Rajoles dels anys vuitanta a Granollers

Rajoles dels anys vuitanta a Granollers (Vallès Oriental).

Malgrat que, creativament, els anys vuitanta del segle XX no deixaren gaire cosa digna de ser recordada, em sorprèn trobar de tant en tant alguna excepció. Pel que fa a l’arquitectura, es projectaren els edificis més oblidables i anodins que et puguis imaginar. Bé, no cal imaginar molt, perquè els carrers de totes les ciutats i poblacions en van plens.

I no em refereixo a edificis institucionals o públics, com el palau Sant Jordi o el cementiri nou d’Igualada, on intervenien arquitectes de nomenada. Parlo de tota una fornada acabada de sortir de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona els quals, gràcies a l’aprovació d’un marc estatal, sembraren el paisatge de blocs de protecció. També projectaren grans urbanitzacions de xalets adossats, tots iguals, que en definitiva, eren blocs horitzontals, sense cap tret que els pugui definir, si no és l’avorriment visual.

Rajoles dels anys vuitanta a Granollers en un edifici de la plaça de la Corona.

Edificacions funcionals

Com he comentat, amb l’excepció d’algunes obres, majorment públiques, l’arquitectura vuitantera es caracteritzà per l’eclecticisme, és a dir, per la infumable barreja de materials i estils. Eren pisos majorment funcionals, amb façanes de maó vist i orientats a absorbir el ràpid creixement demogràfic. Balcons estrets, parets que no aïllaven sorolls ni fred ni calor, fusteria d’alumini molt bàsic, habitacions incomprensiblement petites i llargs passadissos plens de portes.

Potser no ve al cas, però a finals d’aquella dècada tingué lloc el que es coneix com a bombolla immobiliària. És a dir, que tot anava tan i tan bé i es construïa a tort i a dret, que el cost de l’habitatge es disparà molt per sobre del preu real, motivant una gran crisi financera i la dràstica caiguda de vendes.

Ja no entrem en les desbarrades decoratives ni en les espantosament acolorides peces de vestir que ni tan sols afavorien la figura. Després de la psicodèlia dels seixanta i del mal gust dels setanta —qui no recorda l’estrafolària vestimenta d’Abba a Eurovisió?—, la dècada dels vuitanta exhaurí les possibilitats creatives d’anys anteriors i fou una demostració de què fumar pot afectar greument la creativitat.

Detall de l'arrimador ceràmic d'un edifici del 1982.

Enrajola com et sembli

Capítol a part mereixen els inclassificables dissenys de les rajoles dels anys vuitanta. En aquest apartat recordaràs aquelles grans flors de colors cridaners o bé els motius abstractes que, cobrint parets i sostres de cuines i banys, provocaven atacs d’epilèpsia. Curiosament, també n’hi havia unes altres, molt carrinclones i de colors esvaïts, amb flors blanquinoses, ànecs entre joncs i esmorteïdes ruïnes.

Color dins la grisor

Doncs, entre tot aquest panorama, de vegades algú et sorprenia amb peces diferents i originals i, molt de tant en tant, fins i tot de qualitat. Com les que decoren el vestíbul d’un gens destacable bloc a la plaça de la Corona de Granollers. L’edifici fou edificat el 1982, així que cal deduir que les rajoles són contemporànies.

Damunt d’un fons neutre, hi ha distribuïdes algunes peces il·lustrades. De vegades, la vinyeta ocupa una única rajola, mentre que en altres ocasions, la il·lustració es desenvolupa en dues o quatre peces. L’estil recorda una mica els gravats fets amb xilografia o amb linòleum, als quals els hagueren afegit color. Enlloc apareix la signatura ni tampoc l’empresa que les va produir. Cal admetre que tampoc he trobat cap altra rajola que s’assembli a aquestes.

Gent de camp

Les escenes representades en aquestes rajoles dels anys vuitanta, estan relacionades amb la vida camperola. Una mestressa de casa que potser torna del mercat amb un ram de flors i un descomunal gall a les espatlles i una altra que rega les plantes, calçada amb esclops. Una parella que fa la migdiada sota un perer, mentre ell aprofita per agafar un fruit. Un agricultor que amb la pala té cura de l’hort. Una noia enfilada, no saps com, a un perer, va emplenant una cistella que el forçut del seu company sosté amb una mà. El colom de la pau al qual li somriu un sol amb galtones. Finalment, una lliure interpretació de l’Àngelus de François Millet.

Versions clàssiques?

Veient la il·lustració de l’Àngelus, em pregunto si l’artista s’inspiraria també en altres pintures clàssiques. De fet, a part de Millet, m’ha semblat veure la possible influència de pintors com Van Gogh i Camille Pissarro. És clar que, potser són imaginacions meves. Per acabar, i com a nota curiosa, observa com l’artista va dibuixar els pits femenins, ben rodons i sovint col·locats a la base del coll.