La sala noble de l’Institut Industrial de Terrassa, actualment la Casa de l’Esport.
Des del segle XV la Casa de la Vila de Terrassa ha estat com el cul del Jaumet, ja que, per diverses raons, ha canviat fins a cinc cops de domicili.
A principi segle XIX la ciutat necessitava créixer i ho feu eixamplant-se al voltant del Raval de Montserrat. I cap allà que se n’anà l’Ajuntament. A tal fi, el 1832 encarregaren al mestre d’obres Jacint Matalonga un nou edifici que estaria bastit tres anys més tard. Probablement, el senyor Matalonga no et sonarà de res, però et diré que a la mateixa ciutat és l’autor de la Mina d’Aigües i del conjunt fabril Vapor Gran. Si no vaig errat, en Jacint provenia d’un històric mas a Esparreguera.
La ciutat creix
Però, com són les coses, que uns quaranta anys més tard, Terrassa obtenia el títol de ciutat. Ens trobem en plena revolució industrial i tot creix molt de pressa. Com era d’esperar, el Consistori també acusa la necessitat d’espai i comença a buscar un altre lloc. A punt d’acabar el segle XIX, traslladen les oficines just a la vorera del davant, en un esplendorós edifici neogòtic.
Nous inquilins
L’antiga seu passa a ser ocupada per l’Institut Industrial de Terrassa. Era una associació de propietaris de la burgesia industrial —no de qualsevol mort de fam— que vetllava pels seus propis interessos i també per protegir la producció local. Fins i tot arribaren a crear una universitat per tal de tenir persones qualificades. Pensa que amb tants canvis, anaren sorgint necessitats específiques i llocs de treball que abans no existien i calia gent especialitzada.
Pots imaginar que la privilegiada ubicació d’aquest organisme no era casual, ja que tenia un gran pes dins de la política de la ciutat. Així doncs, quan l’Institut Industrial pren possessió de l’edifici que havia deixat l’Ajuntament, el fa remodelar de dalt a baix segons l’estil artístic del moment. Només cal veure l’espectacular sala de juntes —o sala noble— que s’hi van fer, per entendre que aquell era el lloc on es tallava el bacallà.
Un artista prolífic
L’àmplia cambra havia d’estar decorada amb uns murals pintats per Alexandre de Riquer i Ynglada. Aquest artista nasqué a Calaf el 1856 en una família de comtes i marquesos on el seu pare era militar i la seva mare provenia d’una família d’intel·lectuals. Tindria uns tretze anys que ja se li començava a veure la vena artística, així que més tard entraria a estudiar a l’escola Llotja de Barcelona. La seva amistat amb Apel·les Mestres el dugué a interessar-se per la publicitat i treballà com a il·lustrador de llibres i revistes.
Arran de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 executà decoracions per l’Hotel Internacional, el Castell dels tres dragons i també de l’hivernacle del parc de la Ciutadella. Seguidament, descobriria els prerafaelites anglesos, l’art japonès i l’obra de William Morris i tot plegat tindria una gran influència en les seves creacions. El gran domini del dibuix que tenia el feu destacar especialment en el camp del disseny gràfic amb obres que han estat tot un referent dins del moviment modernista.
El projecte inconclús
Doncs bé, l’Alexandre només havia executat els tres plafons que havien d’anar a la capçalera de la sala noble de l’Institut Industrial de Terrassa, quan sorgiren desavinences entre l’artista i l’entitat. D’una banda, sembla que els elevats honoraris de l’artista sobrepassaven el pressupost inicial. De l’altra banda, als promotors, que devien ser puritans fins a dir prou, no els va fer gens ni mica de gràcia tota aquella corrua de noies passejant-se pel camp tal com van venir al món, per molt que l’artista els expliqués que representaven l’agricultura, el comerç i la indústria.
Així que el 1904 ambdues parts rescindiren el contracte i passaren la feina a Joaquim Vancells i Vieta. Si vols veure com havia de ser el projecte original, et recomano visitar la Casa Alegre de Sagrera on podràs contemplar al menjador els magnífics panells —d’uns deu metres de llarg— que va pintar de Riquer així com l’esborrany del projecte.
El substitut
Mai és cosa bona ser plat de segona taula. Com he comentat, el 1904 Joaquim Vancells fou l’encarregat d’emplenar aquelles parets. Amb noies vestides com Déu mana, només faltaria.
Vancells havia nascut a Barcelona el 1866. El seu pare era bisbalenc i gerent d’una fàbrica tèxtil a Terrassa, així que ja pots entendre la relació que l’artista tingué amb la ciutat, on també estudià dibuix i pintura. Decidí pintar a l’aire lliure, motiu pel qual es feu un lloc amb uns paisatges emboirats i solitaris que tingueren molta acceptació. Més tard, intentaria apartar-se d’aquesta línia i fer una pintura més lluminosa, però quan el públic t’encasella, no hi ha res a fer. Així que tornà a la natura grisa d’abans.
L’amistat amb Alexandre de Riquer el dugué a tastar també la decoració d’interiors, tant d’habitatges particulars com establiments comercials. Per exemple, els elements que decoren la sala noble de l’Institut Industrial de Terrassa són fets per ell. Estucs, làmpades i mobiliari mostren la finesa amb què treballava. Fixa’t en els elements vegetals que discretament apareixen a les mènsules del sostre o a les làmpades.
