Itinerari per Caldes de Montbui (Vallès Oriental).
Més de vint segles enrera els romans ja sabien viure bé. Van veure que a l’actual Caldes de Montbui l’aigua brollava a una temperatura més que considerable i a més tenia propietats curatives. Aquell fou l’inici d’una gran vitalitat per a aquesta població que comptà amb un important centre termal del qual segurament has sentit a parlar.
Propietats curatives
Per començar la visita res millor que fer-ho a la plaça de la Font del Lleó, el rovell de l’ou. La coneguda font és del segle XVI, però es restaurà en estil noucentista per Manuel Raspall (el de les cases de la Garriga). Per aquest motiu, veuràs diverses dates inscrites a la pedra. Les propietats mineromedicinals les fan aptes per tractar tot un seguit de malalties. Els 74° de l’aigua fan difícil rentar-s’hi les mans.
Tractaments de salut
Allà mateix veuràs les restes de les termes. La piscina i una galeria porxada és tot el que queda de l’estació balneària bastida sota l’imperi romà. Sembla que el conjunt termal devia tenir una certa importància en el tractament medicinal.
Para atenció al balneari Broquetas, tota una institució que va tenir la seva època d’esplendor fa un parell de segles. Al segle XVIII l’apotecari Salvador Broquetas adquirí tot un seguit d’edificis per edificar la casa de banys que duu el seu nom. Entra al vestíbul per admirar els bonics enrajolats modernistes. El conjunt ha canviat molt en funció de les reformes i ampliacions que s’han fet. Per exemple, al segle XIX s’enderrocaren tot d’edificis per tal de fer el jardí de l’hotel.
La deessa del pa
Ara passa per davant del museu —molt recomanable de visitar— i contempla l’estàtua de Ceres, la deessa romana de l’agricultura —Ceres = cereal— obra de Manolo Hugué, polifacètic artista barceloní qui visqué uns anys en aquesta població fins que va morir el 1945. Segons la mitologia, Ceres —Demèter pels grecs— era la deessa protectora de la terra i de l’agricultura. Ella és qui va transmetre a les persones el coneixement de les tècniques agrícoles, com plantar el blat i elaborar el pa.
Família calderera
Tot seguit, enfila pel carrer de Barcelona i gira pel carrer del Doctor Delguer. A mitjan segle XIX el calderer Antoni Delguer i la seva esposa s’establiren en una antiga casa pairal d’aquest carrer. Fill i nets continuaren el negoci, fins que un descendent decidí canviar d’activitat i es dedicà a la fabricació d’aiguardent. El darrer Delguer es feu sacerdot i decidí donar a l’Ajuntament la llar familiar, de manera que esdevingué un museu que mostra la vida d’una família benestant del segle XVIII. Observa l’escut que hi ha al plafó ceràmic de l’entrada, ja que després t’explicaré alguna cosa.
Casa de vins
Des d’aquí ves a buscar el carrer d’Agulló que et portarà fins al carrer Major. Allà mateix tens Can Fontcuberta. A la façana veuràs un parell de plafons ceràmics que reprodueixen sengles ampolles de licor. Més amunt hi ha un escut de pedra entre raïm. A la planta baixa s’instal·là “La Vallesana“, una destil·leria casolana que amb el temps es traslladà al mateix carrer un parell de cantonades més avall. El 1919 en Josep Fontcuberta i Rogés creava “Les flors del Remey” una beguda de 34° tan apreciada a la vila que seria coneguda com “El licor de Caldes”.
A l’entrada de la vila
Continua l’itinerari per Caldes de Montbui i baixa pel carrer Major fins a arribar a la plaça de l’Àngel. El nom el rep de l’antic portal de la muralla medieval que tenia l’escultura d’un àngel custodi que presidia l’entrada. Al mig s’alça el que queda d’un quiosc de begudes que hi havia a principi segle XX. Es creu que podria haver estat una obra modernista projectada per Manel Joaquim Raspall i Mayol, ja que en aquells anys era l’arquitecte municipal de Caldes de Montbui. Tanmateix, el que ara veus és l’estructura interior del quiosc. Hauràs d’abusar de la teva imaginació i pensar que al voltant hi havia unes pilastres que suportaven una coberta d’obra i un voladís.
La caldera de Caldes
A la plaça de l’Àngel hi ha una font amb l’escut de la vila en relleu. És una de les moltes versions sense normalitzar que veuràs. El primer escut que es coneix data del 1427 i només apareixia el dibuix d’una caldera. Divuit anys després, Caldes adquireix el privilegi —amb les seves obligacions, que també n’hi havia— de ser carrer i braç de Barcelona.
Conegut com a carreratge, aquest sistema funcionà als territoris de la Corona d’Aragó durant els segles XIV i XV. Permetia a una població que fins a aquell moment estava subjecta a una baronia, a passar a formar part d’una població reial adquirint els seus privilegis.
Per aquest motiu, els escuts posteriors mostren la creu de sant Jordi i les quatre barres de l’escut de Barcelona. La corona simbolitza que es tracta d’una vila.
Gran barroc
Baixa pel carrer d’Asensi Vega, coronel militar que el 1873, desobeí les ordres que li havien donat i decidí anar, juntament amb els seus soldats, a socórrer la població de Caldes per expulsar els carlins que l’estaven atacant.
