Aquarel·la del molí de Benages i el palau dels comtes de Berenguer a Bescanó.

El comte i la marquesa

El Palau Berenguer de Bescanó (Gironès).

Una vegada hi havia un jove comte que s’avorria molt i va decidir jugar amb els diners i la política. Aquest podria ser l’inici d’un conte infantil, però no és així. La història va ser ben real.

Des dels temps dels senyors feudals, el molí de Benages de Bescanó havia estat una propietat que havia passat de ma en ma. Gràcies a diversos enllaços matrimonials, el molí va acabar en mans dels comtes de Berenguer, el fill dels quals va jugar allà amb les noves tecnologies del moment.

Aquarel·la del molí de Benages i el palau dels comtes de Berenguer a Bescanó.
La natura pren possessió del palau.

Una família amb títols

Ramon de Berenguer i de Llobet va ser un aristòcrata nascut a Girona el 1870. Va heretar el títol de comte de Berenguer atorgat a la seva família un segle abans pel Sant Pare, cosa que devia ser un gran honor, penso jo.

Es va casar amb la vídua María, noia castellana amb un grapat de cognoms que t’estalviaré i amb el títol de marquesa de Garcillán. Per aquest motiu, en Ramon també va ser marquès.

El marquesat de Garcillán és un títol nobiliari -encara existent avui dia- que Alfons XIII li va concedir a la senyora, per raons que ara no vénen al cas.

En Ramon no en tenia prou amb ser obscenament ric, sinó que també es va ficar en política. El 1919 va ser elegit diputat per Girona i va ostentar diversos càrrecs, fins un any abans de la seva mort el 1928.

El Palau Berenguer de Bescanó. Escut nobiliari dels comtes de Berenguer.
Heràldica comtal.

Distraccions de ric

No et pensis que tot això va ser així de fàcil pel ‘pobre’ home. En realitat, el senyor comte va passar un bon grapat d’anys de plet en plet amb els propietaris de les terres que volia comprar i també per obtenir el dret d’aigües.

Al final va constituir un accionariat per a la construcció de tres infraestructures hidràuliques amb què produir electricitat a Vilana, Bescanó i Girona.

Pel que sembla, el jove comte només feia totes aquestes obres com a diversió i per tastar les modernitats. La tasca de gestionar-ho la va deixar en mans de l’escriptor Miquel de Palol, qui després va fer un interessant retrat literari del patró.

Pintures fetes malbé al sostre de la capella.
Un sostre que s’esvaeix.

L’arquitecte

El projecte de les centrals modernistes de Vilanna i Bescanó va recaure en Joan Roca i Pinet, arquitecte gironí que a més va ser dissenyador de mobles.

Va ser arquitecte municipal d’Olot on va projectar l’eixample Malagrida, una interessant ciutat-jardí. Començant amb el modernisme i acabant amb el racionalisme, Roca va crear escoles, habitatges particulars i, no cal dir-ho, aquestes dues centrals hidroelèctriques. 

Amb la depuració de la Guerra Civil va haver de treballar al sud de la península com a càstig per la seva ideologia d’esquerres.

El canal d'aigua passa per sota de la central hidroelèctrica de Bescanó.
Modernisme elèctric.

Monstres d’aigua

L’edifici de la central de Bescanó havia de ser més treballat, però finalment es va simplificar molt. D’altra banda, cal acostar-se per observar les peculiars escultures de formigó que decoren el salt d’aigua de la central.

A més de decoracions vegetals, sorprén trobar quatre monstres amb cara de pocs amics. Segons he llegit, aquestes figures es deuen a la imaginació d’un paleta que treballava en les obres i es devia sentir artista.

Monstres de pedra a la central hidroelèctrica de Bescanó, al Gironès.
Monstres de pedra.

La casa del comte

Cap al segle XIII, als afores de Bescanó hi havia un molí d’aigua per moldre gra. El portava la família Benages i funcionava amb la força d’un canal del Ter. 

Quan quatre segles més tard va quedar en desús i es va construir un mas. Al segle XIX la propietat va ser dividida i els comtes de Berenguer van ampliar i reformar el casal per tal de convertir-lo en la seva residència d’estiueig. La resta de l’any, el matrimoni vivia a Madrid.

Van fer-hi un edifici d’aire afrancesat, uns jardins i una capella d’estil neoromànic sota l’advocació de Nostra Senyora de la Concepció. La capella del Palau Berenguer de Bescanó va ser edificada el 1879 per voluntat de Dolors de Llobet, la mare d’en Ramon.

Interior de la capella de Nostra Senyora de la Concepció als afores de Bescanó.
Un repòs que no va ser etern.

L’oblit dels difunts

La vídua va fer enterrar les despulles del seu marit Joaquim Ramon de Berenguer, en un gran sepulcre sostingut per columnes a l’interior de la capella. Més tard, ella passaria a fer-li companyia, però ocupant un panteó en una altra estança.

Unes pintures a l’interior, espantosament realitzades, mostren l’escut dels Berenguer entre banderes espanyoles, deixant clara l’orientació del senyor comte.

A mi em queda el dubte si el senyor Joaquim va ser realment enterrat allà, ja que la inscripció original deia que allò era un cenotafi, és a dir un monument en record d’un difunt. En canvi, la sepultura de la senyora Dolors sí que deia que contenia les despulles.

Sigui com sigui, el temps, l’oblit i la desídia han esborrat el record del pas del comte i de la marquesa per aquests verals i ara ja és tot una ruïna irrecuperable.

Pel que he vist, el 2006 es va fer un projecte de rehabilitació del Palau Berenguer de Bescanó, el qual sembla evident que no s’ha dut a terme.

Per acabar, et recomano fer una distreta passejada vora el Ter, on podràs veure els principals elements d’aquesta història.

El Palau Berenguer de Bescanó. Interior abandonat de l'edifici.
El palau va viure temps millors.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa

Saber més

Què veure a prop