El Parc Ribalta de Castelló de la Plana (la Plana Alta).
Hi ha un parc —petit o gran— a prop d’on vius? No em refereixo a una plaça de ciment amb bancs de disseny on et pots escalivar al sol. Em refereixo a un espai més o menys ampli, amb arbres, llocs on seure a l’ombra, potser algun gronxador, un pipicà i, fins i tot, aparells perquè les persones de certa edat puguin fer exercici. Probablement, la teva resposta serà afirmativa.
De privat a públic
Per començar, el que actualment entenem per parcs, tingué a Europa els seus inicis en uns tancats utilitzats per l’aristocràcia medieval per mantenir animals de caça. Aquests espais anaren evolucionant en grans parcs al voltant de les mansions que, a més servir per caçar, mostraven la riquesa dels propietaris. De mica en mica alguns arquitectes paisatgistes anaren millorant l’estètica dels terrenys. A mesura que les ciutats creixien, alguns d’aquests espais esdevingueren públics. Un exemple seria el del Buen Retiro de Madrid, que de privat passà a ser accessible al segle XVIII.
Al segle XIX, amb l’arribada de la revolució industrial es crearen els primers parcs públics amb la intenció de generar un entorn més agradable en ciutats densament poblades. El Birkenhead Park de Liverpool obert el 1847 és considerat el primer parc creat per a ús públic. Aviat, altres ciutats s’apuntarien al carro, com París amb el Bois de Boulogne i Nova York amb el Central Park.
Imatge de progrés
En aquells temps Castelló de la Plana tenia algunes petites places dins la ciutat, però cap parc urbà. El 1862 feia la seva entrada la primera locomotora que uniria València amb Tarragona. Aquella fou la guspira que transformà radicalment la ciutat de Castelló. La població es va multiplicar ràpidament, es plantejà la creació d’un port propi i s’endegaren obres tan rellevants com un nou cementiri, l’hospital provincial i els primers jutjats.
I també s’obrí el flamant parc Ribalta, creat davant de l’estació de ferrocarrils, sobre el solar que ocupava l’antic cementiri municipal del Calvari. Cal tenir en compte que quan es va aixecar l’estació, l’indret quedava fora del nucli urbà. Fou una iniciativa de l’Ajuntament que volia d’aquesta manera donar una imatge de poder econòmic a les persones que visitaven la ciutat.
L’artista
Des d’un bon inici, el parc es dedicà al pintor Francesc Ribalta que en aquell temps es pensava que era nascut a Castelló de la Plana. De fet, l’artista nasqué a Solsona el 1565. Després d’una polèmica, foren localitzats els documents que ho certifiquen. De jovenet es traslladà a Barcelona amb la seva família. En quedar orfe, es formà com a pintor i marxà a Madrid, on rebé el primer encàrrec.
Es creu que, arran de la seva amistat amb Lope de Vega, es traslladà a València. Ben relacionat amb les altes esferes valencianes, en Lope podria haver estat la via per la qual conegué l’arquebisbe Joan de Ribera, molt donat a adquirir art. Aviat Ribalta gaudiria de la protecció de tan influent personatge per a qui pintaria diverses obres.
A València desenvoluparia un estil personal que esdevindria un tret diferenciador de l’escola valenciana del segle XVII. Els vint-i-set darrers anys de vida obtindria la maduresa com a pintor. Tanmateix, l’estàtua que el commemora, executada el 1927 per Juan B. Adsuara, el mostra -opinió personal- amb una la postura un pèl estranya.
Un espai viu
Però tornem al parc Ribalta de Castelló. El cas és que amb el pas dels anys el recinte anà evolucionant. Canvià el disseny dels jardins i s’afegiren elements com els bancs, la pèrgola, el templet de la música, l’estany, el colomar i diversos monuments. Un parell d’avingudes parteixen de la plaça de la Independència —o de la Farola— i travessen el frondós espai.
Una d’aquestes vies, que es coneixia com a passeig de l’Albereda, talla el jardí en diagonal i va a parar davant de l’antiga estació de trens. A la part central conflueixen diversos camins formant la plaça de l’Obelisc que ha acabat per donar nom al passeig. El monument recorda la defensa de la ciutat contra l’exèrcit carlista el 1837. A continuació, la segona gran avinguda està dedicada a Francesc González Chermá, un empresari castellonenc qui el 1869 fou el primer alcalde republicà de la ciutat.
Els acolorits, monumentals i gens ergonòmics bancs de ceràmica foren col·locats entre el 1927 i el 1931. Si no m’he descomptat, hi ha tretze bancs repartits per les dues avingudes i també col·locats en ombrívols racons. Encara no havia passat un segle i ja s’havien deteriorat tant, que el 2002 el Consistori va tenir l’encert de fer-los de bell nou amb reproduccions exactes.
L’industrial
Els bancs originals sortiren de les fàbriques de rajoles que Joan Baptista Segarra Bernat tenia tant a Onda com a Castelló. Segarra nasqué el 1884 a Castelló i després de guanyar-se la vida com a marbrista, entrà a treballar a una fàbrica de rajoles.
Amb el temps s’establiria pel seu compte i arribaria a tenir fins a tres fàbriques. Les bones relacions que conreà el dugueren a ocupar alts càrrecs a la seva ciutat, esdevenint conseller i tinent d’alcalde i també president de la junta del port de Castelló durant els anys trenta del segle XX. És fàcil entendre com és que el parc Ribalta de Castelló està sembrat amb aquesta col·lecció de bancs monumentals.
Seients de ceràmica
En primer lloc, d’entre els més sorprenents bancs, sense cap mena de dubte, destaca el conegut com dels Mussols per unes característiques rajoles. Tanmateix, el més interessant són les bucòliques escenes que hi ha representades, amb siluetes passejant o descansant sota els arbres.
En segon lloc, crida l’atenció un altre amb una elaborada decoració d’estil neorenaixentista de color blau on apareix l’escut municipal. La resta cal anar-los veient de ben a prop per captar els acolorits patrons amb motius vegetals, animals i mitològics. Fruites, paons, esquirols, atlants, amorets, centaures i nimfes contrasten amb altres decoracions geomètriques.
Inspiració llunyana
Per entendre la raó d’aquesta decoració, cal remuntar-se al segle XIX quan triomfava l’anomenat historicisme. Aquest estil buscava la inspiració decorativa i arquitectònica de temps remots. És així com sorgiren tot d’estils que comencen per neo: neoromànic, neogòtic, neorenaixentista, neobarroc i molts més. Així mateix, triomfaven els models exòtics de terres llunyanes, de manera que també apareixerien influències xineses, àrabs, índies i egípcies. Probablement, alguns dels bancs del parc Ribalta de Castelló et facin pensar en alguna d’aquestes cultures.
Varietat artística
Cada model és ben diferent dels altres i està enrajolat per tots els costats. Això sí, les formes rectes i els respatllers amb relleus fan de mal seure. De fet, en tota l’estona que vaig estar passejant pel parc, es podien comptar amb els dits d’una mà les persones assegudes. Però no impedeix que són un element que ennobleix aquest bonic i bucòlic recinte.
Quan la fàbrica J. B. Segarra Bernat va tancar portes, moltes de les trepes —motlles— utilitzades en l’execució d’aquests bancs anaren a parar al Museu del Taulell d’Onda. Gràcies a això fou possible replicar els motius originals. Alguns dels deteriorats bancs es conserven actualment en aquesta institució. Per tal que puguis veure el lamentable estat en què es trobaven, t’ensenyo un detall que et permetrà comparar l’original i la reproducció.
Refugi marginal
Durant els foscos anys de la dictadura, els bancs i la densa vegetació del parc Ribalta de Castelló foren protagonistes d’afers amorosos prohibits. Efectivament, emparats per la fosca de la nit, homes de diverses generacions es trobaven per xerrar, passar l’estona i, si hi havia sort, lligar. Era l’únic indret de la ciutat on l’homosexualitat era més o menys tolerada, malgrat el risc de ser engarjolat.
Finalment, als anys vuitanta del segle XX la premsa es feia ressò dels freqüents atacs violents i robatoris als encara marginats socials que voltaven pel parc. La majoria no ho denunciaven per por que amics i familiars s’assabentessin de la seva homosexualitat.
Inspiració literària
Per acabar, diversos autors han pres aquest parc o bé al pintor Ribalta com a rerefons d’algunes de les seves obres. Per exemple, Pere Calders, Vicent Andrés Estellés i Santiago Forné, entre altres. A continuació, transcric una estrofa de Jocs Florals a Cavanilles, un poema escrit el 2005 per Begonya Mezquita Ramírez:
“Cada matí va a la feina per un parc preciós.
Li agradaria mirar aquest parc, li agradaria veure’l.
Sap que hi ha fulles que no cauen mai,
escorces silencioses, humitats que el temps reinventa.”
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Francesc Ribalta: ca.wikipedia.org
- J. B. Segarra Bernat, per Salvador Bellés
- Bancs ceràmics del Parc Ribalta: rutasceramicas.castello.es
- Homosexualitat al parc Ribalta: larmari.gva.es
- Parc Ribalta: paisvalenciapobleapoble.blogspot.com
- González Chermá: lenciclopedia.org
- Textos literaris: endrets.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: