La iconografia de la Mare de Déu de Montserrat als plafons ceràmics devocionals.
El 1943 mentre Pau Casals estava exiliat a Prada de Conflent, va compondre una peça sacra dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Basada en un passatge del text bíblic del Càntic dels Càntics, començava dient: “Sóc bruna però bonica” (Ct 1,5). Actualment l’obra encara és cantada per l’Escolania de Montserrat.
Pau Casals amb el ‘Nigra sum‘, Verdaguer amb el ‘Virolai‘ o Maragall amb el poema ‘A la Mare de Déu de Montserrat‘ són només alguns noms coneguts que s’han inspirat en la singular muntanya i en la marededéu trobada.
També hi ha un munt de pintors que han immortalitzat la devoció a la Moreneta. I molts altres que han copiat aquestes obres, amb més o menys encert, per tal de produir retaules ceràmics que encara pots veure en moltes façanes.
De fet, hi ha qui assegura que Leonardo da Vinci, a més de ser català de naixement, va pintar el massís de Montserrat en diverses obres. De més verdes han madurat.
La llum
Explica la llegenda que, quan a Barcelona s’assabentaren de la mort de Jesús, alguns fidels van viatjar per consolar a la Verge. Agraïda, ella els va dir que, tan aviat com fos possible, els enviaria algú a predicar per terres barcelonines.
Dit i fet, l’apòstol Pere – o Pau segons altres versions-, va ser qui va venir cap aquí portant com a obsequi una imatge de la Verge. Però no et pensis que era una imatge qualsevol. Aquella talla l’havia fet Lluc qui, a més de ser metge i evangelista, sembla que tenia la ma trencada com a escultor i pintor.
La imatge era popularment coneguda com La Jerosolimitana, que vol dir, ‘de Jerusalem’, però també com a Moreneta, que significa ‘mora’ perquè procedia d’aquelles terres. Insisteixo, això és el que diu la llegenda.
Quan al segle VIII els àrabs van arribar a les costes catalanes, el bisbe de Barcelona va fer amagar la talla al massís de Montserrat. Un segle més tard, tot tornava a la normalitat, però ningú recordava on era la imatge. Tanmateix “ella” va fer mans i mànigues per tal de ser descoberta per uns pastorets de Monistrol.
La mare i l’infant
La realitat, però, és que la talla que es venera data de tres segles després del que diu la llegenda. Però pel que ens ocupa tant és.
En principi, així fredament, la imatge romànica mostra una senyora asseguda, amb un infant a la falda. Al cap duu una corona i a la mà una esfera, símbol de l’univers, mentre que el fill sosté una pinya, signe de fecunditat i vida.
La peculiaritat de la imatge és que el rostre i les mans són negres, segons diuen, a causa de segles d’ensumar el fum dels ciris. És una altra raó per la qual es coneix com a Moreneta. I per què el cos no es va enfosquir també? Doncs pel costum de vestir les imatges, que ha preservat el pigment, excepte a la cara i a les extremitats.
Fosca, morena, negra
De fet, les pintures dels segles XVII mostren una pell morena. En canvi, dos segles més tard algú ja la va començar a pintar negra. En una restauració de la imatge, es va descobrir que originalment havia estat pintada de blanc, però no li van retornar el color inicial per no provocar un daltabaix devocional.
El tema de les marededéus negres -brunes, si hem de ser políticament correctes-, ve de la nit dels temps. Egipcis, grecs i celtes, per exemple, ja veneraven divinitats torrades, relacionades amb les coves i les profunditats de la terra. Però aquest és un tema delicat i el deixarem estar.
Si observes els plafons ceràmics col·locats a les façanes de les cases, veuràs que generalment la imatge poc o res té a veure amb la talla romànica que es venera al monestir. Per saber la raó, hem de tornar a recular en el temps.
Vestint i desvestint
Els primers relats sobre la trobada de la Mare de Déu de Montserrat daten del segle XIV i cap d’ells descriu com era la imatge. És llavors quan es dóna forma a la llegenda de la troballa per tal d’atribuir un origen miraculós a l’escultura.
Antigament era normal que la imatge real venerada tingués poc a veure amb la representació iconogràfica que en feien els artistes. Només es tenia clara la seva morenor.
Cap al segle XVI, amb l’aparició de la impremta, ja es comença a descriure com era la imatge. Tingues en compte que no eren tants els fidels que tenien accés al monestir per comprovar com era realment la talla. De fet, el primer cambril només permetia una visió lateral.
Una pintura del segle XVII atribuïda al monjo Juan Andrés Ricci -qui era pintor, arquitecte i escriptor-, dóna una primera informació de com era físicament la Moreneta. Bé, més o menys, ja que apareix vestida amb túnica i capa.
Aquesta pintura seria utilitzada una vegada i una altra com a model de posteriors obres així com per a gravats d’estampes i goigs, que la van popularitzar.
Només com a curiositat, un detallat inventari del segle XVI, descriu el variadíssim i ric aixovar de mantells i corones que tenia la imatge per canviar-la segons l’ocasió.
Humanitat divina
La representació al més pur estil barroc venia també imposat per l’església catòlica. Era una forma de controlar la difusió projectada de la imatge de la verge fora del monestir. Es pretenia fer-la més propera a la realitat del fidel, amb un rostre més humà i no tan hieràtic com la talla real.
D’aquesta manera es reforçava el caràcter miraculós de la verge i es potenciava el pelegrinatge al santuari. Total els devots, no podien comprovar de prop com era realment la imatge.
