Aquarel·la dels jardins de Sant Grau de Caldes de Malavella.

La dama perversa

Història de Caldes de Malavella (La Selva).

Fa uns vint-i-quatre milions d’anys, setmana amunt, setmana avall, a Catalunya no s’hi podia viure de tanta activitat volcànica com hi havia. Uns sis milions d’anys més tard tot es calmaria de tal manera que faria un fred que no t’explico. Aquesta llarga i freda època és el que els entesos anomenen plistocè.

De mica en mica, el clima va anar temperant-se, els grans mamífers desaparegueren i la vida es va adaptar a les noves circumstàncies. L’ésser humà va entrar al que es coneix com a edat de pedra o paleolític.

Detall del mur amb pedra volcànica del castell de Malavella.
Mur del castell de Malavella.

A la comarca de La Selva trobem molts testimonis d’aquest turbulent passat. D’una banda, la intensa activitat volcànica va deixar roques negres que els pobladors d’aquests verals van utilitzar per aixecar castells, habitatges i esglésies. 

De l’altra banda, s’originaren surgències d’aigua calenta que serien aprofitades de diverses maneres al llarg dels temps.

Per això, ens n’anem a Caldes de Malavella, on trobem tot un compendi d’història geològica i humana en un reduït espai.

Caldes de Malavella, La Selva, porta, entrada, modernisme, vidriera, antic
Noucentisme a la Rambla Recolons.

Aigua i descans

Passem per alt la prehistòria i la presència d’altres cultures i ens plantem al segle I. La vila es trobava a la vora de la Via Augusta, que si fa no fa, passava pel mateix traçat de l’actual autopista.

Els romans convertiren aquest indret en un important centre termal. Edificaren unes termes on els vianants s’aturaven a descansar o bé a aprofitar les propietats curatives de les aigües. 

En aquest cas no hi va haver cap motiu militar ni estratègic ni tampoc es va fundar una població tot d’un plegat. El nucli urbà s’aniria formant al llarg dels segles. 

A partir del segle X segons unes fonts i del XII segons les altres, el recinte es fortifica i s’edifica el castell damunt les antigues termes, ja que es prohibeixen els banys públics. 

L’edifici va anar passant de ma en ma i cada nou propietari feia canvis per adaptar-lo als nous usos. Fins que a finals del segle XIX va ser enderrocat.

Història de Caldes de Malavella. Vista d'una de les torres del castell.
Castell de Caldes.

La mala vella

Poc després de la primera s’alça una altra fortalesa als afores, que donarà el cognom a la vila: Malavetula.

Sobre l’etimologia d’aquest nom s’han donat tantes possibles opcions que millor ens quedarem amb la llegenda, que és la mar de simpàtica i un pèl tenebrosa.

Diuen que el castell el regentava una senyora que aplicava impostos abusius a la població. A més, la feien responsable de les estranyes desaparicions d’infants de la rodalia de qui deien que es menjava els seus tendres cors. Finalment -no sé com- van vèncer la ‘mala vella’ i s’acabaren els problemes.

Roques de basalt a les ruïnes del castell de Malavella.
Mosaic de basalt.

Cal observar de prop les ruïnes d’aquest segon castell que es va construir damunt una antiga xemeneia volcànica. Ho pots comprovar donant la volta pel darrere on veuràs més clarament el singular empedrat de roques de basalt.

Al costat s’alça l’ermita dedicada a sant Maurici, edificada aprofitant materials i estructures del castell. Nascut a Tebes (Egipte) al segle III, Maurici d’Agaunum va ser un militar de l’exèrcit romà que va ser sacrificat juntament amb tota la seva legió per negar-se  a fer sacrificis pagans. Lògicament, és el patró dels exèrcits i també de Caldes de Malavella.

Història de Caldes de Malavella. Ermita de Sant Maurici, al costat del castell.
Ermita de Sant Maurici.

Tots els estils

Alguna desavinença devia haver-hi entre el senyor feudal i el mossèn, ja que l’església de Sant Esteve s’edificà a fora dels murs. 

Aixecat al segle XI, l’edifici actual és el resultat de diverses reformes al llarg dels segles. Ves a veure la part exterior de l’absis romànic, realitzat amb pedres de dos colors.

Història de Caldes de Malavella. Portalada de l'església de Sant Esteve.
Esteve i els àngels.

La façana principal data de segle XVII i inclou elements renaixentistes. Dos àngels, que a mi em fan tot l’efecte d’haver estat reaprofitats, custodien la fornícula amb la nova imatge d’Esteve. Altres artistes també van retratar aquest sant amb dos àngels, generalment coronant-lo com el primer màrtir.

Així mateix hi ha els relleus d’unes cares que -opinió personal- em semblen un rei i una reina.

Dues calderes al peu de la portalada fan esment d’una part de l’escut de la vila. Tradicionalment, a l’escut municipal apareixia una dona vella sortint d’una tina, recordant la llegenda. Després es rejovení la senyora i apareixia una noia mostrant els pits. 

Història de Caldes de Malavella.
La caldera de Caldes.

Actualment la noia, més pentinada i vista de tres quarts, segueix mostrant pitrera i és dins d’una banyera. Costa de creure que el municipi s’escandalitzés amb el cartell de la festa eròtica amb una divertida versió de l’escut dissenyada per a l’ocasió. 

Al graó més alt de l’escalinata, una inscripció ens diu que allò es va obrar gràcies a l’aportació popular. A més, durant una restauració recent es descobrí un arcosoli i un sarcòfag del segle XII que es troben al costat de la portalada.

Història de Caldes de Malavella. Detall d'un graó de l'escalinata de l'església.
Costejada pel municipi.

