Mare de Déu de Montserrat. Plafó ceràmic a Lloret de Mar.

Sóc bruna però bonica

La iconografia de la Mare de Déu de Montserrat als plafons ceràmics devocionals.

El 1943 mentre Pau Casals estava exiliat a Prada de Conflent, va compondre una peça sacra dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Basada en un passatge del text bíblic del Càntic dels Càntics, començava dient: “Sóc bruna però bonica” (Ct 1,5). Actualment l’obra encara és cantada per l’Escolania de Montserrat.

Pau Casals amb el ‘Nigra sum‘, Verdaguer amb el ‘Virolai‘ o Maragall amb el poema ‘A la Mare de Déu de Montserrat‘ són només alguns noms coneguts que s’han inspirat en la singular muntanya i en la marededéu trobada.

També hi ha un munt de pintors que han immortalitzat la devoció a la Moreneta. I molts altres que han copiat aquestes obres, amb més o menys encert, per tal de produir retaules ceràmics que encara pots veure en moltes façanes.

De fet, hi ha qui assegura que Leonardo da Vinci, a més de ser català de naixement, va pintar el massís de Montserrat en diverses obres. De més verdes han madurat.

Mare de Déu de Montserrat. Plafó ceràmic als jardins del castell de Corbera de Llobregat.
Jardins del castell de Corbera de Llobregat.

La llum

Explica la llegenda que, quan a Barcelona s’assabentaren de la mort de Jesús, alguns fidels van viatjar per consolar a la Verge. Agraïda, ella els va dir que, tan aviat com fos possible, els enviaria algú a predicar per terres barcelonines.

Dit i fet, Pere segons uns i Pau segons altres, va ser qui va venir cap aquí portant com a obsequi una imatge de la Verge. Però no et pensis que era una imatge qualsevol. Aquella talla l’havia fet Lluc qui, a més de ser metge i evangelista, sembla que tenia la ma trencada com a escultor i pintor.

La imatge era popularment coneguda com La Jerosolimitana, que vol dir, ‘de Jerusalem’, però també com a Moreneta, que significa ‘mora’ perquè procedia d’aquelles terres. Insisteixo, això és el que diu la llegenda.

Quan al segle VIII els àrabs van arribar a les costes catalanes, el bisbe de Barcelona va fer amagar la talla al massís de Montserrat. Un segle més tard, tot tornava a la normalitat, però ningú recordava on era la imatge. Tanmateix “ella” va fer mans i mànigues per tal de ser descoberta per uns pastorets de Monistrol.

Mare de Déu de Montserrat. Plafó ceràmic a la Torre Balcells d'El Prat de Llobregat.
Torre Balcells. El Prat de Llobregat.

Fosca, morena, negra

La realitat, però, és que la talla que es venera data de tres segles després del que diu la llegenda. Però pel que ens ocupa tant és. 

En principi, així fredament, la talla romànica mostra una senyora asseguda, amb un infant a la falda. Al cap duu una corona i a la mà una esfera, símbol de l’univers, mentre que el fill sosté una pinya, signe de fecunditat i vida.

La peculiaritat de la imatge és que el rostre i les mans són negres, segons diuen, a causa de segles d’ensumar el fum dels ciris. Una altra raó per la qual es coneix com a Moreneta. I per què el cos no es va enfosquir també? Doncs pel costum de vestir les imatges, que ha preservat el pigment, excepte a la cara i a les extremitats.

De fet, les pintures dels segles XVII mostren una pell morena. En canvi, dos segles més tard algú ja la va començar a pintar negra. Però en una restauració de la imatge, es va descobrir que originalment havia estat pintada de blanc, però no li van retornar el color inicial per no provocar un daltabaix devocional.

El tema de les marededéus negres -brunes, si hem de ser políticament correctes-, ve de la nit dels temps. Egipcis, grecs i celtes, per exemple, ja veneraves divinitats torrades, relacionades amb les coves i les profunditats de la terra. Però aquest és un tema delicat i el deixarem estar.

Però, si observes els plafons ceràmics col·locats a les façanes de les cases, veuràs que generalment la imatge poc o res té a veure amb la talla romànica que es venera al monestir. Per saber la raó, hem de tornar a recular en el temps.

Mare de Déu de Montserrat. Plafó ceràmic a Mollet del Vallès.
Plaça Prat de la Riba, 11. Mollet del Vallès.

Vestint i desvestint

Els primers relats sobre la trobada de la Mare de Déu de Montserrat daten del segle XIV i cap d’ells descriu com era la imatge. És llavors quan es dóna forma a la llegenda de la troballa per tal d’atribuir un origen miraculós a l’escultura.

Antigament era normal que la imatge real venerada tingués poc a veure amb la representació iconogràfica que en feien els artistes. Només es tenia clara la seva morenor.

Cap al segle XVI, amb l’aparició de la impremta, ja es comença a descriure com era la imatge. Tingues en compte que no eren tants fidels que tenien accés al monestir per comprovar com era realment la talla. De fet, el primer cambril només permetia una visió lateral.

Una pintura del segle XVII atribuïda al monjo Juan Andrés Ricci -qui era pintor, arquitecte i escriptor-, dóna una primera informació de com era físicament la Moreneta. Bé, més o menys, ja que apareix vestida amb túnica i capa.

Aquesta pintura seria utilitzada una vegada i una altra com a model de posteriors obres així com per a gravats d’estampes i goigs, que la van popularitzar.

Només com a curiositat, un detallat inventari del segle XVI, descriu el variadíssim i ric aixovar de mantells i corones que tenia la imatge per canviar-la segons l’ocasió.

Plafó ceràmic al Camí de l'Ave Maria de Montserrat.
Camí de l’Ave Maria. Montserrat.

Humanitat divina

La representació al més pur estil barroc venia també imposat per l’església catòlica. Era una forma de controlar la difusió projectada de la imatge de la verge fora del monestir. Es pretenia fer-la més propera a la realitat del fidel, amb un rostre més humà i no tan hieràtic com la talla real.

D’aquesta manera es reforçava el caràcter miraculós de la verge i es potenciava el pelegrinatge al santuari. Total els devots, no podien comprovar de prop com era realment la imatge.

A la pintura, la marededéu sosté una bola amb un lliri de tres flors. Es té constància que no sempre hi ha hagut aquest objecte a la mà ni tampoc el lliri.

El 1880, amb la celebració del mil·lenari del trobament de la imatge, es va fer un estudi més rigorós de la imatge intentant retornar a la iconografia romànica.

Mare de Déu de Montserrat. Plafó ceràmic a Castellterçol.
Carretera de Barcelona, 1. Castellterçol.

El cop de gràcia va tenir lloc l’any següent, quan Lleó XIII va reconèixer la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya. Per a l’ocasió s’editaren unes estampes de la imatge amb un llarg vestit acampanat i una gran corona.

De fons es veia el massís de Montserrat i l’escolania l’envoltava cantant als seus peus. D’aquesta manera es va tornar a popularitzar la representació ‘vestida’.

Va ser a principis del segle XX quan s’aixecaren diverses veus demanant la recuperació de la Mare de Déu romànica, sense les vestidures. Per exemple, el gravador Francesc Canyellas va realitzar una peculiar interpretació de la imatge romànica amb angelets cantant i tocant música.

Plafó ceràmic a Vilassar de Mar.
Carrer Montserrat, 1. Vilassar de Mar.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Saber més

Si t’agrada el tema de la ceràmica…