Transparència opaca (2)

Pintures sobre vidre del museu Santacana de Martorell (Baix Llobregat).

Per començar, t’has preguntat mai com és que l’església catòlica té un santoral tan atapeït? Sants, verges, màrtirs, beats, arcàngels i tot un reguitzell de personatges alguns amb vides d’allò més llegendàries i de dubtosa credibilitat. Segons contesta el mateix organisme religiós, qui pregunta això és que no coneix les escriptures o bé és per mala fe. Tal qual. No penso entrar en discussions que no porten enlloc.

Així doncs, em centraré només en la part artística del santoral. Com per exemple les pintures sobre vidre del museu Santacana de Martorell. En realitat hauríem de dir pintura inversa sobre vidre, ja que aquestes obres estan pintades pel revers del vidre. Sobre aquesta peculiar i menystinguda tècnica pictòrica ja m’he esplaiat en un altre article. Per tant, ara em limitaré a parlar de set d’aquestes petites obres conservades a la Casa Museu Santacana, popularment coneguda com a L’Enrajolada per la quantitat de ceràmica que conté.

A quatre mans

En primer lloc, si compares les figures amb deteniment, observaràs que sovint la postura és exactament igual o bé molt similar. Fins i tot, el rostre de dues d’elles és pràcticament el mateix. Això ens està dient que l’artista treballava a partir de plantilles o estergits, variant només els vestits i els atributs. També trasllueix que anava una mica a preu fet. Tot i això, els rostres estan prou ben pintats. Si alguna cosa es pot dir és que potser es va passar amb el vermell dels llavis. Però li perdonarem.

Probablement, els fons els deixava en mans d’un aprenent, ja que és fàcil veure que el treball és més aviat matusser. D’altra banda, per mi que qui ho va pintar es va fer una mica d’embolic, pel fet que va canviar atributs a alguns dels protagonistes. Això pot portar a confusions a l’hora d’identificar-los.

Anem a veure’ls!

Amb la corona a la mà

Comencem amb un arcàngel poc conegut fora de determinats cercles. En hebreu, Jehudiel -o Jegudiel- vol dir ‘aquell qui glorifica Déu‘. Suposadament, és un dels set arcàngels que Rafael esmenta al llibre de Tobies (Tb 12,15), un escrit, per altra part, considerat per catòlics i ortodoxes com a apòcrif, és a dir, poc fiable. Després de fer un munt de cerques, no he trobat d’on han tret el nom d’aquest personatge ni què va fer.

Així que no tinc altra opció que resumir el que tothom copia a internet. S’assegura que l’arcàngel Jehudiel és el patró i defensor de les persones que treballen, en especial de qui té responsabilitats, com reis, jutges i presidents.

Entre els atributs amb què se’l sol representar hi ha una corona que sosté amb una mà. Simbolitza la recompensa per les tasques espirituals fetes per dur al món la glòria de Déu. Amb l’altra mà agafa un fuet o tralla com a símbol de la responsabilitat del poder. No obstant això, a la pintura del Museu Santacana sembla que l’artista s’ha embolicat una mica i li ha entaforat una espasa. Potser pretenia representar un altre arcàngel.

La santa turmentada

Diu la tradició, que Eulàlia era una noia que vivia a Sarrià al segle III. Durant les persecucions als cristians, es va mantenir ferma en la seva fe i la van condemnar a patir tretze turments, un per cada any que tenia. No t’explico les barbaritats que li van fer perquè deixarien en mal lloc les pel·lícules de sang i fetge. Un dels més coneguts diu que la van tancar dins una bota plena de vidres, que van fer rodolar per l’actual baixada de Santa Eulàlia de Barcelona.

Com que no hi havia manera que es morís, la van clavar en una creu en forma d’aspa (com Sant Andreu), que s’ha convertit en el seu símbol identificatiu. No obstant això, el relat del seu martiri aparegué tres segles més tard i té una sospitosa similitud amb el d’Eulàlia de Mèrida, que va viure a la mateixa època i també va morir crucificada. Per aquest motiu l’Eulàlia de Barcelona es retirà del santoral, permetent només el culte local. Observa que la posició d’aquesta imatge és exactament igual a la de santa Bàrbara que t’explico tot seguit.

Justícia divina

El nom Bàrbara prové del grec i vol dir estrangera. Deriva de l’onomatopeia grega ‘bar-bar‘ imitant els sons d’altres idiomes. Però no era despectiu com actualment passa. En un temps molt donat a redactar vides exemplars pel consum dels fidels, van sorgir un munt de màrtirs que després fins i tot l’església va veure que eren fruit de la desenfrenada imaginació propagandística d’algun escriptor. Sembla que la Bàrbara n’és un cas.

Segons explica la llegenda, aquesta noia va néixer al segle III a Nicomèdia, una important ciutat costanera propera a Istanbul (Turquia). El seu pare, un governador ric i gelós, la va tancar en una torre per temor que la nova fe cristiana l’intoxiqués. La noia rebia mestres que l’educaven, un dels quals li parlà de la nova fe i ella es convertí.

La torre on era reclosa tenia dues finestres i ella en va fer construir una tercera simbolitzant la Trinitat. Assabentat son pare, es va posar fet una fura. La va fer apressar i torturar amb martiris que ni tu ni jo haguéssim aguantat ni cinc minuts.

Finalment, va ser ell mateix qui li tallà el coll. Ah, però la història té un segon final! La justícia divina va enviar un llamp des del cel que va rostir el pare al moment. A les pintures sovint apareix la torre, els llamps -observa que en són de peculiars a la pintura-, l’espasa amb què li van tallar el coll i la palma del martiri.

L’escriptor incansable

Entre les pintures sobre vidre del museu Santacana, hi ha una dedicada a Tomàs d’Aquino. És complicat resumir la densa vida d’aquest personatge. Nasqué el 1225 en un castell a mig camí entre Roma i Nàpols. Els seus pares eren els comtes d’Aquino. Lògicament, rebé una bona educació religiosa i científica, primer a l’abadia de Montecassino i més tard a la universitat de Nàpols. Amb dinou anys, arran de conèixer un frare, decidí entrar a l’orde dels dominics. Això va caure com un tro a casa seva, que ja el veien amb un altre càrrec. Així que el segrestaren per obligar-lo a renunciar.

Fugí del castell i se n’anà a París a estudiar a la universitat aprofundint en el pensament aristotèlic. El seu elevat poder de raonament deixà sense paraules el professorat. Arribà a professor de teologia, escriví algunes obres i s’enfrontà a defensors de diverses teories del pensament. El papa Urbà IV el nomenà conseller personal. Amb més de cent cinquanta obres escrites, és considerat com un dels intel·lectuals més profunds i prolífics de la història.

Fixa’t que al al pit duu un sol resplendent. És un atribut que simbolitza la saviesa que va caracteritzar Tomàs. És a dir, la llum –divina– que irradia de les seves obres, serveix de guia i permet veure les coses com són.

A ganivetades

Pere de Verona, més conegut com a sant Pere Màrtir -no confondre amb el Pere de les claus del cel-, va néixer a Verona al segle XIII. Fill d’una família de càtars, va lluitar precisament contra aquesta -suposada- heretgia, arribant a inquisidor, així que ja et pots imaginar de quin pal anava. Era un gran orador i predicador i se la va passar evangelitzant tota Itàlia.

Un dia que anava xino-xano, un home li clavà un parell de ganivetades que el van deixar fregit. Diuen les males llengües que l’assassinat l’ordí un bisbe i heretge. La pintura representa Pere amb cara de bon jan, amb el ganivet clavat al pit i una espasa al cap. Vesteix l’hàbit de l’orde dominicà -túnica blanca i mantell negre- i amb una mà sosté una palma amb tres corones.

La palma, potser ja ho saps, és l’atribut dels màrtirs. Sobre el significat de les corones hi ha diverses explicacions. D’una banda, poden representar les virtuts teologals, és a dir, la fe, l’esperança i la caritat. De l’altra banda, pot tractar-se d’altres virtuts, com humilitat, pobresa i obediència; castedat, eloqüència i martiri; màrtir, verge i predicador… Tingues en compte que una desena de sants duen la mateixa palma amb les tres corones, així que tria la versió que vulguis.

La vara florida

El cristianisme dona per fet que sant Josep, també conegut com a Josep de Natzaret i Josep Obrer, fou el marit de Maria, tot i que les escriptures ens diuen només que va fer de pare adoptiu. L’home, veient la que li queia al damunt, va dubtar si no era millor repudiar-la. Però un àngel el tranquil·litzà dient que ella no havia estat amb cap altre manso. En Josep, que devia ser un tros de pa de pessic beneit, es va quedar d’allò més tranquil amb aquesta explicació.

Para atenció a la vara florida que duu a la mà. Fa esment a un episodi recollit a la Llegenda Àurea, que és una recopilació de relats pietosos feta el segle XIII per un monjo. S’explica que quan Maria tenia catorze anys, els sacerdots consideraren que no era correcte que continués soltera i convocaren els possibles candidats amb qui casar-la. S’esmenta que també s’hi presentà Josep, tot i que ja feia temps que havia deixat de ser jove. Cadascú duia un bastó que deixaren davant de l’altar. Aquell a qui li florís la vara, es casaria amb la xicota. I heus ací que la de Josep va treure tot de flors blanques que hi ha qui diu que eren lliris i altres nards.

Per cert, fruit d’una traducció errònia, la tradició diu que Josep era fuster. Actualment, es creu que la transcripció correcta del text original seria artesà, probablement d’algun ofici relacionat amb la construcció.

El doctor Pa i Aigua

Per acabar, tenim un sant ben barceloní. Fill d’un velluter que aviat el deixà orfe, en Josep Oriol es doctorà en teologia i tot seguit exercí de sacerdot a l’oratori de Sant Felip Neri. També va ser el preceptor dels fills d’una important família, a l’habitatge de la qual l’Oriol tindria una revelació que el duria a adoptar un estil de vida de pobresa i pregària, tan contemplativa que fins i tot va ser investigat per la Inquisició.

El 1687 començà a exercir a l’església del Pi. Així que arribava fi de mes i cobrava el petit sou, un grapat de pobres ja l’estaven esperant a la porta. Ell ho repartia gairebé tot i a més tenia cura de les seves ferides, motiu pel qual era popularment conegut com el doctor Pa i Aigua. La seva fama de miracler va motivar-ne la beatificació, essent canonitzat el 1909. A ell li devem que el cognom Oriol hagi esdevingut un nom propi.

Aquestes pintures sobre vidre del museu Santacana són només una part de les que es conserven. Si el tema t’agrada, et recomano visitar l’Enrajolada de Martorell, on podràs veure’n més.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: Casa Museu Santacana. Aigua, 1. Martorell

Saber més

• Pintura inversa sobre vidre: rondaller.cat
• ¿Por qué la iglesia católica tiene tantos santos?: es.catholic.net
• La palma amb les tres corones: preguntasantoral.blogia.com
• Pere de Verona: wikiwand.com
• L’arcàngel Jehudiel: ca.eferrit.com – pressreader.com
• Els arcàngels: gloria.tv
• Sant Josep: biografiasyvidas.com
• Sant Tomàs d’Aquino: wikiwand.com – dominicos.org
• Los desposorios de la Virgen: wikiwand.com
• Aproximación a la iconografía y simbología de Santo Tomás de Aquino, per Aurora Pérez