El cementiri de Benissanet (Ribera d’Ebre).
Com una premonició, el cementiri de Benissanet està situat al final del carrer del Calvari. És una de les principals vies de la població, ja que tard o d’hora tothom hi acaba passant. Probablement, per aquest motiu no ha estat necessari col·locar més que una única placa amb el nom del carrer a l’inici dels seus sis-cents metres. La resta del camí t’acompanyaran —en el sentiment— les estacions del viacrucis.
Els fills de Sanid
Tot i que per aquests verals ja corrien els ilercavons i els romans, sembla que el nom d’aquesta població ve de quan la civilització musulmana —molt diferent de l’actual— ens va transmetre art i ciència. Fou sota el domini islàmic que, cap al segle VIII, es fundà una alqueria —com una masia, vaja. El topònim Benissanet vindria a ser una evolució de Fills de Sanid. Del senyor Sanid no en sabem res. Menys encara dels seus fills. Però el seu cognom ha perdurat, tot i que un pèl modificat.
Al peu de la creu
Quan arribis al cementiri de Benissanet, et donarà la benvinguda una creu de terme que sembla antiga, però és més nova que la democràcia d’aquest país, tot i tenir un aire que recorda el dels històrics cruceiros gallecs. Un parell de sants al fust sostenen el crucifix que mira cap a Móra la Nova. Al costat oposat, la Verge s’estima més albirar Miravet. A tot el voltant hi ha camps d’ametllers que, com un miracle, floreixen en ple hivern, tenyint els camps de blanc i rosa. Als peus de la creu, ja tocant a terra, unes ànimes dins d’uns medallons es rosteixen entre les flames de les calderes de Pere Botero, pregant per una mica de compassió.
Cognoms catalans, noms castellans
Al mur del cementiri s’alça la capella del Fossar, coneguda també com a ermita del Pilar. Pel que sembla, tot i datar del segle XIX, ja existia abans de fer-hi el cementiri. Al seu costat, una petita porta de ferro dona accés al recinte, la planta del qual té forma piramidal —si comptem la placeta triangular on està la creu. Grups de nínxols s’arrengleren resseguint la part interior del mur. A la zona més ampla s’obre una placeta presidida per un panteó.
Cada grup de nínxols pertany a una família diferent. Vaig llegint els cognoms: Quixalós, Treig, Llarch, Ballber… Alguns dels quals remeten a poblacions, com Vinaixa, Altés, Montagut, Margalef i Altadill. Malgrat que tots semblen ben catalans, molts noms s’han escrit en castellà: Juana, Carmen, José, Juan… Coses d’altres temps.
La importància del detall
La història del país també es pot veure aquí. Malgrat que no hi ha elements escultòrics rellevants, cadascú ha personalitzat a la seva manera la llar del més enllà. Una fornícula amb un sant, un relleu amb el Sagrat Cor o unes cridaneres pinyes blaves simbolitzant la immortalitat són alguns dels petits detalls on cal parar atenció.
Fàcilment, pots observar que no tothom es resigna a creure que la mort ens iguala. Des de discrets nínxols sense epitafi fins a blocs de sepulcres que semblen voler arraconar els dels costats, qui més qui menys, tothom intenta fer-se notar també a l’eternitat.
Simbolisme piramidal
Seguidament, un repintat panteó d’aires colonials i sense cap nom està coronat amb un parell de petites piràmides. Cada una està sobrealçada damunt de quatre esferes de pedra. Una dissimulada creu de ferro a la porta no acaba de servir per treure’m del cap la idea d’un possible simbolisme maçònic. Igualment, em fa barrinar la neurona les nombroses formes triangulars en altres sepulcres del recinte.
Per aquesta societat secreta, el triangle remet, entre molts altres significats esotèrics, a la naturalesa triple de l’ésser humà: ànima, esperit i cos. Així mateix, el nombre tres està molt vinculat a la divinitat. De fet, l’any 325, durant el primer concili celebrat a Nicea —ciutat situada a l’actual Turquia— s’utilitzà la imatge del triangle per explicar el misteri de la Trinitat. Així doncs, en què quedem? És un símbol maçònic o cristià? La resposta depèn de la intenció del finat i com que no li podem preguntar, doncs ens quedarem sense saber-ho.
Art insòlit
També em fixo en la peculiar forma d’alguns nínxols. Fa tot l’efecte que hi havia alguna persona aficionada als temes constructius i amb la creativitat a flor de pell. M’ho confirma el sorprenent mausoleu de Treig Piñol. El conjunt, presidit per un crucifix i acompanyat d’àngels i orants, està decorat amb elements vegetals d’evident fabricació pròpia. Sense cap mena de dubte, aquesta és una obra que cal catalogar com d’art insòlit, un dels molts termes encunyats per definir aquelles creacions executades per persones sense formació artística i que treballen al marge de finalitats comercials. Si vols saber més sobre aquest vessant creatiu, pots llegir algun dels articles que he dedicat a l’art insòlit.
L’escriptor
A continuació, a la part més allunyada del recinte, com si no volgués cap mena de protagonisme, s’alça un panteó -sense cap creu- amb la pintura escrostonada. Un plafó ceràmic al capdamunt ens indica que fou bastit el 1929 —l’any de l’Exposició Universal de Barcelona i de l’intent de cop d’estat per acabar amb la dictadura. Al mur, unes plaques recorden que aquí és enterrat Artur Bladé Desumvila i la seva esposa. De fet, el panteó pertany als Font, la família de la muller.
L’Artur nasqué a Benissanet el 1907. Tot i no haver finalitzat les classes de magisteri, donà classes de català, arribant a funcionari de la Generalitat durant la República. També fou periodista, col·laborant amb diverses revistes i premsa catalanes. En acabar la Guerra Civil s’exilià a França i seguidament a Mèxic, on exercí com a periodista fins al 1961 quan retornà a Catalunya. Publicà especialment obres en prosa de caràcter autobiogràfic, biografies de polítics i intel·lectuals i també història. El títol d’aquest article està extret de l’obra escrita per Bladé, “Benissanet. Els treballs i els dies d’un poble de l’Ebre català”.
Darrera ullada
Finalment, a la zona central del cementiri de Benissanet es reparteixen diverses creus i sepulcres col·locats a terra. Un d’ells mostra el relleu delicadament executat de la Mare de Déu del Carme. L’espai es completa amb la vegetació que creix aleatòriament, sense un ordre preestablert. Per acabar, si t’acostes al costat contrari a la porta d’accés, veuràs les tombes més antigues encastades al mur, alguna de les quals ha perdut la dignitat amb el pas i la desídia del temps.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Guia de Benissanet, per A. Bladé i Desumvila
- Ermita del Pilar: ca.wikipedia.org
- Artur Bladé: ca.wikipedia.org
Preciós apunt sobre un tema que no sol generar grans simpaties. Gràcies pel regal de la preciosa aquarel·la i per fixar l’atenció del lector a tants petits detalls que solen escapar als ulls de la majoria. Un plaer llegir-te.
Agraeixo el teu comentari, tot alegrant-me que t’agradi el contingut de l’article.
hosties la meva familia es de benissanet i no en tenia ni idea
M’alegra saber que amb l’article has fet una descoberta familiar 😘