Can Trinxeria de Cassà de la Selva.
Feia anys i panys que la família Llach vivia la mar de bé a Romanyà de la Selva que, encara que t’ho pot semblar, no pertany a la comarca de la Selva sinó al Baix Empordà. Doncs bé, un dia del segle XVIII decidiren canviar d’aires i traslladar-se uns quinze quilòmetres a l’oest, fins a Cassà de la Selva que, sembla una presa de pèl, però tampoc és de la Selva, sinó del Gironès.
Potser la raó de marxar és perquè el Mas Llach es trobava al mig d’enlloc i, en canvi, a Cassà la vida era molt més còmoda, on vas a parar. També és possible que, com que tenien pubilla però no hereu, calia trobar un bon candidat, cosa que al mig del camp era difícil. Com que els devia semblar poca cosa l’explotació agrícola, ramadera i forestal que tenien a Romanyà, ampliaren l’heretat a Cassà amb algun habitatge que altre i una més que respectable extensió de boscos surers -una important indústria en aquell temps-.
Famílies unides
Uns quants matrimonis més tard i ens plantem a mitjan segle XIX. Encara no ho saben, però ben aviat, el cognom Llach quedarà esborrat de la història. Durant tot aquest temps, la nissaga havia adquirit -o els havia caigut en herència- un bon grapat d’habitatges de la vila i rodalia.
En aquells anys entra en escena la potent família Trinxeria procedent d’Olot, la qual s’emparenta amb els Güitó. I d’aquesta manera arribem a l’any 1897 quan, amb motiu del casament de l’hereu Josep de Trinxeria i Güito, fan reformar la casa Llach. L’edifici, documentat al segle XVI, el coneixerem a partir d’ara com a Can Trinxeria de Cassà de la Selva -per diferenciar-la de la d’Olot-. El nou propietari tingué un important protagonisme pel que fa al desenvolupament de la indústria surera de la zona. Per tant, l’obra s’ha de situar en un moment de prosperitat econòmica al municipi.
Mals temps
Dinou anys més tard moria de tuberculosi l’únic fill del matrimoni. El seu pare el seguiria sis anys després -1924- quan tenia cinquanta-sis anys. En esclatar la Guerra Civil l’habitatge fou ocupat i patí desperfectes a causa dels bombardejos. Passada la contesa, la vídua hi anà a viure juntament amb una neboda. Quan aquesta morí el 1986, Can Trinxeria de Cassà de la Selva fou venuda pels seus hereus a una empresa constructora i finalment fou adquirida per l’Ajuntament de Cassà qui la feu rehabilitar curosament.
Tot i que l’interior conserva mosaics i pintures, ara només em centraré en la façana exterior, que és igualment interessant.
L’arquitecte
La remodelació de l’habitatge recaigué en Josep Balet i Duran. Era fill de l’arquitecte Domènec Balet, autor a Barcelona de l’edifici Alhambra, del Museu de Cera i de la casa Pere Llibre entre altres. Però -sempre hi ha un però-, resulta que la mare d’en Josep es deia Maria Duran Trinxeria. Oh, ves, quina casualitat, no creus? Com hauràs endevinat, era familiar dels Trinxeria d’Olot els quals després marxaren a Cassà de la Selva. Ara pots entendre la raó per la qual li encarregaren el projecte.
En Josep Balet obtingué el títol d’arquitecte el 1895 i probablement compartí el despatx que el seu pare tenia al passeig de Gràcia de Barcelona. Dos anys més tard executava la remodelació de Can Trinxeria. El xicot mai arribaria a desenvolupar tot el seu potencial, ja que morí vuit anys després de finalitzar aquesta obra. Tenia trenta-quatre anys i tot just va tenir temps de fer unes poques però interessants obres.
Un període de bonança
Els darrers anys del segle XIX i els primers del XX han estat considerats com una renaixença cultural a Girona. Els edificis modernistes de la ciutat i rodalia palesen aquella època brillant. Com a testimoni, a Cassà es conserven una vintena de construccions en aquest estil que van des de l’estació del carrilet, la cooperativa, una fàbrica o una capella, fins a un bon grapat d’habitatges particulars.
En el cas de Can Trinxeria de Cassà de la Selva, la façana havia de ser com un aparador on la gent de la vila constatés el nivell econòmic dels propietaris. En aquell temps es buscava la recuperació i la reinterpretació romàntica d’estils passats, amb una predilecció pel gòtic, motiu pel qual Balet es decantà per donar a l’edifici una aparença d’un palauet neomedieval.
Personatges d’estar per casa
Para atenció als petits detalls de la façana, ja que hi ha un ampli repertori iconogràfic que preten emfatitzar la grandesa familiar. Per exemple, els caragols que semblen sustentar els escuts sota els balcons. O també els micos, animals sovint associats al dimoni i l’avarícia entre molts altres significats.
D’una banda, apareixen dames i cavallers, monjos, elements musicals i decoració vegetal. També veuràs elm o casc de cavaller, utilitzat arreu fins a l’avorriment com a element decoratiu, especialment en heràldica.
I parlant d’heràldica, dues finestres mostren sengles escuts. L’un sostingut per dos àngels, representa un lleó. A l’altre apareix un dofí custodiat per dos lleons, tot i que em sembla que es tracta de grius, animal mitològic més usat en casos com aquest. Malgrat les hipòtesis que he llegit, no sembla que ni el dofí ni el lleó tinguin res a veure amb cap persona o llinatge familiar. Penso -opinió meva personal- que s’ha perdut el possible simbolisme que tots aquests elements tenien en segles passats. Fa tot l’efecte que són mers accessoris sense altre sentit que el decoratiu, d’aquells que dius “ai, mira que bufó que queda aquí”.
Coronant la façana hi ha uns pinacles d’allò més gòtics, al capdamunt dels quals tres personatges semblen no tenir vertigen. Qui poden ser? He llegit que simbolitzen un burgès amb una bossa de diners -a mi em recorda un monjo-, un polític que sosté un escut -o serà un cavaller?- i un picapedrer amb la maceta a la mà. És possible que així sigui, tot i que jo no ho acabo de veure. Suggereixo que un d’ells podria ser Pere III el Cerimoniós, qui el 1344 oficialitzà les quatre barres al Senyal Reial.
Cercant la llebre
El bestiari continua a les reixes de les finestres i també al balcó principal amb un reeixit treball escultòric. És aquí l’únic lloc on podem trobar un simbolisme més clar. La barana del balcó reprodueix una notable escena de caça que probablement remet al nom de la població. Una llebre fuig cames ajudeu-me d’un parell de gossos que s’acosten. Al darrere, un patge amb la trompeta sembla estar avisant els caçadors. Tanmateix, qui antigament tocava la trompeta -o el corn o el que fos- en una cacera eren els caçadors. L’instrument servia per coordinar els moviments del grup de caça o bé indicar que s’havia trobat la presa.
Protecció divina
Damunt de la porta i sostenint el balcó tenim un sant Jordi que es mira atentament el drac que li vol clavar la queixalada. Els artistes i arquitectes modernistes el representaren fins a l’extenuació de totes les maneres possibles. Tot i haver estat proclamat patró de Catalunya el 1456, no fou fins a final segle XIX quan la celebració del llegendari -i inexistent- cavaller esdevingué una diada patriòtica i cultural.
En aquell temps, sorgí la Renaixença, un moviment cultural i literari que cercava les arrels d’identitat en un passat gloriós. Sant Jordi era el símbol idoni de l’honor i la defensa de les llibertats catalanes. El drac, que sempre ha personalitzat el mal i l’enemic, durant el temps del modernisme es convertí en la representació de l’estat dominador.
L’escultor
En Balet encarregà l’execució escultòrica a Enric Clarasó i Daudí. Aquest escultor nascut el 1857 a Sant Feliu del Racó, fou un dels protagonistes de la vida bohèmia barcelonina juntament amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas. Tots tres feren exposicions conjuntes, organitzaven tertúlies i finalment crearen el museu del Cau Ferrat de Sitges. La seva nomenada anà creixent alhora que rebia més i més encàrrecs. Considerat un dels puntals del modernisme català, Clarasó és autor d’escultures tan conegudes com “El forjador”, “Eva” i el monument a Jaume I que hi ha a Palma.
Normalització
Per acabar, em preguntava la raó per la qual s’han catalanitzat els cognoms -Trincheria/Trinxeria, Guytó/Güitó-, tot i que aquí he respectat la manera com està escrit a les publicacions oficials de l’Ajuntament, així com als estudis realitzats per persones enteses en història. Això no obstant, sorgeix el dubte de qui ho està fent incorrectament: la casa museu Trincheria d’Olot o Can Trinxeria de Cassà de la Selva?
En l’assaig sobre “La normalització dels cognoms catalans”, Santi Arbós argumenta que hi ha diverses opcions, totes amb defensors i detractors. Una d’elles és respectar el cognom tal com està escrit -Trincheria-. Una altra implicaria adequar-lo segons la forma ortogràfica actual -Trinxeria-. Finalment, l’autor es decanta per acceptar les formes de cognoms escrites abans de la normalització del català -1918-. Aquí ho deixo.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: plaça de la Coma, 16. Cassà de la Selva
Saber més
- La casa Trinxeria de Cassà de la Selva, per David Mallorquí, Rudi Ranesi i Quim Mundet
- Estudi iconogràfic de la façana de Can Trinxeria de Cassà de la Selva, per Fàtima López Pérez: cassaarxiu.cat
- Josep Balet: domenecbalet.com
- Can Trinxeria: arcadipla.com – greccassa.cat
- La normalització dels cognoms catalans, per Santi Arbós
- Iconografia de sant Jordi en els anys del Modernisme, per Mireia Freixa i Núria Gil
Cuanta història amagada! Sempre s’està a temps d’aprendre.
Efectivament, sempre hi ha alguna cosa interessant per descobrir 😉
Que interessant. Aquestes explicacions ajuden a mirar-ho amb uns altres ulls.
Moltes gràcies pel comentari. M’alegra saber que has trobat interessant l’article.
Magnífic treball. Tanmateix, una llàstima que ni s,hi hagi respectat, i si desaparegut, el mural de la sala d,entrada esquerra, la més important, dedicat al pont de Triana, en fer malbé l,interior I la història de tan bonic edifici. Censura cultural en ple segle XXI.
Tot i que no he pogut visitar l’interior, estic d’acord amb tu que s’hauria d’intentar respectar al màxim el que hi ha.
Això em fa pensar en un castell que vaig visitar on havien destruït la capella per ubicar un ascensor ☹️
Durant una època passada, com ja gairebé totes, un cop l’any pedalava per davant d’aquest edifici i em preguntava què hi feia a Cassà. Incognita desvetllada! Gràcies Rondaller!
Gràcies pel comentari! M’has fet sentir com si fos l’autor del “Llibre de Petete” 😉