El comte i la marquesa
El Palau Berenguer de Bescanó (Gironès).
Una vegada hi havia un jove comte que s’avorria molt i va decidir jugar amb els diners i la política. Aquest podria ser l’inici d’un conte infantil, però no és així. La història va ser ben real.
Des dels temps dels senyors feudals, el molí de Benages de Bescanó havia estat una propietat que havia passat de ma en ma. Gràcies a diversos enllaços matrimonials, el molí va acabar en mans dels comtes de Berenguer, el fill dels quals va jugar allà amb les noves tecnologies del moment.
Una família amb títols
Ramon de Berenguer i de Llobet va ser un aristòcrata nascut a Girona el 1870. Va heretar el títol de comte de Berenguer atorgat a la seva família un segle abans pel Sant Pare, cosa que devia ser un gran honor, penso jo.
Es va casar amb la vídua María, noia castellana amb un grapat de cognoms que t’estalviaré i amb el títol de marquesa de Garcillán. Per aquest motiu, en Ramon també va ser marquès.
El marquesat de Garcillán és un títol nobiliari -encara existent avui dia- que Alfons XIII li va concedir a la senyora, per raons que ara no vénen al cas.
En Ramon no en tenia prou amb ser obscenament ric, sinó que també es va ficar en política. El 1919 va ser elegit diputat per Girona i va ostentar diversos càrrecs, fins un any abans de la seva mort el 1928.
Distraccions de ric
No et pensis que tot això va ser així de fàcil pel ‘pobre’ home. En realitat, el senyor comte va passar un bon grapat d’anys de plet en plet amb els propietaris de les terres que volia comprar i també per obtenir el dret d’aigües.
Al final va constituir un accionariat per a la construcció de tres infraestructures hidràuliques amb què produir electricitat a Vilana, Bescanó i Girona.
Pel que sembla, el jove comte només feia totes aquestes obres com a diversió i per tastar les modernitats. La tasca de gestionar-ho la va deixar en mans de l’escriptor Miquel de Palol, qui després va fer un interessant retrat literari del patró.
L’arquitecte
El projecte de les centrals modernistes de Vilanna i Bescanó va recaure en Joan Roca i Pinet, arquitecte gironí que a més va ser dissenyador de mobles.
Va ser arquitecte municipal d’Olot on va projectar l’eixample Malagrida, una interessant ciutat-jardí. Començant amb el modernisme i acabant amb el racionalisme, Roca va crear escoles, habitatges particulars i, no cal dir-ho, aquestes dues centrals hidroelèctriques.
Amb la depuració de la Guerra Civil va haver de treballar al sud de la península com a càstig per la seva ideologia d’esquerres.
Monstres d’aigua
L’edifici de la central de Bescanó havia de ser més treballat, però finalment es va simplificar molt. D’altra banda, cal acostar-se per observar les peculiars escultures de formigó que decoren el salt d’aigua de la central.
A més de decoracions vegetals, sorprén trobar quatre monstres amb cara de pocs amics. Segons he llegit, aquestes figures es deuen a la imaginació d’un paleta que treballava en les obres i es devia sentir artista.
La casa del comte
Cap al segle XIII, als afores de Bescanó hi havia un molí d’aigua per moldre gra. El portava la família Benages i funcionava amb la força d’un canal del Ter.
Quatre segles més tard va quedar en desús i es va construir un mas. Al segle XIX la propietat va ser dividida i els comtes de Berenguer van ampliar i reformar el casal per tal de convertir-lo en la seva residència d’estiueig. La resta de l’any, el matrimoni vivia a Madrid.
Van fer-hi un edifici d’aire afrancesat, uns jardins i una capella d’estil neoromànic sota l’advocació de Nostra Senyora de la Concepció. La capella del Palau Berenguer de Bescanó va ser edificada el 1879 per voluntat de Dolors de Llobet, la mare d’en Ramon.
L’oblit dels difunts
La vídua va fer enterrar les despulles del seu marit Joaquim Ramon de Berenguer, en un gran sepulcre sostingut per columnes a l’interior de la capella. Més tard, ella passaria a fer-li companyia, però ocupant un panteó en una altra estança.
Unes pintures a l’interior, espantosament realitzades, mostren l’escut dels Berenguer. Com em comenta un lector, les banderes fan esment a l’exèrcit de la cavalleria espanyola.
A mi em queda el dubte si el senyor Joaquim va ser realment enterrat allà, ja que la inscripció original deia que allò era un cenotafi, és a dir un monument en record d’un difunt. En canvi, la sepultura de la senyora Dolors sí que deia que contenia les despulles.
Sigui com sigui, el temps, l’oblit i la desídia han esborrat el record del pas del comte i de la marquesa per aquests verals i ara ja és tot una ruïna irrecuperable.
