Una breu passejada per el Papiol al Baix Llobregat, et permetrà observar petits detalls que han escapat de la virulenta especulació. Com em va dir una veïna, ‘això abans era un pessebre’, tot i que ara costa d’imaginar.
Hipòtesi etimològica
El peculiar nom de la vila podria tenir diversos significats, segons qui o què el defineixi. Per una banda hi ha qui afirma que prové de la papiola, una varietat de cascall molt comuna per la zona, abans de l’aparició dels polígons industrials i els nusos viaris. Una altra possibilitat seria la derivació de pòpia que en llatí es pot referir a un pit femení, terme utilitzat a l’antiguitat per a petits turons arrodonits.
El castell
La història del Papiol ha anat estretament lligada al seu imponent castell, construït en temps immemorials dalt d’un pit, perdó, d’un turó. Al llarg dels segles va passar de mà en mà, fins al moment que les edificacions defensives deixaren de tenir utilitat i es transformà en casa senyorial.
Heràldica noble
Una de les finestres mostra dos escuts. El que hi ha al vitrall és el del llinatge dels Despapiol, saga familiar que va habitar el castell durant diverses generacions i que prengué el cognom del lloc. El de la llinda podria ser un escut mixt, on la part dreta correspondria novament als Despapiol i l’esquerra —opinió meva— sembla que podria ser dels Guimerà, família amb qui s’emparentaren al segle XVI.
Origen llegendari
Explica una llegenda que, després que el gran terratrèmol del segle XV fes caure bona part de l’edifici, el senyor del castell va demanar al diable que el reconstruís. Arribaren a l’acord que els treballs s’executarien en set nits, de manera que ningú conegués qui era l’autor. Era la setena nit i al dimoni només li restava una pedra per acabar l’obra quan vet aquí que el descobrí un vassall del senyor. Empipat com una mona, el maligne deixà caure la pedra i desaparegué tot llençant una maledicció. Diuen que d’ençà cada any cauen set pedres del castell que ningú ha pogut esbrinar d’on són. I aquí el tens, amb el cap fet de pedra, al rebedor de la fortalesa.
Un nou temple
La vila va anar creixent i fou el moment quan el culte a santa Eulàlia, que durant segles havia tingut lloc a l’ermita als afores del nucli, s’apropà més a la vora del castell. Tanmateix, no va resistir la piqueta de la Guerra Civil. El temple que ara pots veure és de 1950. Fou projectat per Josep Ros i Ros, arquitecte de Martorell qui, a més de nombroses obres que va deixar al Baix Llobregat, el coneixeràs per les Caves Freixenet. Si t’hi fixes, veuràs que al fris i als capitells es repeteix el raïm, fruit associat a Crist.
Domini mundial
Darrere el temple hi ha la Casa Rectoral. He llegit que l’escut que hi ha al portal és nou però sense cap altra explicació. Sembla representar un globus imperial, una figura esfèrica coronada d’una creu. Dins el cristianisme representa el domini de Crist sobre el món. En un principi fou el símbol dels emperadors, però era un element molt llaminer i el seu ús l’adoptaren altres reis, com els de la Corona d’Aragó.
Diverses poblacions tenen aquest element al seu escut, com Polinyà i Monistrol de Montserrat. També el cognom Ramon és representat pel globus imperial. Potser, penso jo, tot això estigui relacionat.
El camí de la creu
Als carrers hi ha uns plafons ceràmics que indiquen el pas del viacrucis —o calvari— amb rodolins. Aquestes rajoles duen la signatura de José Cotanda, mestre ceramista d’Alcora que als anys setanta del segle XX va fundar una fàbrica per continuar aquesta antiga tradició artesanal. Una llàstima que el temps i la desídia hagin oblidat aquestes petites obres d’art.
El Via Crucis o camí de la creu és una tradició catòlica que es popularitzà al segle XVII. Generalment, es compon de catorze estacions que simbolitzen diferents moments de la passió de Crist, on les persones devotes s’aturen a resar.
Nous temps
Continuem la passejada per el Papiol. Per la proximitat amb Barcelona, aquesta població es convertí a principi segle XX en vila d’estiueig i de segona residència. Però l’especulació ha esborrat pràcticament tot rastre de les cases d’aquell temps.
Modernisme d’estiueig
Per acabar aquesta passejada per el Papiol, acosta’t a veure Can Bou, una extraordinària torre del 1914, de les poques torres que ha sobreviscut, també coneguda com la casa de pedra pel seu acabat exterior. En no ser l’hereu, en Miquel Bou devia rebre una quantitat poc sucosa de l’herència. Així que es feu fuster i s’anà a viure a Gràcia. Quan va morir, els seus fills demanaren a l’Ajuntament del Papiol edificar a les finques que antigament van pertànyer a la família del seu pare.
Els hereus encomanaren el projecte a Salvador Valeri i Pupurull, arquitecte nascut a Barcelona el 1873, autor de l’espectacular Casa Comalat a Barcelona així com de nombroses torres i xalets per a famílies benestants.
Mentrestant, aquí i allà antics habitatges salvats per la campana encara ens donen una petita idea de com devia ser aquest indret no fa tants anys. Però el temps passa i ja pràcticament no queda ni el record de què va ser.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Història: elpapiol.cat – enciclopedia.cat
- La llegenda: janonomar.blogspot.com
- Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat, per M. Pagès
- Castell del Papiol: castellscatalunya.com – castellscatalans.cat
- Globus imperial: wikiwand.com
- José Cotanda: retabloceramico.net
- Via Crucis: devocionario.com
- Josep Ros i Ros: wikiwand.com
- Salvador Valeri: enciclopedia.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: