Passió pel teatre

Tercer itinerari per Olesa de Montserrat (Montserratí, Baix Llobregat).

En el primer itinerari per aquesta vila hem visitat els indrets més emblemàtics. Al segon itinerari hem fet un repàs a altres curiositats del nucli històric. Ara, en canvi, et proposo visitar diversos llocs un pèl menys cèntrics.

Quan les muralles medievals ja no podien contenir l’augment de població, Olesa va créixer formant cercles concèntrics al voltant del nucli primitiu. Una d’aquestes expansions, que és la que ara visitarem, tingué lloc a final segle XIX i a principis del XX i és coneguda com l’Eixample, ja que seguí molt fidelment el model barceloní.

Modernisme local

Situa’t al carrer Lluís Puigjaner i Vidal, dedicat a un empresari d’Olesa que potser et sonarà més si et dic què fou un dels socis de que seria la fàbrica de cerveses Damm. Fent cantonada, veuràs Cal Vador Bruixa —o Badó Bruixa—, un habitatge projectat per Josep Ros el 1923 per a l’empresari tèxtil Salvador Ubach. Ros va ser l’arquitecte que introduí el modernisme en aquesta comarca. A Olesa deixà diverses obres amb el seu segell.

A les finestres veuràs una decoració base d’espirals i un cercle amb tres línies corbes, com un molinet. Aquest símbol, anomenat trisquela, es va començar a utilitzar al neolític. Probablement, a nosaltres ens arribés de la mà dels celtes on formava part de l’imaginari màgic. Durant l’època medieval es feu servir per allunyar bruixes i mals esperits, ja que representa el sol, l’energia i la llum, principi diví. Probablement, aquí només es tracta d’un element estètic rescatat de temps passats.

L’hotel

Des d’aquí ja pots veure l’antic Hotel Gori. Al segle XVIII va tenir lloc un terratrèmol que feu brollar aigües sulfuroses a 32 °C, uns quatre quilòmetres més amunt, a la vora del riu Llobregat. A final segle XIX es començaren a utilitzar aquestes aigües amb finalitats medicinals i es construí el descomunal balneari de la Puda, que més tard se l’endugué un aiguat.

Joaquim Casals i Batista, conegut popularment com a Quim Gori, devia ser un pagès amb bon ull pels negocis, ja que el 1899 convertí la seva masia en un magnífic hotel d’estil neoclàssic, amb jardins, on la burgesia feia estada de camí al balneari. Trenta anys més tard, els fills del propietari cediren l’edifici a l’Ajuntament i actualment és la seu consistorial. De fet, només la façana principal pertany a l’antic edifici. Les galeries amb arcades de les altres tres façanes s’afegiren posteriorment, eliminant les baranes i balustrades.

Per ensopegar

Situa’t a la façana principal de l’Ajuntament i abaixa el cap per mirar a terra. Veuràs unes petites plaques de llautó amb noms i dates escrits. Reben el nom de Stolperstein, paraula alemanya que vol dir “llambordes per ensopegar”. Es tracta d’un homenatge a les persones que foren deportades o assassinades pel règim nazi. Aquest projecte, iniciat el 1993 per l’artista alemany Gunter Demnig, ja ha col·locat més de setanta-cinc mil llambordes arreu d’Europa. El fet de posar-ho a terra, obliga a inclinar-se per llegir el text, una manera de mostrar respecte a la persona difunta.

Els fills

Quan el 2017 vaig escriure aquest article, al darrere de l’Ajuntament hi havia un monument dedicat als germans Casals —Jaume i Josepa—, els fills del propietari de l’Hotel Gori.

Dins un buit hi havia una versió antiga de l’escut de la vila. Es veia una olivera plantada a terra —no amb les arrels a l’aire. A diferència de l’actual, en comptes de la serralada de Montserrat, es veia el monestir. A més, incorporava les quatre barres, que no es veuen a la versió actual de l’escut, ja que Olesa mai va tenir jurisdicció reial.

Em pregunto què se n’haurà fet del monument. Imagino que a algú no li devia agradar —certament, no era gaire reeixit— i el feren desaparèixer.

Jardí de vi

El 1980, durant una gira de la Rondalla d’Olesa pel sud d’Alemanya, el grup visità Weingarten —literalment, jardí de vi. La trobada donà com a resultat l’agermanament d’ambdues poblacions, feta efectiva quatre anys més tard. En aquella data —1984— s’inaugurà un monument davant la presència dels alcaldes d’Olesa i de Weingarten. Als peus del monòlit, hi ha una placa recordant el fet amb els escuts que llavors tenien aquests dos municipis.

Personal de servei

D’ençà que vaig visitar la vila, els jardins pateixen nombrosos canvis i afegint edificis que em fa l’efecte que no són molt respectuosos amb aquest bucòlic espai. Travessa el que queda dels antics jardins i passa pel costat dels anomenats Xalets de l’Hotel Gori, una antiga ampliació de l’hotel, amb l’ondulada decoració modernista de les finestres. Una barana amb motius florals protegeix la diferència d’alçada amb el nivell del carrer. Malgrat que et costi de creure, aquestes petites edificacions havien estat pensades per acollir el personal de servei de les famílies benestants que s’allotjaven a l’hotel.

