura.
Al costat de l’edifici es troba un pou amb l’escut de València. No oblidem que el recinte de les sitges era de propietat d’aquesta ciutat fins fa ben pocs anys. L’ermita va ser profundament modificada al segle XVIII, en un estil entre neoclàssic i barroc i, com sol succeir, també va haver de ser restaurada després de les malifetes de les posteriors guerres.
De magatzem a escola
Ara vés cap a l’altre edifici que fa cantonada amb la plaça de Sant Roc. El mateix any que les sitges deixaven de funcionar, el Govern va autoritzar l’apertura a Burjassot d’una filial de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de València. Les instal·lacions s’ubicaren dins l’antic magatzem. Probablement et sorprendrà la sumptuosa entrada, més adient per a un edifici religiós.
En realitat, aquesta portalada prové de la desapareguda església de Sant Bartomeu de València. L’edifici havia estat profundament refet al segle XVII, però no va aguantar les destrosses de la guerra civil i el 1944 va ser enderrocada. Dels tres portals barrocs, un es va perdre, l’altra es troba en una església de la ciutat i la tercera va venir a parar aquí.
Des d’aquest punt, baixem per la plaça de la Sequera per enllaçar amb la segona part d’aquest itinerari per Burjassot.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Història: burjassot.org
- Història de Burjassot , per L.M. Expósito
- El Trenet: burjasothistorico.blogspot.com – levante-emv.com
- Vil·la Sant Josep: paxaugusta.es
- Carrer Jorge Juan: facebook.com/groups/burjantic
- Jorge Juan y Santacilia: cervantesvirtual.com
- Col·legiata de Sant Bartomeu: jdiezarnal.com
- L’Ajuntament: psoeburjassot.es
- Les sitges: jdiezarnal.com – valenciaplaza.com
- Estudio y análisis higrotérmicos aplicados a los… Silos de Burjassot, per R. Viccaro
- Emilio Castelar: biografiasyvidas.com
- Vicent Andrés Estellés: fundacioestelles.org
- Concepción Arenal: eldiario.es
- Ermita de Sant Roc: ermitascomunidadvalenciana.com
- La Virgen de la Cabeza en Valencia: burjasothistorico.blogspot.com¡
- Verge de la Cabeza: virgendelacabeza.net
- Religión y poder. Las vírgenes capitanas generales y alcaldesas, per C. E. Brisset
Aquest article m’ha agradat molt. Felicitats!
Moltes gràcies! M’alegra saber que t’ha agradat.