Alguns dels 10 monuments lletjos de Catalunya (una opinió molt personal).
Què creus que tenen en comú el futbol, la política i l’art? Doncs que tots tres camps són opinables. Tothom es creu amb prou coneixements per dir la seva com si fos l’àrbitre, el president del govern o un artista consumat. Opinar sobre futbol o política pot ser relativament senzill si has vist la televisió. Però quan es tracta d’art, sempre escoltes allò de “jo és que no hi entenc”. I amb aquest “no hi entenc”, artistes, galeries i museus ens colen gols de campionat.
Com si no, expliques l’espantosa visió de monuments que tothom veu que són lletjos fins a dir prou i pels quals els ens públics i privats han pagat quantitats indecents? No hi ha possibilitat d’ignorar-los. Estan allà com una berruga fosca al nas. El que preocupa és que normalment aquestes obres es trien mitjançant un concurs públic. Quin criteri van seguir les persones que el triaren? L’estètic, l’econòmic, l’amiguisme o la popularitat de l’artista?
He trigat molt de temps a escriure això. D’una banda, creia que l’art és art i jo no soc ningú per criticar grans artistes. Però després penso: part dels diners per pagar aquestes obres han sortit de la meva butxaca. I a mi no m’agraden! Així que, tot sabent que moltes persones no estaran d’acord amb el que diré, tinc tot el dret a expressar la meva opinió.
Per l’interès, el lleig formós és
L’estreta línia que separa el que és maco del que és lleig, sempre tindrà a veure amb el gust personal i les modes. Per exemple, el barroc i el modernisme foren considerats estils lletjos en el seu moment i ara que ningú ens els toqui. A més, la nostra percepció variarà segons el coneixement i la cultura que tinguem, tant de l’artista com de l’obra.
No és el mateix instal·lar un urinari en els lavabos d’un museu, que posar-lo damunt d’una peanya i dir que aquell objecte és una obra d’art capdavantera perquè l’ha signat un artista. Són moltes les persones artistes que han fet obres que, tot i que ara estan en museus, en realitat són del gust —i de l’enteniment— d’una selecta minoria. Per no dir que són lletges com un mal pecat. Naturalment, tot té el preu que cadascú està disposat a pagar-ne.
Qui té la raó?
Per solucionar això, les obres sovint s’han d’acompanyar d’explicacions metafísiques que ningú entén i que pretenen justificar el que tothom té clar: és lleig. I s’ha acabat. Em ve al cap el conte d’aquell emperador a qui el sastre li fa creure que les robes que teixeix només les veu la gent intel·ligent. Fins que la innocència d’una criatura fa caure les benes dels ulls de la població.
Podria nomenar algun artista de qui no poso en dubte la seva vàlua, però que quan visites el seu museu, no et pots desempallegar de la incòmoda sensació que algú t’ha pres el pèl. Tanmateix, no ho pots dir en veu alta, no fos cas que et ploguessin crítiques, malgrat que després descobreixes que altres persones pensen com tu.
Mantenir el record
En primer lloc, abans d’entrar a veure els 10 monuments lletjos de Catalunya, cal preguntar-se, què és un monument? Ens diu el diccionari de l’IEC que és una “obra edificada per perpetuar el record d’una persona o cosa memorables”. Com era d’esperar, el mot monument deriva del llatí i vindria a significar allò que perpetua la memòria.
No tinc cap ànim de ferir sensibilitats, ni de posar en dubte la bona —o no tan bona— voluntat de les entitats que han promocionat la col·locació de moltes d’aquestes obres ni dels artistes que les han executat. Només pretenc dir en veu alta allò que sembla obvi a ulls de la gent del carrer: han pagat per una llufa.
Vol dir això que tot l’art contemporani és un engany? En absolut! Però quan la producció artística respon a interessos econòmics, cal anar molt en compte. Potser l’artista ha fet —o ja la tenia feta— una obra segons demanda i l’hi ha posat un títol adient que, com que és una obra no figurativa, ningú s’atreveix a qüestionar. “Un crit mut”, “Límit interior”, “Morpho’s Nest”, “La barca del Barça”… Ho col·loques en un altre lloc amb un títol diferent i de ben segur que també cola. No et sembla?
La intenció era bona
A Catalunya tenim una estesa de monuments a la sardana, a la cobla o a la ciutat pubilla sovint patrocinats per agrupacions que acostumen a tenir molta empenta però poc pressupost. Per aquest motiu, es contracten artistes locals o voluntaris, els quals, sovint altruistament o bé amb poc pressupost, posen la seva millor voluntat, malgrat que els resultats són més aviat discrets. D’estar per casa, podríem dir. I no aprofundim en l’estesa de commemoracions al mil·lenari, a l’estatut o a altres temes patriòtics, molts dels quals són causa d’ofecs i palpitacions.