Empresa de transports

En sortir al carrer Josep Anselm Clavé, veuràs una deteriorada façana amb grans portes. El 2025, en tornar-ho a visitar, la construcció continua exactament igual d’abandonada. Es tracta de les antigues cavallerisses i cotxeres on s’aturaven les diligències que anaven fins al balneari de la Puda. Aquest servei originà un litigi amb altres companyies de transports, quan el propietari de l’hotel aconseguí l’exclusivitat del servei. L’edifici és obra del pare de l’arquitecte Pere Ros, que ja has vist més amunt.

L’antic portal

Si continues uns pocs metres a l’esquerra de les cavallerisses veuràs una façana completament pintada amb un mural. En aquest punt s’obria un dels desapareguts portals de la muralla aixecada al segle XVI. L’obra fou pintada per Carles Arola un pintor barceloní especialitzat en grans murals amb la tècnica de l’enganyifa —trompe-l’oeil—, és a dir, que fa l’efecte de relleu. En aquest cas, simula una masia gòtica amb tot de personatges, reals i ficticis, vinculats amb la història de la vila.

Guerra de teatres

Continuem amb el tercer itinerari per Olesa de Montserrat. Una mica més avall destaca l’edifici del Teatre Olesa anomenat dels Salistes, també construït per Josep Ros el 1923. La grandiloqüent façana barreja diversos estils amb columnes jòniques i motllures barroques. El descomunal escut de la façana també reprodueix els antics elements del desaparegut monument als germans Casals que he comentat més amunt.

A principis del segle XX hi havia dos teatres on es representava la Passió. Quan un va tancar, els partidaris del diputat monàrquic de Terrassa Alfons Sala —d’aquí ve el mot Salistes— van obrir aquest local. Aquí es reunia la dreta olesana, en contraposició al teatre El Círcol, més d’esquerres.

Altres temps

Molt a la vora, al número u del carrer Clota hi ha un curiós habitatge. Es tracta de Cal Martells. Al segle XIX aquí hi havia l’antic Teatre Principal —ocupant també la cantonada—, que va tancar les portes el 1919, convertint-se en una fàbrica de gel.

Fixa’t en els tres interessants plafons ceràmics. Un duu la data 1950 i sembla representar l’edifici com era antigament. Els altres dos reprodueixen vehicles d’una altra època, que imagino van pertànyer a l’antic propietari.

Mercat d’autor

Baixa fins a la plaça de Catalunya per veure el mercat municipal. Aquest edifici, de notables dimensions fou projectat per l’arquitecte Jeroni Martorell. Potser l’obra més notable és la seu central de la Caixa Sabadell. També va realitzar el mercat noucentista de Calella, que té trets comuns amb aquest. Tot i això, la seva obra quedà eclipsada per la seva gran tasca com a conservador de monuments.

Tradició teatral

La darrera aturada d’aquest tercer itinerari per Olesa de Montserrat, la farem davant l’emblemàtic teatre de la Passió. Documentada al segle XVI, la representació de la passió de Crist va començar com a part d’una cerimònia religiosa de la Setmana Santa. Amb el temps es convertí en una tradició que acabà en competició i rivalitat en l’època en què dos teatres la celebraven alhora.

Després de la Guerra Civil s’estrenà una nova versió musical, però l’antic teatre del Círcol va quedar petit. S’enderrocà i se’n construí un de nou amb aforament per a 2.500 espectadors. El 1983 un incendi destruí l’edifici, els decorats i el vestuari. Cinc anys més tard s’inaugurava l’actual edifici, obra del terrassenc Jan Baca i Pericot.

Aquest polifacètic arquitecte va participar en el projecte del centre cultural de Terrassa o l’edifici del Diari de Terrassa. També dissenyà uns innovadors nínxols al cementiri de la mateixa ciutat, ha realitzat publicacions, escrites i il·lustrades per ell mateix, i ha fet diversos curtmetratges sobre urbanisme.

Tractant-se d’una instal·lació tan destacable i puntera en l’àmbit escenogràfic, la façana, que reprodueix un horitzó de cases, sembla necessitar una bona posada a punt, per no desmerèixer el que es fa a l’interior. De fet, vuit anys després d’escriure això, l’edifici continua igual de descolorit.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Itinerari: veure el mapa

Saber més

• L’Eixample: olesademontserrat.cat
• Josep Ros: poblesdecatalunya.cat
• Cal Vador Bruixa: wikiwand.com
• Trisquela: wikiwand.com
• Hotel Gori: wikiwand.com
• La Puda: wikiwand.com
• Monument als germans Casals: monuments.iec.cat
• Escut: wikiwand.com
• Cotxeres: coneixercatalunya.blogspot.com
• Els Salistes: wikiwand.com
• Mercat municipal: festacatalunya.cat
• Jeroni Martorell: wikiwand.com
• Teatre de la Passió: lapassio.cat
• Jan Baca i Pericot: bonart.cat – facebook
• La casa a mida, per Jan Baca

Què veure a prop

• Olesa de Montserrat: primera part
• Olesa de Montserrat: segona part
• Camí de l’Avemaria de Montserrat