Les ermites de Montserrat.
Has visitat mai cap desert? És una inacabable extensió de sorra on durant el dia et rosteixes de calor i al vespre et peles de fred. I ara et pregunto, t’atreviries a viure enmig d’un desert durant uns anys, sense ningú a la vora amb qui parlar? Abans de contestar raona-ho bé. Allà no hi ha internet ni piscina, tampoc pa amb tomàquet ni llonganissa. Ni una trista coca-cola amb glaçons! Com a molt, un petit oasi amb palmeres i dàtils. Res més. Doncs ara pensa que fa anys i panys, allà visqueren persones, no un, sinó trenta o quaranta anys!
Ermitans, eremites o anacoretes?
Un desert és un indret erm, paraula que deriva del grec i vol dir precisament, solitari, desert o deshabitat. I d’aquí ve ermità i també eremita, és a dir, una persona que viu en soledat. Però hi ha altres paraules amb significats similars per definir aquestes persones. D’una banda, tens el mot anacoreta que ens ha arribat del grec i es refereix a qui viu allunyat. En temps dels grecs es considerava un càstig apartar algú de la seva comunitat i segurament per això s’inventaren aquesta paraula. De l’altra banda, ascetisme es forma a partir d’asceta, el qual prové, no cal dir-ho, del grec i vindria a dir quelcom com exercitar o practicar.
Interpretant la serralada
I per què t’explico tot això? A la darrera visita que he fet a la Fundació Mascort de Torroella de Montgrí, he tingut l’oportunitat de contemplar una sala amb uns excel·lents plafons ceràmics dedicats a la Mare de Déu de Montserrat. Les obres van des del segle XVII fins al XX. En aquesta ocasió m’he fixat no tant la imatge de la Verge, com en les muntanyes del fons que cada artista va pintar com se les imaginava, com les interpretava o tal com Déu li va donar a entendre.
No fou fins a partir del segle XVI que els artistes començaren a representar la muntanya d’una manera més propera a la realitat. Així mateix, també van anar situant correctament les ermites i fins i tot la configuració arquitectònica que tenien. Tanmateix, hi havia autors molt imaginatius que ho dibuixaven segons la seva pròpia interpretació.
De vegades pots observar tot de creus escampades per diversos cims. En altres ocasions, les creus han estat substituïdes per petites ermites. Tant les unes com les altres pretenen assenyalar els indrets on, ja abans del segle XI es començaren a bastir les principals capelles.
La família creix
Se sap que en aquells temps reculats, com a mínim n’hi havia quatre, les dedicades a Maria, Iscle, Pere i Martí. Em permeto citar-les pel nom perquè ja tenim clar que eren santes i sants. Quatre-cents anys més tard ja n’hi havia documentades dotze, igualment dedicades a altres figures del santoral catòlic: Jeroni, Maria Magdalena, Onofre, Joan, Caterina, Jaume, Antoni, Salvador, Benet, Anna, Santíssima Trinitat, Helena i Dimes. Amb el pas del temps, unes foren abandonades i altres canviades de lloc.
La de Santa Maria es convertiria en l’actual monestir i encara es conserva al jardí interior. Aquelles primeres ermites probablement foren balmes adaptades per viure-hi. Més tard, evolucionarien fins a esdevenir petites edificacions que s’anirien modificant, ampliant o fins i tot refent en un indret proper.
Recordant els inicis
Històricament, les ermites de Montserrat s’han situat en tres àrees. A la zona de Tebaida hi ha les més properes al monestir: Anna, Benet, Salvador, Antoni, Trinitat, Santa Creu i Dimes. A la regió coneguda com a Tabor s’aixeca la de Sant Jeroni que és la més allunyada-. Al marge dret del torrent de Vallmala o de Santa Maria —el que baixa fins al monestir— se situa l’àrea de Tebes que inclou la resta d’ermites.
Els noms de les tres regions tenen la seva raó històrica. Durant els segles I i II moltes persones cristianes fugiren a causa de les persecucions. Foren nombroses les qui per refugiar-se triaren els voltants de Tebes —ciutat egípcia a la vora del Nil—, el desert de la Tebaida —al nord de Tebes— i el mont Tabor, a uns quinze quilòmetres de Natzaret. Allà feren una vida solitària de pregària i de penitència. Aquests topònims han caigut en desús, substituïts per la regió de Sant Jeroni —Tabor—, la de Sant Salvador —Tebaida— i de les Gorres —Tebes.
Per facilitar l’accés així com la provisió de queviures i la visita per part dels pelegrins, s’obriren tot un seguit de camins que han anat canviant amb el temps en funció l’ordre de la visita i la dificultat del recorregut.
Monestirs en miniatura
Segons les descripcions històriques, se sap que aquests ermitoris no eren, com potser et penses, una mena de cova protegida amb una paret. En realitat, eren prou grans i relativament confortables, amb finestres amb vidres. Generalment, constaven d’una capella, un o diversos dormitoris, un espai amb una petita biblioteca per l’estudi, cuina i cisternes d’aigua. A més, conreaven petits horts que, tenint en compte la configuració de la muntanya, era tota una proesa.
També comptaven amb un petit oratori a la vora que restava sempre obert, a disposició de les persones que accedien en pelegrinatge. Tingues en compte que fer la ruta de les ermites de Montserrat permetia guanyar indulgències.
El mot indulgència prové del llatí i ve a significar bondat o favor. És un concepte de la teologia catòlica que consisteix a rebre el perdó de pecats a canvi de fer alguna mena de penitència, com una peregrinació o resar oracions. Segons aquesta ideologia, els pecats s’han de pagar o expiar amb un nombre determinat de dies al purgatori. Per tal d’abreujar l’estança en aquest desagradable lloc, es poden bescanviar dies de purgatori per dies d’indulgència.
Problemes a la santa muntanya
En aquell temps els ermitans d’aquesta muntanya gaudien de molta nomenada i eren visitats per peregrins, els quals feien la ruta de les ermites de Montserrat. Però a l’abat del monestir no li feia gens ni mica de gràcia això de tenir monjos passejant-se lliurement per la muntanya. Així doncs, a les acaballes del segle XV decidí posar ordre a la vida eremítica montserratina. En primer lloc, els manà, tant si vols com si no vols, passar pel noviciat del monestir, fer-se benedictins i vestir l’hàbit corresponent.
Aquesta fou la primera de tot un seguit de condicions per anar-se’n a pregar sota una roca. Ja et pots imaginar l’estira-i-arronsa que hi hagué llavors entre cenobites i anacoretes. Així mateix, es regulà el nombre d’ermites que finalment quedà en dotze més una de propina on residia el superior dels ermitans designat per l’abat.
Per acabar, el 1811, arran de la invasió de les tropes franceses, totes les ermites de Montserrat foren abandonades i destruïdes. Posteriorment, unes poques van ser novament habitades uns pocs anys.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- Geografia de l’eremitori: totmontserrat.cat
- Les ermites de la muntanya de Montserrat: muntanyamontserrat.gencat.cat – totmontserrat.cat
- Ermites i vida eremítica: totmontserrat.cat
- Ermites sector Tebaida: eoliumtrek.cat
- Ruta de les ermites de Tebes: ovellotscanovelles.blogspot.com
- Ruta de les ermites: aeridemontserrat.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: