Els plafons ceràmics del claustre de Sant Francesc de Terrassa (Vallès Occidental).
Quan el 1968, l’argentí Julio Cortázar publicà “62/Modelo para armar“, va ser com llençar al vent capítols i personatges i au, ves i ordena’ls com millor et sembli. Tanmateix, penso que l’home no fou del tot original. N’estic segur que tragué la inspiració del claustre de Sant Francesc de Terrassa, una espectacular obra barroca que requereix una bona dosi de memòria visual i coneixement per llegir-la correctament. T’agrada muntar trencaclosques? Doncs els vint-i-sis plafons ceràmics d’aquest espai et posaran a prova. Vens a veure’l?
Revolució espiritual
Per començar, cal recular en el temps. Ens trobem en el segle XII. El papat esdevé més i més important i fa poc que s’ha separat oficialment el poder real de l’espiritual. És a dir, els bisbes -en teoria- governen les ànimes i els emperadors -també en teoria- les persones. Poc després, l’església catòlica lluita contra diversos moviments considerats herètics, com els càtars i els valdesos que ara no entraré a explicar.
Era un temps de gran vitalitat espiritual i es fundaren vuit ordes monàstics que sovint funcionaven com a cavallers militars. Fou el moment de les Croades contra els musulmans. També sorgiren els cistercencs que, discrepant dels benedictins, volien tornar a l’essència de la regla de Sant Benet. I és en aquest ambient, que el 1182 neix en Giovanni di Pietro Bernardone que dit així no et sonarà de res, però que segurament el coneixes més com a Francesc d’Assís. Oi que sí?
Jove i ric
El xicot era fill de casa bona. Diuen que el seu pare, un comerciant de teles que sovint viatjava a França a fer negocis, decidí per aquest motiu rebatejar-lo com a Francesco -el franceset-. Una altra teoria afirma que el malnom li vingué per la seva afició a la llengua francesa. A nosaltres ara tant ens fa la raó.
El cas és que el noi, sense preocupacions i amb calerons a la butxaca, duia una vida regalada, gastant tot el que volia i anant de marxa amb les seves amistats. No tenia gens d’interès per la feina del seu pare i, en canvi, es delia per llegir tot el que podia, de manera que arribà a parlar diversos idiomes amb fluïdesa. També tenia formació en la guerra i arran de ser capturat en una batalla, en Francesc va començar a canviar. Aquest seria l’inici d’una revolucionària vida que donaria pas a la creació de l’orde franciscà. Els detalls de la seva història, farcida de fets llegendaris, te l’aniré explicant -no necessàriament en ordre cronològic- de mica en mica perquè no t’ennueguis.
D’Assís a Terrassa
Cap al 1209 el papa Innocenci III aprovava la regla d’aquest orde. Uns setanta anys després els franciscans entraven a Catalunya de la mà de Jaume I. Però encara passarien quatre-cents anys abans no s’establissin a Terrassa. Per motius que ara no venen al cas, fou el consistori que demanà la vinguda d’aquests monjos. Al cap de poc, ja disposaven d’església, convent, claustre i -atenció- un taller on confeccionaven els teixits de llana amb què es feien els hàbits de totes les comunitats franciscanes de Catalunya.
El patrocinador
Quan a mitjan segle XVII l’estat financer del municipi es trobava en números vermells, decidiren vendre el castell per recuperar-se. L’adquirí el mercader barceloní Pere Fizes -o ‘de’ Fizes, segons quina font consultis-, convertint-se a tots els efectes, en el nou castlà de la vila.
Pietós com era, durant els anys que hi visqué, feu diverses donacions a organismes eclesiàstics, com la nova ornamentació pel claustre del convent de Sant Francesc. Imagino que la modèstia no era el seu punt fort, ja que feu col·locar el seu escut a cada una de les llunetes. La gràcia és que el ceramista degué calcar-lo en diverses ocasions o bé el va fer de memòria, perquè no sempre està reproduït de la mateixa manera. El copy-paste no funcionava massa bé.
Bé, el cas és que potser a causa de tanta generositat, no havia acabat el segle que la família ja estava endeutada. La vida dels Fizes continua, però pel que ens interessa, ho deixem aquí.
El ceramista
Tot i que no està del tot demostrat, es creu que l’encàrrec de la decoració del claustre de Sant Francesc de Terrassa recaigué en Llorenç Passoles. Nascut a Barcelona cap al 1609, aquest mestre gerrer és considerat un dels escudellers més rellevants del barroc. Provenia d’una nissaga que tenia el mateix ofici i tenia l’obrador al nucli antic de Barcelona. És autor de diversos frontals d’altar i se li atribueixen un munt de paviments, arrimadors ceràmics i sotabalcons. Els seus serveis foren contractats també a diversos convents i esglésies, com el de Poblet.
En aquella època, els conjunts de temàtica narrativa com el del claustre de Sant Francesc de Terrassa eren poc habituals pels nostres verals. Per aquest motiu, en Llorenç s’hagué de posar les piles i treballar un repertori que, siguem sincers, no li va sortir del tot reeixit. La manera poc destre d’aplicar el color i el traç ingenu de les figures donen a entendre que aquestes sucoses comandes li venien una mica grans. Però no hi havia cap altre artesà amb capacitat per executar obres de més de tres mil taulells.
