Després la introducció sobre què s’entenia per estètica i què podia ser considerat lleig i d’haver vist un parell d’exemples d’obres lletges, ara et presento la meva opinió personal sobre la resta dels 10 monuments menys atractius de Catalunya amb els quals he ensopegat.
4. Homenatge al metge
Per començar, com si es tractés d’Isop, sembla que les grans personalitats tampoc s’han deslliurat de ser homenatjades de formes discutibles. En aquest apartat, que podria ser molt llarg, nomenaré l’estranya obra dedicada al geògraf i explorador Joaquim Gatell i Folch a Altafulla. Es tracta d’una polièdrica font executada el 1969 per Joan Vives i Milà. Conegut com a ‘Joan de la Cecília’, fou un popular tallista local, molt estimat a la vila, qui tingué diversos càrrecs i exercí com a regidor de l’Ajuntament d’Altafulla. No poso en dubte la bona voluntat en l’execució, però considero que el resultat final és opinable.
5. La plaça del despropòsit
I què n’has de dir del desafortunat monument que recorda la Colometa de “La plaça del Diamant”. Certament, l’obra transmet l’angoixa del personatge, però la trobo… com dir-ho? Lletja! A més, no aporta res de nou a l’elàstic i inabastable món de l’art. Executat el 1983 per Xavier Medina i Campeny, em recorda sospitosament l’escena de la pel·lícula “L’imperi contraataca” —estrenada tot just tres anys abans— quan congelen Han Solo. Casualitat? És possible.
6. Luxúria al camp
Altres exemples poc habituals escampats per la geografia catalana també mereixen l’honor de ser nomenats aquí. No podria passar per alt el que hi ha a l’entrada de Vilafranca del Penedès. Sota el nom “La volta del raïm”, una sospitosa bromera surt pel broc d’una gegantina ampolla de cava, una imatge que et fa venir al cap obscurs pensaments. N’estic segur que més d’un conductor de camions s’ha desviat a Sant Sadurní d’Anoia atret pel dubtós significat del monument al cava. L’autor, nascut a Talarn el 1931 i conegut com a Cocomir, és autor d’obres abstractes certament interessants. Però aquesta peça, que el 2003 costava la gens menyspreable xifra de 210.000 euros —desconec si s’inclou el cost de la instal·lació i l’adequació de la rotonda—, desllueix la producció de l’artista.
7. Ciment solitari
Seguidament, mira ara la Columna Rostrada de Terrassa. Què et sembla? Aquesta obra fou patrocinada, entre altres, per l’empresa responsable de l’autopista que va a Manresa, una de les més desorbitadament cares de l’estat. Un altre dels monuments menys atractius de Catalunya
L’obra formava part d’un projecte de quatre escultures per “donar personalitat” a la ciutat. Inaugurada el 1992, aquesta creació de més de vuit metres d’alçada, conté vuit peces còniques de marbre encastades a la columna. El mot rostrat fa esment precisament a aquestes puntes que poden recordar els esperons de les naus. A les antigues cultures grega i romana, les columnes rostrades s’erigien per commemorar una victòria militar, adossant les proes de les naus capturades. La idea és interessant, però potser per l’impersonal lloc on es troba, el possible interès s’esvaeix i només veus una desolada i poc atractiva columna de ciment. L’autor fou Salvador Juanpere Huguet, escultor nascut a Vilaplana el 1953. És conegut per les seves obres minimalistes i conceptuals que es poden veure en llocs tan dispars com Finlàndia o Corea del Sud.
8. Homenatge mòbil
El parc de la Ciutadella de Barcelona podria ser un bon lloc on fer una trobada dels monuments menys atractius de Catalunya. Al cap i a la fi, la cascada —cagada— monumental és una espantosa edificació que ningú s’atreveix a analitzar a fons. El cas és que a pocs metres de l’entrada principal hi ha quelcom que no sé ben bé com qualificar. El 1991, a fi de commemorar el centenari de l’Exposició Universal de 1888—que ja anaven tard— s’encomanà a Antoni Clavé Sanmartí quelcom més propi d’un paisatge postapocalíptic.
La trajectòria artística de Clavé és indiscutible, especialment pel que fa a la pintura. Tot i que menys interessant —per a mi, tot s’ha de dir— fins i tot l’escultura mereix un reconeixement. Però la combinació que va fer en aquest monument, no se salva ni per la gràcia de Déu. Un collage de l’artista que —teòricament— havia de ser mòbil, es troba assemblat a unes rodes dentades industrials. Sense les rodes, mira, passaria. Però el conjunt fa una mitja por.
Em ve al cap la desapareguda Font de l’Aurora que hi havia als Jardinets de Gràcia. Amb motiu de l’Exposició Universal de 1929, Joan Borrell i Nicolau creà un complicat i eclèctic conjunt escultòric. L’artista tenia experiència en altres obres públiques, però en aquest cas, tan esperpèntic devia semblar a l’opinió pública que poc després es retiraren totes les escultures. Potser actualment caldria fer el mateix, ja que sembla que ens hem tornat permissius i, com que no hi entenem —o bé per no passar per ignorants— donem per fet que són grans obres.