Atura’t davant de l’església de Santa Maria. Documentada al segle XI, l’aparença actual és el resultat de la que es va començar a construir de bell nou al segle XVI aprofitant algunes parets del ruïnós Palau Reial i es finalitzà dos-cents anys més tard. Fixa’t en el pany de la porta on tornaràs a veure l’escut de la vila.
Observa també les impressionants columnes salomòniques del segle XVIII. La inspiració d’aquest peculiar element arquitectònic es remunta als temps bíblics quan —suposadament— s’edificà el temple de Salomó. Aquesta portalada és considerada una obra mestra del barroc català. Uns ceps carregats de raïm s’enfilen per les columnes. Aquest fruit és àmpliament utilitzat a la Bíblia. Recorda que Jesús es va comparar amb un cep i als creients com a pàmpols.
Llum divina
A l’interior destaquen uns magnífics vitralls amb un estil més aviat clàssic. Molt interessants són també les vidrieres fetes el 1957 per Joan Vila i Grau, autor de molts altres vitralls arreu de Catalunya. La trajectòria d’aquest artista va començar amb una pintura figurativa que, a partir dels anys setanta derivaria cap a l’abstracció, amb obres mixtes, és a dir, pintura-escultura.
En el vitrall segueix una evolució similar, però acaba amb la desaparició de la iconografia, treballant només els valors del color i la llum. La seva culminació en aquest sentit, la trobem en l’execució dels vitralls del Temple de la Sagrada Família de Barcelona.
La meuca romana
A la dreta de l’església s’obre un carrer dedicat a la capital de l’imperi romà. El plafó ceràmic amb el nom, obra del ceramista Joan Baptista Guivernau, representa Luperca, la lloba que, segons la mitologia, va alletar Ròmul i Rem, suposats fundadors de Roma. Popularment, la coneixem com a Lloba Capitolina, ja que la famosa escultura d’on Guivernau ha tret la inspiració, es troba als Museus Capitolins de la gran capital. Hi ha qui ha afirmat que Luperca fou una prostituta que va cuidar els dos nens, perquè en aquells temps, les meretrius rebien el nom de llobes.
Cultura pròpia
Continuant pel carrer de Barcelona passaràs pel davant dels estrets carrerons de l’antic call jueu. Entra pel carrer de la Sinagoga. Des del segle XIII i durant dos-cents anys, la important colònia jueva disposava de consell, escola, sinagoga i fossar propis.
Al final del carrer, una porta i unes escaletes baixen fins al safareig de la Portalera que s’omple cada dia amb l’aigua de la font del Lleó. S’explica que la Portalera era l’antiga porta de la muralla que donava pas a les Hortes de Baix.
Vora la riera
Després d’això, gira pel darrere de l’església i baixa pel costat del safareig. Un caminet ben condicionat que voreja la riera et permetrà arribar fins al safareig dels Calciners. Edificat al segle XIX, també s’emplenava amb aigua termal i es rentava amb calç —d’aquí ve el nom— la roba dels malalts per evitar contagis.
Seguidament, en aquest itinerari per Caldes de Montbui, continua fins a trobar unes escales des d’on pots veure el Molí de l’Esclop on es molia gra. Fou edificat al segle XIV aprofitant part de la muralla medieval per fer la bassa. De fet, antigament es coneixia com a molí del Peu de la Torre, però la gent li canvià el nom, ja que el moliner també feia esclops.
Els graons pugen pel costat de la muralla del segle XIV i passen per sota d’un portal on hi ha la capella de Santa Susanna, del segle XIII. La biografia de Susanna de Roma té més de ficció que de realitat. Va néixer al segle III dC i era neboda d’un papa. L’emperador Dioclecià es fixà en la seva bellesa i bona educació i pretenia casar-la amb un nebot. Davant la negativa de la noia, qui es volia mantenir pura per a Déu, l’emperador envià diverses persones per fer-la canviar d’opinió, però ni per aquestes. Així que li van tallar el cap i problema resolt.
Tornem al centre
D’aquesta manera arribaràs a un espai restaurat que sembla extret d’una pintura metafísica de De Chirico. Correspon al que queda de Can Rius, un balneari del segle XVI que més tard fou reformat per l’arquitecte Enric Sagnier. A continuació, passaràs sota una alta volta que era l’entrada del recinte. El sostre està pintat imitant cassetons, aquells quadrats en relleu tan utilitzats a l’antiguitat.
Un cop a l’altre costat, tornaràs a ser a la plaça de la Font del Lleó. I aquí acabem aquest itinerari per Caldes de Montbui. Hi ha més per veure, així que si se t’ha fet curt, et recomano demanar més informació al museu.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Informació dels punts d’interès: visiteucaldes.cat
- Història de la població: caldesdemontbui.cat
- Església de Santa Maria: wikiwand.com
- Joan Vila i Grau: joanvilagrau.net
- Can Rius: votv.xiptv.cat (video)
- Balneari Broquetas: rondaller.cat
- Escut: caldesdemontbui.cat
Com sempre molt detallista amb uns recons que no he vist, en les moltes vegades que he estat a Caldes de Montbui.
Salutacions
Ramon Solé
Gràcies! Darrere del detall més petit hi ha una història per descobrir.