Pel que he vist, el 2006 es va fer un projecte de rehabilitació del Palau Berenguer de Bescanó, el qual sembla evident que no s’ha dut a terme.
Per acabar, et recomano fer una distreta passejada vora el Ter, on podràs veure els principals elements d’aquesta història.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Història de Bescanó: pedresdegirona.com
- El molí de Benages: contatdebatut.blogspot.com
- Projecte de rehabilitació: fortiaarquitectes.cat
- Palau dels Comtes de Berenguer: invarquit.cultura.gencat.cat
- Les centrals modernistes de Vilanna i Bescanó, per Ll. Solé
- Joan Roca i Pinet: wikiwand.com
- Marquesado de Garcillán: wikiwand.com
- Ramon Berenguer i de Llobet: diputatsmancomunitat.cat
- Rehabilitació del palau Berenguer: fortiaarquitectes.cat
He leído con gran interés el documentado artículo de Sr Rondaller sobre el Palau Berenguer, aunque también me ha producido dudas e incógnitas que me gustaría exponer.
No acabo de comprender como un joven inmensamente rico, para matar su aburrimiento, gasta su patrimonio en crear una central eléctrica en un precioso edificio modernista en vez de irse a divertir a París o Barcelona como lo hicieran tantos jóvenes de su época.
Por cierto, gracias a su aburrimiento Gerona fue la primera en disfrutar de iluminación eléctrica en toda la península, y por supuesto las “Berengueras”, como aún recordarán los más viejos que llamaban así al recibo mensual, eran significativamente más baratas que lo que ahora pagamos en Cataluña.
Ya sé que al Sr Rondaller le ocurrirá lo que a muchos de nosotros, que podemos distinguir un amanecer de un atardecer, pero no la diferencia entre una yegua y una mula. Por eso ha malinterpretado el escudo pintado sobre la puerta de las caballerizas, y que lógicamente es el de Caballería, el cual ha confundido con el de la familia, acompañando algún comentario jocoso.
Me permito adjuntarle, por si le interesa, el escudo de la familia Berenguer en el que podrá observar como figuran presidiéndola las barras de Cataluña.
Tampoco entiendo, como dice, aburriéndose el conde de crear riqueza para la región, se metió en política como diputado y no lo hizo por el partido conservador, más propio de una persona “obscenamente rica” como lo define, sino en representación de la Lliga.
En efecto, hace años el Palau iba a convertirse en un bello hotel de gran lujo que, lógicamente, hubiera aumentado los encantos de Bescanó, pero desgraciadamente y con la operación cerrada y aprobada, alguna discrepancia municipal lo frustró, llevándolo a su actual estado.
Dolores Llobet de Berenguer allí enterrada, mujer cultísima y de gran belleza, viuda muy joven, siempre favoreció a los artistas gerundenses, que mucho la apreciaban. Como bien sabrá el Sr Rondaller, el gran poeta Lloretense, Camprodón, del que era su musa y paisana, la plasmó en la letra de la habanera “La bella Lola”, que quizás haya oído alguna vez.
Le felicito inmensamente por su elaborado artículo sobre el “Palau” y su historia, y espero que no le haya ocurrido como al pobre Don Ramón, que tuvo la desgracia de casarse, como Vd. muy bien dice, con una castellana y además marquesa.
(Adjunto foto del desocupado Don Ramón siguiendo las obras de la central eléctrica de Vilanna)
En primer lloc, moltes gràcies pel comentari i per les aportacions que fa. Jo crec que el jove marquès, estava més interessat en el progrés que no pas en la vida frívola, motiu pel qual va invertir la fortuna familiar en aquestes obres que encara perduren.
Sobre l’escut familiar, crec que no ha adjuntat el que comenta. De totes maneres, vaig estar buscant l’escut del cognom Berenguer a herladicahispana.es i a mi em sembla que és molt similar al de la pintura. Probablement, com vostè diu, les banderes corresponen a l’exèrcit de Cavalleria i així ho he rectificat a l’article.
Pel que comenta, dedueixo que vostè va tenir el gran privilegi de conèixer de primera mà aquesta destacada família. Si considera que he escrit alguna altra dada errònia, li estaré molt agraït que m’ho faci saber, per tal de rectificar.
És cert que quan escric, tendeixo a la ironia. En cap moment pretenc ridiculitzar persones o fets. Durant els anys escolars, la història era tan avorrida que em costava d’agradar. Així doncs, ara intento explicar-la a la meva manera, certament menys profunda, però en canvi, més agradable de llegir.
Reitero el meu agraïment per haver compartit aquesta informació i la imatge històrica. Comentaris com el seu, fan que aquest blog tingui sentit i valor.
Alfons Martín
La Central Electrica es ven curiosa,
Ramon
Sí que ho és! Especialment els monstres de la cascada que fan una mitja por 😉