Així doncs, no entraré a criticar aquestes obres, perquè al darrere hi ha una motivació cultural i digna d’elogi. D’una banda, tampoc és la meva intenció ridiculitzar una peça que al darrere hi ha una càrrega emocional col·lectiva. Penso que les que tenen delicte són aquelles que han estat abonades amb fons públics i han triat un determinat artista només perquè era conegut. Pitjor encara si es tracta d’entitats privades qui les han costejat, ja que, tenint bones economies, han pagat per un bunyol. D’altra banda, no es pot oblidar que, en ser obres situades en espais públics, també són opinables per tothom. I, torno a repetir, aquesta és la meva opinió.
Lleig com la darrera cagarada que va fer Isop
S’explica que Isop, d’existència improbable i suposat —que no demostrat— autor de les més que conegudes faules, era més lleig que fet per encàrrec. En el relat anònim de la seva vida escrit al segle I, és a dir, set segles després de mort, ens diu, entre moltes altres particularitats, que l’home era d’imatge desagradable, panxut, de braços curts, guenyo, tartamut i desdentat. Davant d’un físic així costa no dir que segurament va ser, com diuen a marina, més lleig que un resinat de rap. Com alguns dels 10 monuments lletjos de Catalunya que et presento tot seguit. Aquesta llista no pretén ser exhaustiva ni determinant. Només és una petita mostra —molt personal— de la lletjor que ens envolta.
1. Desconstrucció
L’estadi de la U. E. Sant Andreu es va inaugurar el 1970 i veuria pujar l’equip a la Segona Divisió. A l’entrada del recinte hi ha un ruïnós monument fet de formigó que commemora la inauguració. A més de l’escut de la ciutat, el monòlit conté per una banda i l’altra tot un seguit de relleus que, entre altres i en una caòtica seqüència, representen pilotes, botes i xiulets de futbol, una numeració del dret i del revés, ferradures (?) i la paraula ‘gol’.
El flamant estadi havia estat encarregat a la constructora Huarte, empresa navarresa prou coneguda per haver construït el Valle de los Caídos. En un rampell d’altruisme, Vicente Hidalgo, l’aparellador de la companyia sembla que s’oferí a executar-lo sense tenir prou desenvolupat el seu vessant artístic. De difícil catalogació, l’obra actualment cau a trossos, fet que poc o res diu de bo de la constructora. Penso que el Sant Andreu es mereix quelcom més digne.
2. Per deixar de banda
Una altra varietat de monuments oblidables són els patrocinats per les penyes blaugranes. Per molt que hi posin el blau i grana de l’equip que, casualitats de la vida, són els mateixos colors que llueix la marededeu, són obres terrenalment lletges. Una bufetada al bon gust. Com tot és opinable, sempre em pots dir: i què s’entén per bon gust? I jo aquí hauré de callar. Però, per posar-te un exemple, tens el de la Roca del Vallès. Observa’l bé i després, amb la mà al cor, em dius què en penses.
El 1983 tenia lloc en aquesta vila la VII trobada de penyes barcelonistes de les dues comarques vallesanes. Tot i que com a única dada de l’autor he trobat només el cognom Subirana, em nego a creure que es tracti del gran escultor i ceramista Santi Subirana de Granollers.
3. Personatges mal recordats
El 1996 Mollet del Vallès retia homenatge a «tots els avis del món” el 1995. M’inclino a pensar que la inqüestionable trajectòria de l’artista molletenc Cesc Bas, va passar per un moment poc inspirat amb aquesta obra. A mig camí entre l’home de llauna del ‘Mag d’Oz’ i el Bumblebee dels ‘Transformers’, és una trobada robòtica entre els avis rovellats que baixen i els néts lluents que pugen per l’escala. Sortosament, la vegetació dissimula l’impacte negatiu.
Fins aquí aquesta primera part sobre el 10 monuments lletjos de Catalunya. Això només ha estat un tastet. Però prepara’t, perquè al següent article cauràs d’esquena amb els exemples que et presentaré.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- La fealdad estética, per Susana Bermúdez
- Isop: hoyesarte.com – labrujulaverde.com
- Etimologia monument: etimologico.com.mx
- Tan feo que era bonito, per Kerman Romeo
- Monument a la Sardana de Piera: viladepiera.cat
- Monument a la VII trobada de penyes barcelonistes: monuments.iec.cat
