L’església de Sant Marcel de Bor, dins el terme de Bellver de Cerdanya.
A borbollons
El topònim Bor hi ha qui el relaciona amb el soroll que fa l’aigua brollant en indrets cabalosos. Potser per aquest motiu, relativament a la vora hi ha indrets com les Gorges de Bor (Andorra), el riu de Bor o la Fou de Bor, una cova per on brolla l’aigua de manera irregular. Seria una paraula d’origen basc, com molts altres topònims de la Cerdanya. Encara ara, bor-bor s’utilitza en basc precisament per designar l’ebullició de l’aigua.
Com que estem parlant aigua que brolla, et recomano fer la bonica passejada fins a la Fou de Bor. El mot fou -que és femení-, sembla que prové del llatí ‘fauce‘, que vol dir gola. Antigament, s’usava per designar un barranc o un pas estret entre muntanyes. Així que jo solet dedueixo que ‘la Fou de Bor’ vol dir quelcom similar a ‘la gola d’on surt aigua a borbollons’.
Al final del camí hi ha un ombrívol racó. Si t’acostes qualsevol dia d’un hivern sec fins a dir prou, com va ser el meu cas, probablement no trobaràs ningú, tot i que tampoc hi haurà aigua. La cova, que no vaig visitar perquè no soc espeleòleg, és una cavitat plena de sifons. L’interès geològic rau en el fet que les pluges intenses provoquen l’esclat de l’aigua per l’entrada superior de la cova i baixa torrent avall.
Propietat eclesiàstica
Quan tornis, atura’t a l’església de Sant Marcel de Bor. Aquesta parròquia ja s’esmenta al segle X quan era una de les propietats del monestir de Ripoll. Dos-cents anys després, va ser una de les nombroses esglésies saquejades per comtes i vescomtes que imagino estarien a mata i degolla amb l’abat. De l’edifici romànic original es conserven alguns murs i l’absis. Entre ampliacions i reformes posteriors desaparegué la poca ornamentació que hi havia.
Porta marcada
Aixoplugada per un porxo, la portalada data probablement del segle XVII. Para atenció a la creu que hi ha a la dovella central. Es coneix com a creu patent o pàtea –patada en castellà-. Rep aquest nom perquè diuen que els braços semblen recordar les potes de l’ànec. Tu t’ho creus i avall va. De totes maneres, també duu el nom de creu del Temple.
Hi ha troballes arqueològiques que demostren que aquesta creu ja era utilitzada pels sumeris vuit segles abans de Crist. Més tard va passar a ser l’emblema dels Cavallers Templers, orde militar fundat a Jerusalem al segle XII per protegir els pelegrins. Hi ha diverses versions i de vegades es pot confondre amb la creu dels seus coetanis Cavallers Hospitalers. Aviat l’orde adoptà una personalitat més militar -i conseqüentment, política- i s’estengué per tot el territori cristianitzat. És lògic que l’emblema el trobem arreu.
El bisbe espavilat
Sembla que ja des dels temps de la pastanaga, l’església de Bor estava consagrada a sant Marcel. Hi ha dos sants amb el mateix nom, però veient l’estàtua que presideix l’altar major, dedueixo, perquè no ho he trobat enlloc, que el sant venerat aquí és Marcel I, un polèmic papa. Nascut a Roma en algun moment del segle II, l’any 308 prenia possessió del tron papal. Després de la sagnant persecució de Dioclecià, tot i la relativa pau després de l’abdicació de l’emperador a principis del segle IV, l’església estava que tremolava.
Molts parroquians havien abjurat de la fe durant la persecució, començant pel mateix Marcel, qui abdicà del seu càrrec. Ara, a misses dites, pretenien ser readmesos sense fer cap acte de penitència, provocant nombroses dissensions internes.
Així que tornà al seu càrrec i, contràriament al que et puguis pensar, Marcel reformà l’administració eclesiàstica, exigint penitència a tothom qui volgués ser readmès -excepte ell-. Entre la feligresia es muntà un sidral que ni t’imagines, mostrant una forta oposició al papa i arribant a aldarulls i assassinats. Resumint, Marcel hagué de marxar a l’exili, morint fora de Roma. Això no impedí que immediatament fos venerat com a sant.
Repòs etern
Segons com, el petit cementiri a tocar de l’església de Sant Marcel de Bor, sembla mig desolat. Es tracta d’un gran espai d’herba amb algunes creus disperses i una renglera de nínxols a una banda. Però les vistes que gaudeixen els difunts són impagables. Entre els enterraments, poc a destacar.