Execució i col·locació
Sembla prou clar que en l’execució d’aquestes obres hi intervingueren diverses persones. Només cal comparar els bonics paisatges en color blau del fons amb els personatges, alguns dels quals semblen haver estat fets per un aprenent. Resulta interessant observar també els paviments reproduïts a diversos plafons. Cada un conté un tipus de rajola diferent que demostra que a l’artista li ha costat déu i ajut de dibuixar-los en perspectiva.
A més, fa l’efecte que la col·locació de les rajoles va anar a càrrec dels mateixos frares o, penso jo, dels novicis. Certament, abans d’Ikea, els automuntatges eren molt més difícils. Devia ser com barrejar les peces de vint-i-sis trencaclosques. Així que els hem de perdonar que es fessin un bon embolic amb els milers de taulells, tots amb les mateixes tonalitats. Això sí, a mesura que en muntaven anaven agafant més experiència, ja que els darrers panells pràcticament no tenen cap rajola mal col·locada.
Una altra cosa és la correcta cronologia de les escenes de cada lluneta. Penso jo que els frares no estaven prou avesats en la vida del seu patró, pel fet que hi ha un important desgavell pel que fa a l’ordre. Si vols veure reproduccions de tots els plafons així com la ubicació dins del claustre, ho pots fer al web monestirs.cat.
La vida real
Els primers deixebles de Francesc, per petició del Capítol general de l’orde franciscà celebrat el 1244, redactaren diversos textos sobre fets que conegueren de primera mà. Vint anys més tard, un nou Capítol ordenava destruir qualsevol biografia que no fos l’escrita per Bonaventura de Bagnoregio -sant Bonaventura pels amics-. Poc després fa l’efecte de que no s’aclarien, així que tornaren a demanar que redactessin records i anècdotes del sant. I sorgiren nous textos que no sempre es poden prendre al peu de la lletra. Per no allargar-me en excés, només comentaré alguns fets que mostren les llunetes i que a mi m’han semblat interessants per algun motiu.
Fets novel·lats
Malgrat que la vida de Francesc d’Assís està prou documentada, hi ha fets extraordinaris que cal agafar-los amb pinces. S’explica que per fugir de les temptacions carnals del dimoni, el sant es despullà i se n’anà de pet a estampar-se en un esbarzer. Les gotes de sang causades per les espines, es convertiren en roses blanques -símbol de puresa- i vermelles -martiri- que després ell mateix les oferiria com a exvot. El relat no és cap novetat i pot haver estat pres d’una llegenda anterior, ja que cinc-cents anys abans a Benet de Núrsia li va passar exactament el mateix.
Temptacions
Una de les llunetes mostra l’escena del nostre Francesc ajagut nu damunt les brases -que, tot s’ha de dir, semblen manats de plàtans- simbolitzant una tòrrida temptació. Al seu davant, s’acosta satanàs tot pensant que anant de transvestit, incitarà el sant a fer coses lletges. A l’escena del fons veuràs novament els protagonistes en la mateixa posició però enmig d’un camp blanc. Ens diuen els relats que el sant es rebolcà damunt la neu per apaivagar la flama del desig, de manera que el dimoni, qui és més de caloret, es feu fonedís.
De fet, si no vaig errat, jo diria que l’artista es va fer un bon embolic entre aquesta temptació i l’altra que he comentat dels esbarzers. Els relats expliquen que l’home s’estampà contra els esbarzers per fugir del desig de luxúria representat en una dona. En aquesta escena cal remarcar a més, la incorporació del cap i part del tors que correspondrien a un altre obra, tot i que no he esbrinat quina.
Canvi de vida
Un moment important en la vida de Francesc és quan decideix abandonar la carrera militar i renunciar al món material per abraçar el cristianisme. El relat és tan precís que diu que fou durant una missa el diumenge vint-i-quatre de febrer de 1208. Escoltar la lectura de l’evangeli de Mateu fou per ell una revelació divina. A partir d’aquell moment decidí desfer-se de les seves pertinences i viure de la caritat.
El més interessant d’aquest plafó és la forçada perspectiva de la creu que sorprenentment, està pintada d’esquena i només aconsegueixes intuir la figura de Crist. És com veure l’escenogràfica escena des del darrere, tenint el sant de front com a veritable protagonista.
En el següent article t’explicaré altres fets igualment importants en la vida del sant i a més comentaré algunes curiositats sobre els plafons ceràmics del claustre de Sant Francesc de Terrassa. No t’ho perdis!
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: plaça del Doctor Robert, 1. Terrassa
Saber més
- La vida de sant Francesc d’Assís a les rajoles del claustre de Terrassa (1673), per Sílvia Canalda
- Llegendes de Sant Francesc d’Assís, versió de Francesc Gamissans
- El franciscanisme medieval: la primera generació de menorets…, per Jill R. Webster
- Claustre de Sant Francesc: terrassa.cat – monestirs.cat
- El convent de Sant Francesc, per Museu de Terrassa
- Llorenç Passoles: taller.iec.cat
- Pere Fizes, un exemple d’home de negocis català del segle XVII, per Isabel Caba
M’ha encantat aquesta presentació d’un Sant Francesc “enrajolat” a casa nostra, tant pel que fa a les teves breus pinzellades amb mots de tonalitats iròniques com l’elecció i presentació de les rajoles. Un petit goig intel·lectual.
Sempre agraeixo les teves paraules de recolzament incondicional que m’animen a continuar.