La revolució termal

Continuem amb aquesta història de Caldes de Malavella. Amb el temps la Via Augusta va prendre el nom de Camí Ral. El pas de viatgers va motivar el creixement del nucli urbà que es dedicà principalment a l’activitat agrària. 

Incomprensiblement, a principis del segle XIX l’aigua calenta de les diverses fonts termals no tenia més ús que el personal. 

Història de Caldes de Malavella. Façana del Balneari Prats.
Balneari Prats.

El moment important va arribar el 1840 quan s’edificà el primer establiment de banys. Seguidament es construirien els grans balnearis que consolidaren Caldes de Malavella com a poble d’estiueig centrat en l’activitat balneària.

Tanmateix, la població experimentà un important creixement, principalment amb la burgesia barcelonina que venia a fer salut. És així com es construïren els magnífics xalets modernistes que encara perviuen i es crearen jardins i passeigs on els estiuejants podien gaudir de tranquil·litat.

Decoració amb ceràmica modernista de la Casa Rosa.
Decoració de la Casa Rosa.

Bombolles de salut

Lligada amb aquesta revitalització, apareix una nova activitat: la comercialització de l’aigua mineral, que als anys trenta del segle XX esdevindrà un important motor econòmic.

El 1870 la família Pla i Deniel va començar a envasar l’aigua de la seva deu i a vendre-la amb el nom d’aigua San Narciso.

Deu anys més tard, el doctor Modest Furest adquireix un brollador, instal·la una planta embotelladora i registra la marca Vichy Catalán. Poc després inaugurava el balneari que porta el mateix nom.

Negocis aquàtics

El negoci atreu el negoci i és d’aquesta manera que l’industrial masnoví Pau Estapé i Maristany adquireix els terrenys de la font dels Bullidors i el 1902 comença a comercialitzar l’aigua amb el nom de Vichy Caldense

Pots imaginar que la competència se li va llençar al coll i l’home va haver de canviar la denominació per la d’Imperial.

Aquarel·la dels jardins de Sant Grau de Caldes de Malavella.
El carrer de Pla i Deniel.

El descobriment

Al costat de la font aparegueren les restes de les termes romanes que havien estat llargament oblidades. El senyor Estapé va tenir la feliç idea d’excavar-les i conservar-les, convertint-les en el logotip de la seva empresa.

De fet, en aquest indret existien dues fonts. On hi havia la font de l’Hospital -el nom ve d’un centre hospitalari regentat per monges- va aixecar un templet octagonal amb unes escales que baixaven fins a la deu. L’octàgon és una figura geomètrica sovint utilitzada en fonts, pous i piques baptismals, ja que per diverses raons simbolitza la resurrecció de Crist.

A continuació, la font de Sant Grau la va protegir amb un altre templet coronat amb una cúpula. Al capdamunt hi ha una estàtua d’Higiea, -cal bona vista per observar-la- la personificació de la salut, amb una serp enroscada al braç alçat i sostenint una copa que simbolitza el remei curatiu.

Higiea era filla d’Asclepi, el déu grec de la medicina a qui ella ajudava en la seva tasca. Segons la mitologia, les serps eren les seves poderoses aliades que, com que vivien sota terra, coneixien tots els secrets. La capacitat d’aquests rèptils per canviar la pell era interpretada com un rejoveniment i per tant representaven la curació. 

Del seu nom deriva el mot higiene. Els romans, grans fagocitadors de cultures, l’adoptaren sota el nom de Salus. A finals del segle XVIII la copa i la serp es convertiren en el símbol farmacèutic.

Glorieta de Sant Grau amb una escultura d'Higiea damunt la cúpula.
Glorieta de Sant Grau.

El cavaller dels bous

El nom de Sant Grau ve de l’ermita que s’aixeca aquí mateix. Sembla que podria haver format part del castell medieval. 

Nascut al segle IX a l’Alvèrnia francesa, Guerau d’Orlhac era l’hereu d’un comte i com a tal va rebre una bona formació.

Seguidament, en heretar les possessions, Guerau -o Grau- va exercir el càrrec amb justícia. Va voler fer-se monjo, però el bisbe li digué que seria més útil com a senyor. 

Dugué una vida pietosa i fundà una abadia on va ser enterrat. A la seva mort es convertí en un model de cavaller cristià.

Finalment, diu la tradició que Guerau visità Catalunya vestit de pelegrí. En aquells temps hi havia pesta bovina, però per on passava l’home, els bous sanaven, raó per la qual és invocat per protegir aquest bestiar.

Ermita de Sant Grau de Caldes de Malavella.
Ermita de Sant Grau.

El compositor

Per acabar, faig un incís per parlar de Francesc Mas i Ros, compositor musical nascut a Caldes el 1901. Fill d’un afinador de pianos, acompanyava amb música les pel·lícules mudes que es projectaven als cinemes de la rodalia.

Va ser un prolífic compositor de pasdobles i seguidament de sardanes, convertint-se en tot un fenomen dins el món sardanista. 

Un grandiós, pesat i poc original monument recorda el mestre. Per una banda apareix la partitura de la sardana ‘Poble de Caldes’. Per l’altra, unes siluetes de sardanistes. Als extrems hi ha sengles escuts de la vila i de la província de Girona.

Finalment dir que l’obra va ser executada el 1979 per Pedro Llorente, ceramista que va deixar arreu una important estesa d’interessants murals amb aquest característic to terrós i del qual ja he parlat en altres articles.

Detall d'un relleu del monument al compositor caldenc Francesc Mas i Ros.
Monument a Francesc Mas i Ros.

I fins aquí aquestes pinzellades de la història de Caldes de Malavella. 

Detall de l'entrada de la vil·la d'estiueig Villa Teresita.
Villa Teresita.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa

Saber més

Què veure a prop