9. El futur ha passat
Amb la proliferació incontrolada de rotondes als afores de les poblacions, es multiplicaren els despropòsits pretesament artístics. Per exemple, a la gran rotonda de l’N-II, entre el Masnou i Montgat el 1995 es col·locava una estranya estructura d’acer i ferros rovellats. Crec recordar que en un principi tenia uns brolladors per on sortia aigua. Amb lletres que pots llegir fins i tot mentre dones la volta amb el cotxe, hi ha la críptica inscripció: Más allá del dos mil con sus pasos agigantados. En castellà, és clar. L’autor fou Enrique Salamanca qui, francament, ha fet creacions molt més reeixides.
Nascut a Cadis el 1943 amb el concís nom de José Enrique Fernández y Enríquez de Salamanca, el xicot se n’anà a Eivissa i inicià la seva carrera fent dibuixos per l’arquitecte Josep Lluís Sert. Després començà a crear mòbils experimentant amb diversos suports i materials. Finalment, marxà a Madrid i passà a fer escultures de gran format que hi ha instal·lades a diversos espais públics. Però, sincerament, amb aquesta poc amistosa estructura va punxar.
10. Un mal any nou
Si ets una persona d’esperit sensible, ves amb molt de compte amb el darrer exemple: et pot provocar un seriós atac d’ansietat. Penso jo que Sabadell es pot enorgullir de tenir el monument, obra o digues-li com et sembli, que considero més espantós dels que he vist fins ara. La frondositat vegetal de l’illa on se situa no aconsegueix amagar aquesta estructura estrambòtica. No tinc paraules per definir el caòtic amuntegament de peces lluents i bigues, carotes i volums geomètrics de formigó on una escultura sembla voler suïcidar-se en veure tanta lletjor.
L’obra duu per títol “A l’any nou” i fou executada el 1994 pel sabadellenc Joan Vila Puig Morera, net d’un reconegut pintor amb el mateix nom i cognom. L’artista, qui, casualitats de la vida, era vicedirector de l’Escola d’Arts i Oficis de la Llotja, presentà el projecte a un concurs públic i el guanyà. Segons llegeixo a la pàgina de Museus municipals de Sabadell, “pretén expressar el cicle dinàmic del temps per mitjà de la representació dels tres estadis del cicle anual: l’any creixent, l’any decreixent i l’any nou.” Sense comentaris.
Més lleig que en Simàs que la barba li tocava el nas
Naturalment, sempre hi haurà obres que et poden agradar més o menys. Però fet i fet, no haurien de ser del gust de la majoria? És clar que si anem així, seria com que les televisions només poden emetre serials televisius tercermundistes o programes mononeuronals on tothom s’esbronca sense motiu.
D’aquell vergonyós episodi en què una senyora que se sentia artista va destrossar la pintura d’una església i l’obra esdevingué un centre de peregrinació, es pot treure una gran conclusió. Una vegada superat el llindar d’allò que es pot entendre per lleig, millor fer una cosa rematadament espantosa, que no pas una de simplement lletja. Quan una obra arriba a ser tan dolenta, fins i tot acaba esdevenint atractiva. I aquí podria posar el més que discutible homenatge que Tàpies va fer a Picasso el 1983 —el del moble dins una peixera al costat del parc de la Ciutadella— i que no comentaré en públic per evitar ofendre ningú.
Opinions d’artista
Finalment, en una entrevista que precisament li feren a Antoni Tàpies el 1958, l’artista deia: “No és que anem enrere; el que passa és que la pintura acadèmica, conseqüència de la pintura renaixentista, ha cregut, durant anys, tenir l’exclusiva de la bellesa. —La bellesa ja no és tema pictòric?—Hauríem de posar-nos d’acord sobre què és bell”. Estic d’acord que ningú té l’exclusiva de la definició de bellesa. Però em pregunto si aquest tema no se’ns n’ha anat una mica de les mans.
Com comenta l’arquitecte gallec Alejandro García a «Breve taxonomía del mal gusto«, en un intent de ser més modern que els moderns, podríem dir que la lletjor s’originà cap als anys cinquanta del segle XX. Eren els temps del desarrotllisme i de l’especulació immobiliària. Però és amb el canvi de segle que emergeix el pitjor mal gust, especialment als espais públics. Els extraradis de les ciutats esdevingueren terreny adobat per una esperpèntica manca d’estètica que no pots obviar perquè sovint són al bell mig de les rotondes que sorgiren com a bolets. Et recomano llegir la sintètica, però interessant publicació que ha fet l’historiador Rafael Pérez.
Per acabar, aquests són només alguns dels monuments menys atractius de Catalunya. Millor dit, que jo trobo lletjos. Però segur que n’hi ha molts més. Tens a la vora algun que et provoca urticària i malsons només veure’l? Comparteix-lo aquí!
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- Monument a la Colometa: monuments.iec.cat
- Columna rostrada: jplananieto.blogspot.com – joaquimverdaguer.blogspot.com
- L’obra i la figura de Francesc Bas i Orodea, per Aroa Garcia i Monserrate
- Salvador Juanpere: juanpere.com
- Monument a l’Exposició Universal de 1888: monuments.iec.cat – oldbcn.com
- A l’any nou: museus.sabadell.cat