A la pintura, la marededéu sosté una bola amb un lliri de tres flors. Es té constància que no sempre hi ha hagut aquest objecte a la mà ni tampoc el lliri.
El 1880, amb la celebració del mil·lenari del trobament de la imatge, es va fer un estudi més rigorós de la imatge intentant retornar a la iconografia romànica.
El cop de gràcia va tenir lloc l’any següent, quan Lleó XIII va reconèixer la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya. Per a l’ocasió s’editaren unes estampes de la imatge amb un llarg vestit acampanat i una gran corona.
De fons es veia el massís de Montserrat i l’escolania l’envoltava cantant als seus peus. D’aquesta manera es va tornar a popularitzar la representació ‘vestida’.
Va ser a principis del segle XX quan s’aixecaren diverses veus demanant la recuperació de la Mare de Déu romànica, sense les vestidures. Per exemple, el gravador Francesc Canyellas va realitzar una peculiar interpretació de la imatge romànica amb angelets cantant i tocant música.
Desproporcions
Només per curiositat, observa que sovint l’artista no manté la correcta proporció entre les figures. Generalment, la Mare de Déu apareix a una mida considerablement més gran que l’escolania.
Des de temps immemorials, les representacions de personalitats solien ser més grans. Això era així per destacar la seva importància.
Això ho pots veure d’una manera molt clara al plafó ceràmic de Malgrat de Mar. Per cert, aquesta obra apareix signada per Casademunt. Es tracta de Modest Casademunt i Giralt, nascut a Barcelona el 1881 i que, després d’estudiar a l’Escola Llotja de Barcelona, es convertí en un important dibuixant i decorador ceramista.
A partir dels anys vint produeix ceràmica decorativa de tema religiós, com aquesta. Pots veure dues obres d’aquest artista a Vilassar de Mar, una dedicada a Sant Ramon Nonat i l’altre a la Mare de Déu del Roser.
En canvi, també es dona el cas com a l’esgrafiat d’un edifici a la plaça Major de Vic, on els escolanets són sensiblement més grans que la figura central. I no et dic res de l’infant assegut a la cama de la Verge, que ben bé pot estar a punt de fer la comunió.
Si vols seguir descobrint detalls curiosos, observa l’escolania. Veuràs que generalment, una part dels qui canten estan agenollats, mentre que els que toquen instruments resten dempeus. Així mateix, els instruments van variant d’una escena a l’altre.
Precisament, és sorprenent la presència d’instruments musicals, ja que de fet, l’escolania és un cor de veus, no d’instruments.
Curiositats
Fixa’t com sovint, l’artista se les enginya per tal que el cap de la marededeu resti centrat, però no quedi partit entre dues rajoles. De vegades, fins i tot modifica el tall de les rajoles per aconseguir aquest propòsit.
Punt i apart
Tot i que es tracta d’una altra tècnica, vull fer una especial menció a una obra conservada al Reial Monestir de Pedralbes de Barcelona. Es tracta de la Mare de Déu de Montserrat amb santa Eulàlia.
Aquesta pintura a l’oli va ser realitzada el 1900 per Josep Maria Tamburini per encàrrec del cos dels sometents de qui aquesta verge n’era patrona. Tot i que poc conegut fora de determinats cercles, Tamburini es dedicà primerament a la pintura històrica per passar després cap al simbolisme, guanyant diversos premis.
L’obra m’ha sorprès perquè s’aparta totalment de qualsevol de les representacions realitzades abans i després d’aquesta verge. Sembla tan humana que quasi te la pots imaginar respirant, amb els ulls clucs. Resulta curiós veure una persona bruna amb trets caucàsics. L’infant, en canvi, podria passar per un pidolaire recollit del carrer.
Al costat oposat, descobrim representacions tan espantoses com la de Malgrat de Mar. Tot i haver estat realitzada per la “prestigiosa” empresa de ceràmiques M. Gómez de Castelló, no puc per menys que preguntar-me si l’artista va veure mai la Moreneta tal com és.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- Càntic dels Càntics: bci.cat
- Nigra sum, interpretat per l’Escolania de Montserrat
- Can Cavaller a Monistrol de Montserrat
- A la Mare de Déu de Montserrat, de Verdaguer: algunsgoigs.blogspot.com
- Nigra sum? Reflexions antropològiques entor de la Mare de Déu de Montserrat…, per J. Roma
- Nigra sum: iconografia de Santa Maria de Montserrat, per J. de C. Laplana
- Verges negres: terraxaman.blogspot.com
- La imatge de la Mare de Déu de Montserrat per J. López
- La Moreneta inspiró a Leonardo da Vinci la sonrisa de la Gioconda, entrevista a J. L. Espejo
- Leonardo da Vinci i els fons de muntanyes als seus quadres i dibuixos: inh.cat
- Notícia de la imatge de Nostra Senyora de Montserrat del Jardí de Maria de Narcís Camós: mariatoldra.com
- Francesc Canyelles i Balagueró: ca.wikipedia.org
- Iconografía barroca de la virgen de Montserrat: fenix-art.com
- La nostra Moreneta de Montserrat: avisdavui.blogspot.com
- Imatge del segle XVII: museodelprado.es
- Imatge del segle XIX: museodelprado.es
- Altres imatges: monestirs.cat
- Gravats: totmontserrat.cat
- Josep Maria Tamburini: wikiwand.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: