La Companyia de Gas d’Acetilè de Cassà de la Selva.
Des que mengem escudella que les persones hem tingut necessitat de llum. I si no n’hi ha, la fem com sigui. En primer lloc, foren teies, torxes i atxes. A continuació, es crearen les espelmes i llànties. Seguidament, vingueren les bombetes elèctriques. Finalment, tenim el led que, amb els seus lúmens, temperatures de color, índex de reproducció cromàtica i mil tipus de rosca, no hi ha qui s’entengui i sempre acabes comprant el que no és.
A tot això cal afegir una versió ben peculiar que, inexplicablement, ha tingut una vida prou llarga: el llum de carbur. Quan es feia fosc, la meva àvia me’n posava un a la mà i apa, a buscar caragols pels marges! De fet, encara ara és usada per gent dedicada a l’espeleologia.
Reacció lluminosa
A grans trets, el carbur de calci és una substància obtinguda artificialment a partir de dos minerals. Creat per primera vegada el 1892, ràpidament el procés s’implantà a diversos països. La peculiaritat d’aquesta substància rau en el fet que en contacte amb l’aigua reacciona creant gas d’acetilè, molt inflamable. De fet, el llum de carbur no és altra cosa que un recipient dividit en dues parts. A la inferior es col·loca el carbur i la superior s’emplena amb aigua. Una petita aixeta permet que l’aigua caigui damunt del carbur, generant gas d’acetilè que surt a l’exterior a través d’un forat. Acostant un llumí s’inflama creant una gran claredat.
De la invenció a l’aplicació
T’ho creguis o no, la creació de l’exitós llum de carbur es deu a un català que el patentà el 1899. Bé, potser no era tan català, però tant és. El cas és que Henri Eugène Alexandre era un enginyer de mines que s’havia establert a Barcelona i ha passat a la història com a Enric Alexandre i Gracián. Ves a saber, potser la seva mare era d’aquí.
Doncs bé, aquest sistema tan senzill i econòmic de generar llum i calor tingué un munt d’usos a principi segle XX. Inicialment, s’utilitzà en la mineria, però aviat trobaren altres aplicacions, com els fars dels cotxes, els projectors dels cinematògrafs, l’espeleologia i els equips de soldadura entre altres. Tanmateix, un dels usos comercials fou l’enllumenat públic.
La companyia d’enllumenat
Com que si no hi ha diners, no hi ha interès, tot ha de tenir un vessant econòmic. En aquest cas, cercant una aplicació industrial dels llums de carbur, els empresaris Costa i Ponces crearen un generador de gas d’acetilè que permetia competir amb l’energia del gas d’hulla i l’electricitat. Aquestes dues fonts eren utilitzades en centres urbans importants, mentre que l’acetilè era més idoni per a poblacions petites i fàbriques isolades sense possibilitat de generar electricitat.
Així doncs, començaren per l’enllumenat de fàbriques situades a Sabadell, Manresa i Badalona entre molts altres indrets. Fins que el 1900 l’Ajuntament de Piera encarregà a Costa i Ponces l’enllumenat públic de la població. L’èxit no es feu esperar i el 1901 l’empresa es convertí en la “Compañía General de Alumbrado por Acetileno“.
Malgrat que els inicis de la nova societat foren fulgurants, vuit anys més tard començava una lenta decadència. Una mala gestió d’inversió i molt especialment, l’imparable avanç de l’electricitat, motivaren la davallada, fins que l’empresa tancà portes el 1970.
Modernisme industrial
El mateix 1901 quan les coses anaven bé per la companyia, es reformava un antic edifici a Cassà de la Selva que donaria servei a cent vint-i-nou fanals i cent dotze abonats particulars. La construcció -que actualment necessitaria una bona restauració-, presenta grans finestres emmarcades per maó vist i rajoles i una gran portalada de ferro forjat per on entraven els carruatges. Pel que he llegit, el treball de forja va anar a càrrec d’Antoni Planas Mundet de la casa “Serreta” un polifacètic personatge local qui començà a treballar el 1860 fent molins de vent i màquines relacionades amb la fabricació de taps de suro. Veient la varietat de coses que executà, poc clar em queda si en Planes era ferrer, constructor, enginyer o tot alhora.
A la façana principal, un rètol de mida considerable fet de rajoles de ceràmica mostra el nom de la Companyia de Gas d’Acetilè, en castellà reglamentari, que en aquelles dates regnava la monarquia. Tot i que pràcticament s’han perdut, els murs exteriors estaven recoberts per uns esgrafiats de temàtica floral. A la fotografia he fet una recreació de com penso que havien estat.
L’arquitecte
L’edifici de Companyia de Gas d’Acetilè fou projectat per Antoni Maria Gallissà i Soqué, arquitecte nascut a Barcelona quaranta anys abans. Col·laborà amb els arquitectes modernistes més rellevants com Domènech i Montaner, Elies Rogent i Jujol. Sovint tenint l’art gòtic com a font d’inspiració, Gallissà és autor de notables edificis com l’exquisida Casa Llopis al carrer Bailèn de Barcelona. També és -o era- seva la casa Sicart, aquella de la qual només resta la còpia de la tribuna encastada al Corte Inglés de la plaça de Catalunya. A més, projectà panteons a Lloret de Mar i Vilassar de Mar. Per cert, el mateix model de construcció de Cassà de la Selva s’aplicà a altres poblacions, com Palamós, tot i que ja han passat a millor vida.
Apunt final
Per acabar, el carrer on se situa la Companyia de Gas d’Acetilè està dedicat a Primitiu Artigas i Teixidor. Aquest enginyer forestal nascut a Torroella de Montgrí el 1846, ha passat a la història pels treballs que feu sobre la indústria surera. A més a més, estudià la fixació de dunes amb plantacions vegetals. És destacable la gran tasca per fixar les dunes que amenaçaven els conreus de l’Escala i de Torroella de Montgrí.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer Primitiu Artigas, 18. Cassà de la Selva
Saber més
- El llum de carbur: wikiwand.com – devenirdelaciencia.blogspot.com
- El carbur de calci: enciclopedia.cat
- Antoni Mari Gallissà: wikiwand.com
- Costa i Ponces: enciclopedia.cat
- Antoni Planas Mundet: greccassa.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: