Retaule ceràmic de sant Jocund de Vilafranca del Penedès.

El retaule ceràmic de sant Jocund de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès).

Si estàs cercant un nom original pel teu futur nadó i no te’n surts, et recomano donar un cop d’ull al santoral catòlic. En trobaràs alguns que, n’estic segur, ningú més té. En el cas que esperis un nen, et proposo noms tan originals com Siridió, Teopempte, Eutropi, Zòtic, Estratònic, Furseu, Audifaç o Exuperanci. I si és nena, també tens per triar: Aldegunda, Eufròsina, Dafrosa, Sinclètica, Glàfira, Revocata i Prepedigna. Què et sembla?

Però si aquests no t’acaben de convèncer, no et preocupis, tens més de set mil personatges entre sants, màrtirs i beats, molts dels quals et sorprendran amb noms que mai havies escoltat. Per exemple, Jocund, el qual, probablement, no et sonarà de res a menys que siguis de Vilafranca del Penedès, on comparteix protagonisme amb Raimon de Penyafort i Fèlix de Roma. Si és que les tríades funcionen des dels temps dels egipcis.

Aquarel·la amb una vista de la plaça de Jaume I.

Qui és qui?

En primer lloc, cal aclarir que, per tal de confondre més el personal, hi ha diversos senyors que es diuen igual, de manera que els han posat cognom per diferenciar-los. D’una banda, tenim Jocund d’Aosta, un bisbe italià del segle VI a qui tallaren el coll. Per cert, si t’agraden les visites macabres, pots veure el seu cap a la catedral d’Aosta. Es festeja el trenta de desembre.

De l’altra banda, tenim Jocund d’Àfrica, un màrtir del segle III de qui ben poca cosa se sap, només que el llençaren al mar. La seva festivitat és el quatre de juliol.

Seguidament, també hi ha Jocund de Reims. S’explica que era lector del bisbe Nicasi, és a dir, qui llegia les escriptures durant les cerimònies religioses i també donava un cop de mà al bisbe en altres tasques. Quan al segle V els vàndals atacaren la ciutat, tots foren decapitats, motiu pel qual se’ls representa amb una destral a la mà. Són recordats el catorze de desembre.

Detall del retaule ceràmic de sant Jocund de Vilafranca del Penedès. — De processó.

La corona triomfal

Finalment, tenim Jocund de Roma, un altre indocumentat. Com que a les pintures va vestit amb una armadura, cal suposar que era un soldat de l’exèrcit romà que es feu cristià i això estava prohibidíssim. També duu una destral a la mà, el que fa pensar que al xicot li tallaren el coll, que abans no anaven amb bajanades. La palma que sosté amb l’altra mà ens diu que morí martiritzat i la corona de llorer al cap representa la victòria sobre la mort, és a dir, la immortalitat de l’ànima.

Curiosament, aquest element remet al paganisme, quan el món clàssic considerava el llorer un arbre sagrat que simbolitzava la glòria i la saviesa. Explica la mitologia grega que Apol·lo, ferit amb una fletxa de l’amor, perseguia la insensible nimfa Dafne. Tan farta estava la noia de l’assetjament, que demanà Gea, la mare terra, que fes quelcom. Així que fou convertida en llorer. El vençut enamorat, convertí l’arbre en el seu símbol i es feu una corona de llorer.

Pel que sembla, Jocund era contemporani de Fèlix de Roma, qui, com he dit més amunt, també és copatró de Vilafranca del Penedès. Així doncs, el podríem situar al segle III. Ah, i fa festa el nou de febrer. Per cert, el nom Jocund prové del llatí i vindria a significar alegre o rialler.

De la devoció a l’oblit

Expliquen les cròniques, que el 1679 el canonge de la catedral de Barcelona tornava de Roma amb una —suposada— relíquia de sant Jocund. Per alguna raó que desconec, un any després, la peça es traslladava a l’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès.

Més d’un segle després, en Jocund faria mans i mànigues per deslliurar la ciutat d’unes malalties. Arran de la Guerra del Francès —principi segle XIX—, s’estengué la misèria i arreu hi hagué manca d’aliments i d’aigua potable. Recorda que aquell any tingué lloc el setge de Girona. Per aquest motiu es multiplicaren les epidèmies de tifus i de febre tifoide. Però Jocund va fer el que tocava i la població es rendí als seus encants.

Tanmateix, les persones som més toves que el pa de pessic i amb el temps la devoció al màrtir s’esvaí. És clar que part de la culpa va ser per la pèrdua de la relíquia durant la Guerra Civil. Fins que, a principi segle XXI, un grup de persones devotes es proposaren recuperar-ne la memòria. Es reeditaren els goigs en català i el 2015 s’inaugurà un gran retaule ceràmic de sant Jocund, de prop de dos metres d’amplada per dos i mig d’alçada, dedicat al copatró. L’obra combina els goigs amb dues escenes que fan esment de la tasca del màrtir com a guaridor i dues més que reflecteixen la devoció de la ciutat.

Detall del plafó ceràmic del compatró de Vilafranca del Penedès, fet per Via Fontanals. — Salvant de la pesta.

Incongruències històriques

Observant de prop les escenes del retaule ceràmic de sant Jocund, es poden veure algunes llicències poc ajustades a la història. Per exemple, en una es pot veure la plaça de Sant Joan amb la font aixecada a mitjan segle XIX. També apareix l’església de Sant Joan Baptista, un edifici gòtic del segle XIV, tot i que el campanar és del 1929. Fixa’t també com hi ha persones que van vestides amb túniques la romana, mentre que un parell d’homes es cobreixen amb capells del segle XVIII. És a dir, que en un mateix plafó conviuen elements de fins a quatre èpoques diferents.

El retaule ceràmic

Un any abans i sota el lema “Una rajola per a Sant Jocund”, es posà en marxa una campanya per tal de recollir fons per pagar el retaule. Cadascú podia fer-se càrrec d’una o més rajoles al preu unitari de cinquanta euros.

El retaule s’encarregà al tàndem de ceramistes Via Fontanals. Esteve Via Fontanals és en realitat el resultat d’unir tres cognoms. Joan Esteve Nadal i Josefina Via Roig viuen i treballen a Avinyonet del Penedès. Concretament, a Can Fontanals, un antic mas que havia format part de les propietats del castell d’Avinyó, on, ves tu per on, també s’elabora un cava amb aquest nom. Via Fontanals són autors de nombrosos plafons i composicions ceràmiques urbanes, especialment a Sitges i Vilafranca del Penedès. Desconec la raó per la qual, si l’obra va signada com a Via Fontanals, tothom n’atribueix l’autoria només a la Josefina.

Les obres fetes en aquest obrador solen estar inspirades en peces barroques antigues, com les rajoles d’oficis o els plafons ceràmics devocionals del segle XVIII. Per exemple, les sanefes que envolten el conjunt, corresponen a d’altres ja existents antigament.

Detall de les sanefes al voltant del plafó ceràmic fet per Via Fontanals. — Detall de les sanefes.

Paisatge topogràfic

A la part central del retaule ceràmic de sant Jocund destaca el xicot vestit de soldat romà, amb l’espasa i la palma del martiri. Dessota, en tons blaus, hi ha una vista panoràmica de la vila. Està extreta d’un gravat pertanyent a l’obra «Les Plans et profils des principales Villes et lieux considerables de la Principauté de Catalogne«, publicat el 1668. L’autor fou Sébastien de Pontault de Beaulieu, un enginyer i militar francès qui signava com a Chevalier de Beaulieu. Al servei de Lluís XIV de França, l’home dibuixà, feu gravar i imprimir un munt de plànols i fortificacions, motiu pel qual és considerat un dels creadors de la topografia militar.

Sinònims

Per acabar, al retaule ceràmic de sant Jocund veuràs que hi ha escrit que aquest màrtir és compatró —amb m— de Vilafranca del Penedès. Per si no n’estaves al cas, l’IEC contempla aquesta accepció a més de copatró —sense m.