Al Pati de l’Ós no hi ha cap ós
Explica un vilatà que als temps de la baldufa, els nens de Calella (Maresme) entraven a la finca del senyor Pelai a robar fruita. El propietari els amenaçà de dur-los a la presó.
El mestre de l’escola, sabent que això no serviria de res, espantà als nanos dient que a la finca hi havia una cova habitada per un ós. No sabem si va funcionar, però ara al Parc Dalmau de Calella trobem el Pati de l’Ós, un gran espai sota els pins.
Però el parc és més que això
Segurament haureu passat mil cops pel davant però mai heu entrat. Un planell us ajudarà a situar-vos.
Aquest espai pertanyia a la finca Can Pelayo. El 1929 l’alcalde Jaume Dalmau va gestionar l’adquisició per convertir-lo en parc públic.
Les obres d’adequació es van encarregar a l’arquitecte municipal Jeroni Martorell. Dit així potser no sabreu qui és. Però us ajudarà saber que, a més d’algunes notables edificacions seves a Calella, va tenir una important labor de conservació i restauració d’una llarga llista de monestirs, esglésies i jaciments arreu de Catalunya durant la primera meitat del segle XX.
Tanmateix, la primera impressió és la d’un lloc decadent que demana una bona inversió. Però precisament aquest fet li confereix un aire romàntic.
La part baixa
En primer lloc, entrem al Parc Dalmau de Calella per la porta principal que dóna a la carretera. Per cert, el parc Dalmau també és conegut com Els Pins de Pelayo, nom que a més és el títol d’una sardana.
A continuació, passeu sota la bonica pèrgola (1) d’estil anglès. Si és primavera, estarà plena de flors de lilà.
A l’altre costat, trobem el bust de l’alcalde Dalmau i també unes rajoles amb la Pregària de l’arbre (2), un poema anònim generalment associat a la Festa de l’Arbre.
Si us fixeu, a la cantonada hi ha, molt petit, l’escut de la ciutat una mica reinterpretat: un gos (ca), una cala (hauria de ser una ala) i uns estels.
A continuació pugem uns graons i un nen mutilat damunt un cargol de pedra sembla que encara no ha perdut les ganes de jugar. Escultures similars les trobem a altres llocs, com Valls o Premià de Mar.
Potser és merament decoratiu, però el cargol té una simbologia religiosa relacionada amb la resurrecció divina, ja que després d’hivernar, cada estiu torna a la vida.
Darrere tenim un sortidor de pedra que dóna frescor al lloc (3). Amb la industrialització del segle XIX va tenir lloc un renaixement cultural i les fonts van deixar de tenir una funció pràctica -canalitzar l’aigua-, per convertir-se en peces ornamentals.
És curiós un petit tancat que sembla haver estat per tenir oques o paons.
Seguidament, entrem a un jardinet (4), mig ocult pels xiprers on veiem un parell de mosaics de rajoles i un poema dedicat a Calella. El text es deu a la prolífica poetessa Concepció Organ i Valverde, nascuda a Calella el 1920.
Comencem a pujar
Després reprenem el camí principal i veiem una romàntica estàtua de principis del XX (5) que probablement havia estat un fanal i que recorda vagament a la Llibertat de Nova York. Escultures similars les trobem en molts altres indrets.
Podria tractar-se d’alguna deessa de la mitologia grega, com per exemple Deméter que buscava a la seva filla raptada per Hades o bé Hestia, deessa de la llar també representada amb un foc a la mà.
Al seu davant, una font amb Sant Jordi encastat dins una mena de capelleta.
El camí es bifurca. A l’esquerra teniu els serveis (6). A la dreta, una petita esplanada ens porta a l’entrada del refugi antiaeri (7). Us recomano la visita perquè està molt ben museïtzat i us ajudarà a entendre una mica més aquells foscos anys de por.
Continuem amunt pel camí ample on, al costat d’unes escales veureu una caseta amb dues portes: els antics lavabos. La curiosa torre cilíndrica segurament amagava el dipòsit d’aigua (8).
Més amunt trobem un banc de pedra i una font (9) amb dos lleons que fan una mitja por, però tot amb aquell aire malenconiós d’una època passada.
A continuació, en un revolt ens espera el monument a Félix Rodríguez de la Fuente (10), famós als 70 pels programes televisius sobre animals. No és l’estil de monument que més m’agrada, però no fa lleig.
El Pati de l’Ós
El camí acaba en una gran esplanada, el Pati de l’Ós (11). Una porxada que podria ser dels anys 60 serveix d’escenari (12). Al voltant s’han afegit grades per seure sota els arbres. El mal record d’una vegada que em va caure polsim d’erugues, em fa evitar l’ombra dels pins.
El parc continua més amunt, però nosaltres travessem aquest espai per veure unes escultures de formes orgàniques, realitzades entre el 2000 i el 2006 per l’escultor calellenc Jaume Font (13). La pedra d’alguna d’aquestes obres es va extreure i tallar in situ. D’altres van ser donacions o adquisicions.
En paraules de l’autor, “les sis formes d’ou volen expressar el desenvolupament dels nostres sentits: òrbites oculars el·líptiques i progressives, en moviment constant. Les incisions helicoïdals i en espirals, segueixen el recorregut tàctil dels quatre dits de la mà. Els sentits més sensuals es troben en una obertura bocal al costat de formes embrionàries. La decoració floral en pètals entreoberts, expressa l’expansió d’olors de la mateixa superfície en contacte amb l’aire.”
Més endins hi ha el que havia estat una pedrera (14). Anys enrere hi havia una creu en honor dels soldats morts durant la Guerra Civil. Fa temps es va projectar adequar-lo per a actuacions de petit format. Ara és un lloc abandonat.
Per acabar aquest itinerari pel Parc Dalmau de Calella, podeu baixar per les escales (15), anomenades ‘laberint‘ pel seu traçat, o bé pel camí fins al punt d’inici.
Nota: agraeixo enormement la col·laboració d’en Jaume Font, que tan amablement m’ha comentat la seva obra.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- La història de l’òs: mitologiacatalans.blogspot.com
- Jeroni Martorell: wikiwand.com
- El projecte de la pedrera: vilaweb.cat
- Refugi antiaeri: calella.cat
Fa goig de llegir aquesta visita. No dubtis que ben aviat hi aniré. He tingut grans amics a Calella, i me’n parlaven amb orgull , d’aquest parc. Ha estat llegir aquest article i venir-me’n ganes d’anar-hi.
Joan,
Moltes gràcies pel teu comentari. M’alegra saber que t’he animat a visitar aquest parc. La veritat és que és un indret ple de racons interessants. L’aire d’altres temps fa que tingui un atractiu especial. A la primavera, quan tot està florit, té un plus afegit. Ja em diràs què et sembla quan hi vagis.
molt xulo. 8 anys visquent a calella i mai l’he visistat. m’ha agradat molt
Gràcies! Ara has de tornar per redescobrir aquest patrimoni