En l’àmbit artístic, té un cert interès el conjunt de nínxols de la família Tula Carol. Aquests dos cognoms remeten a aquells temps quan els occitans vingueren de l’altra banda dels Pirineus buscant unes terres millors. Una placa en relleu col·locada el 1944 és similar a les que antigament s’estilaven als enterraments dels cementiris cerdans. Damunt hi ha una sanefa de rajoles florals modernistes que queda mig oculta per un poc adient canaló de PVC. Segons llegim al blog tilehunters, aquestes peces van ser fetes a principi del segle XX per la fàbrica ‘El León’ situada a Onda i imitaven les majòliques que es feien a Anglaterra uns anys abans.
L’activista
Un altre enterrament que cal comentar és el d’Oriol Solé Sugranyes qui nasqué a Barcelona -en plena dictadura-, el gener del 1948. Tindria una vida molt curta -només vint-i-vuit anys-, però seria d’allò més intensa. Molt compromès amb moviments antifranquistes, formà part de diverses agrupacions d’esquerres. Va ser detingut quan tenia divuit anys, un fet que esdevindria habitual. Els anys setanta, juntament amb el seu germà Jordi fundà el Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL).
Detingut el 1973 en atracar una sucursal bancària a Bellver de Cerdanya, seria novament empresonat a Segòvia. D’aquí sortiria tres anys després durant l’espectacular evasió que seria immortalitzada en una pel·lícula d’Imanol Uribe. Arribat a Navarra, seria mort per un tret de la Guàrdia Civil.
Desconec la raó per la qual va ser enterrat al cementiri de Bor. Potser, penso jo, perquè el seu pare era geògraf i geòleg i devia estimar aquest indret. D’altra banda, la seva tomba no té cap creu. Una pedra amb una inscripció indica el lloc amb el seu nom, la data final i la frase “Mort pels seus ideals“. El 2015 se li retia homenatge col·locant una placa gravada amb la figura d’un militant i un fragment de la cançó “Me n’aniré a la muntanya” de Quico Pi de la Serra.
L’artesà picapedrer
L’autor de la placa dedicada a l’Oriol Solé és feta per Jordi Martí Castellà. Nascut el 1980 a les Ventoses (la Noguera), actualment té el taller a Agramunt. De ben petit tenia inquietuds artístiques i més tard estudià història de l’art a la Universitat de Lleida que alternava fent treballs en pedra. Finalment, s’adonà que l’ofici de picapedrer era la seva passió. Per aquest motiu es formà en escultura a l’Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega i més tard, a León, on feia pràctiques de restauració a la catedral.
A més de treballs escultòrics per a persones particulars, Martí ha treballat en diverses esglésies com la Sagrada Família i Santa Maria del Mar a Barcelona o Santa Maria d’Agramunt. La seva versatilitat li ha permès adaptar-se a tota mena d’encàrrecs.
I fins aquí aquesta breu descoberta d’un indret indílic i, com veus, farcit d’històries.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Marcel I: wikiwand.com
- Anàlisis fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana, per X. Planas, C. Gascón, J. K. López-Mugartza i M. Belasko, pàgines 89 i 90
- Sant Marcel de Bor: cerdanya.org
- Creu patent: rondaller.cat
- Jordi Martí Castellà: lotirapedres.com – revistasio.cat Revista Sió 635, gener 2017, pàgines 47-54
- L’esclat d’aigua de les coves de Bor: regio7.cat
- La paraula fou: caminsenlanatura.blogspot.com
- Oriol Solé Sugranyes: wikiwand.com
- Homenatge a Oriol Solé Sugranyes: vilaweb.cat
- Entrevista amb la mare d’Oriol Sugranyes: banc.memoria.gencat.cat
Apunt ple de detalls interessants. La Fou de Bor m’ha recordat les “Gorges de la Fou” (La Fou, afluent del Tec) en el Camí dels Bonshomes (GR 107). M’ha encantat el teu aclariment sobre la “creu patent”. El bisbe espavilat seria avui un polític de primera fila! El teu ull atent ens demostra que hi ha una història darrera de cada pedra. Gràcies i enhorabona.
Moltes gràcies pels elogis. Com bé esmentes, les Gorges de la Fou, a més de ser un indret preciós, sembla que comparteixen les mateixes arrels.