Però les comparacions ja sabem que són odioses i més en aquest cas en què les segones parts són, si més no, discutibles. Unes figures femenines —vestides, és clar— evolucionen mig perdudes en uns escenaris esvaïts. Penso jo —opinió meva personal— que a l’home no l’emocionava la figura humana. A les seves obres n’hi ha poques i —insisteixo que és una opinió meva— no gaire reeixides.
Exercicis pintats
Agraeixo a Sílvia Comellas haver-me enviat documentació sobre la interessant teoria de la historiadora Ana Fernández Álvarez. Apunta a la possible relació estètica de les figures d’aquestes pintures amb els exercicis de cal·listènia. Aquest estrany mot està format per dues paraules gregues que signifiquen bellesa i fortalesa. La cal·listènia és un conjunt d’exercicis centrats més en els moviments musculars que no pas en la potència. Com un escalfament, vaja.
Sembla que aquesta mena de gimnàstica ja la practicaven els exèrcits de l’antiga Grècia. Al segle XVIII es comença a posar de moda a França i Anglaterra i s’editaren llibres d’aquestes exercicis que llavors feien principalment les dones.
Vancells havia estat, entre altres persones, inspirador per la creació de la Schola Choral de Terrassa. Aquest organisme posava en pràctica els exercicis de cal·listènia. De fet, si observes fotografies antigues i les compares amb les pintures, probablement veuràs paral·lelismes.
El progrés de colors
Però, sense cap mena de dubte —almenys per mi—, una de les joies d’aquest gran espai són els tres vitralls d’unes dimensions prou considerables. El peculiar contorn on estan encabits es va estretint a partir de la zona central, fet que els atorga un aire de modernitat.
Com era d’esperar, la temàtica està estretament relacionada amb l’activitat de l’organisme. En primer lloc, un vitrall mostra una fàbrica amb tot de xemeneies que escampen el fum per l’atmosfera. Per tal de dulcificar l’ambient, diversos elements vegetals ens volen fer creure que tot són flors i violes. Com, per exemple, el camí d’entrada a la fàbrica, la mar de florit i amb un raig d’aigua que cau en una bassa i que potser vol recordar el passat de les indústries impulsades per la força hidràulica.
A continuació, entre un bosc de pins es percep —ara sí—, un molí que proveeix de força motriu a un edifici d’activitat indeterminada. Finalment, un tercer vitrall, representa un bucòlic camí, amb una indústria i la porta d’entrada —tancada— envoltada de xiprers, arbusts i un salze. Tot i que discretament, un pal de la llum i uns cables contra un cel ben acolorit donen a entendre que l’electricitat és el futur.
Si l’encerto l’endevino
Tot i que es desconeix l’autoria dels magnífics vitralls de la sala noble de l’Institut Industrial de Terrassa, voldria apuntar una teoria. N’estic segur que no he estat la primera persona a creure que potser foren executats al taller de Rigalt. Ho suggereixo després d’haver comparat diverses obres mestres produïdes en aquell obrador.
Per exemple, les vidrieres de la Casa Lleó Morera, les de la Casa Garriga Nogués, els que es conserven al MNAC o les anomenades Dames de Cerdanyola. Totes elles tenen trets comuns que m’han portat a pensar en l’empresa Rigalt i Granell com a possible responsable, potser no del dibuix, però sí més no de l’execució.
El 1890 el vidrier Antoni Rigalt i Blanch obria un taller de vitralls. Poc després s’associaria amb l’arquitecte Jeroni Ferran Granell i Manresa i un soci més. Junts posarien el llistó molt alt i crearien obres tan destacades com les vidrieres del Palau de la Música i de l’Hospital de Sant Pau, entre molts altres. El taller va canviar de nom diverses vegades i continuà operatiu fins al 1984. A Terrassa s’atribueixen a aquesta mateixa empresa els vitralls de la Casa Alegre de Sagrera, així com els de l’església de Sant Pere i l’Hotel Peninsular.
Finalment, hi ha qui apunta que el disseny es deu a Joaquim Vancells. Tot és possible. Tanmateix, no soc cap entès en la matèria, així que deixo que sigui estudiat per persones que en saben més d’aquesta matèria.
Per acabar, després d’una curosa posada a punt, l’edifici ha passat actualment a ser la Casa de l’Esport, un equipament al servei de les entitats i clubs de la ciutat, amb un espai específic dedicat a l’hoquei, l’esport estrella terrassenc.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: Raval de Montserrat, 13. Terrassa
Saber més
- Antiga Casa de la Vila: ca.wikipedia.org
- La Sala Noble, per Sara Guerrero:
- Vitralls de Rigalt:
- Casa Lleó Morera: modernismobarcelona.com
- Les Dames de Cerdanyola: mac.cerdanyola.cat
- Casa Garriga Nogués: labellesa.cat
- La Mare de déu quan era xiqueta: museunacional.cat
- Tríptic: museunacional.cat
- Alexandre de Riquer: terrassa.cat
- Joaquim Vancells: joaquimverdaguer.blogspot.com – recordsdeterrassa.wordpress.com
- La Sala Noble de la Casa de l’Esport, per Sara Guerrero
- Cal·listènia: ca.wikipedia.org
- Cal·listènia a Terrassa: entre el simbolisme i el noucentisme, per Ana Fernández Álvarez. Butlletí Informatiu de l’Associació Col·leccionistes de Terrassa, núm. 223, maig-juny 2017
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: