Plaques dels carrers del Vallès.
Per començar, la llengua és un ens viu i en constant transformació. No parlo ja de les diverses paraules per nomenar un mateix objecte —mirall/espill, escombra/granera— sinó en les variants fonètiques a diversos indrets, fins i tot propers entre si. Una mateixa paraula és pronunciada de manera diferent segons el lloc on visquis. I, el més important, probablement totes elles seran correctes.
Sense anar més lluny, si ets de les Terres de Ponent, pronunciaràs Pere tal qual, amb unes es ben formoses. En canvi, si ets de Barcelona, ho diràs amb una a amb la boca tan oberta que perilles que t’entrin mosques. Tant en un cas com en l’altre ningú sabrà si estàs parlant d’una persona o d’un fruit a menys que facilitis alguna altra referència: “El fill d’en Pere” o “Aquesta pera està lloca”.
Filant prim
Ara bé, hi ha matisos locals que difícilment es poden copsar si no has nascut en tal o tal altra població. Per exemple, Matadepera on, només per la imperceptible variació fonètica de la segona e, sabran a l’instant si tu i els teus avantpassats fins a la cinquena generació heu nascut a la vila o bé ets foraster sense possibilitat de redempció.
Tanmateix, aquest no és l’objectiu d’avui sinó un altre de ben artístic. Es tracta de diverses plaques dels carrers del Vallès —Oriental i Occidental—, unes iniciatives municipals que, a diferència de gran nombre de municipis, han aconseguit unificar la totalitat de plafons indicadors, fins i tot a les urbanitzacions més allunyades. Com ho han assolit?
Vila de pas
Abans, però, faré un breu repàs a la història de Matadepera, que, deixant de banda la presència humana del neolític, es remunta al segle X. En aquell temps pertanyia al castell de Terrassa tot i que poc després passava a mans del monestir benedictí de Sant Llorenç del Munt. Finalment, estaria sota la jurisdicció reial, motiu pel qual a l’escut municipal apareixen els quatre pals.
La població estava formada per masies disperses i per la primitiva església de Sant Joan. Això no obstant, l’origen de l’actual població no tindria lloc fins a final segle XVIII quan es formaria un nucli al voltant de l’antic hostal, a tocar del camí ral que unia Manresa amb Barcelona. Com que el nou centre era apartat de l’antiga parròquia, a mitjan segle XIX se’n bastí una de nova a la cruïlla dels carrers principals. La proximitat amb Terrassa i Sabadell ha motivat que esdevingui una vila residencial, sense centres comercials ni d’oci. La part bona és que tampoc hi ha zones industrials.
Diuen les persones enteses que el topònim Matadepera —que al segle XVIII encara apareixia com a Mataperes—, derivaria del llatí i vindria a significar una arbreda —mata— de pedra —de pera—, és a dir, boscos que cobreixen una massa rocosa.
Nomenant carrers
Sota el regnat d’Isabel II, una Reial Ordre del 1860 obligava a retolar els carrers en castellà, considerant la resta de llengües com a dialectes. Amb la darrera dictadura, això es duia fins a les darreres conseqüències. Curiosament, el 1975, l’arribada de la democràcia —i reinici de la monarquia— no suposà el canvi instantani del nomenclàtor al català. Per exemple, a Barcelona trigaren encara quatre anys a fer-ho efectiu.
El 1977 l’Assemblea de Catalunya presentava una proposta de canvis de noms d’uns quants carrers i de la catalanització de tot el carrerer barceloní. Sembla que es trigà bastant a dur-la a terme. De fet, encara perduren noms que potser caldria oblidar, com els carrers dedicats al capità Sancho de Ávila (segle XVI) i al també militar Ramón de Meer (segle XVIII).
El primer nomenclàtor català
A diferència de Matadepera, a Sant Celoni no tenen massa problema en la pronúncia de la població. Malgrat això, sovint s’escolta un sansaloni amb unes as que, de tan obertes, les aigües de la Tordera es poden escolar per dins.
He llegit que aquesta població vallesana fou la primera a retolar tots els carrers en català després de la dictadura. Això tenia lloc el 1979, el mateix any que ho feia Barcelona. Potser Sant Celoni s’avançà uns mesos, però tampoc cal ara anar a veure qui es penja la medalla. En canvi, sí que tenen el mèrit de ser una de les poques poblacions en haver unificat la retolació amb un mateix estil de placa que, a més, fa goig de veure-la. Tant és així, que altres poblacions, com Matadepera, Bellaterra i Montseny decidiren continuar aquesta línia, aconseguint embellir els carrers de la mateixa manera.
L’obrador
La parella artífex d’aquest miracle està formada pel matrimoni Jordi Auleda i la Carme Llavina, els quals el 1978 obrien a Sant Celoni el taller de ceràmica JORCA —de JORdi i CArme. Aficionada a la química, la Carme s’especialitzà en els esmalts ceràmics. En canvi, el Jordi aprengué a fer anar el torn. Entre tots dos dissenyaren peces que ell executava i ella decorava.
Entre el 1979 i el 1983 es produïren en aquest taller les plaques dels carrers del municipi. La innovadora iniciativa es dugué a terme amb la implicació del veïnat qui feia les plaques dels seus carrers, així com amb la col·laboració de l’Ajuntament, del botànic Martí Boada i el pintor Guillem Rodríguez.
D’una banda, tenim en Martí Boada i Juncà qui, nascut a Sant Celoni el 1949, es doctorà en Ciències Ambientals. Engegà diverses experiències en educació ambiental així com tasques de registre i recerca orientades al coneixement del medi.
De l’altra banda, i bon amic d’en Jordi i la Carme, Guillem Rodríguez s’encarregà tant dels dibuixos de les plantes i flors com del disseny dels textos de les plaques de carrer. Tot i que no he trobat cap informació sobre ell, dedueixo que es tracta del fill del pintor Guillem Rodríguez i Puig.
Taller col·laboratiu
Ara tornem a Matadepera. El 1980 l’Ajuntament organitzà per primera vegada un taller de persones voluntàries coordinat per la pintora Carme Serrat. Prenent com a model les plaques que es feien a Sant Celoni, n’executaren unes de similars il·lustrades amb plantes i flors del Parc Natural de Sant Llorenç i l’Obac. La iniciativa s’ha consolidat com una fita habitual on es continuen elaborant les plaques dels nous carrers.
Continuant el projecte
Si una proposta és bona i està ben feta, per què no aplicar-la a altres llocs? La idea de Sant Celoni i de Matadepera quallà també a Bellaterra i aquest barri pertanyent a Cerdanyola del Vallès, se sumava a la iniciativa. En aquest cas, també pels anys vuitanta, la Unió de Veïns encarregava a JORCA les plaques dels carrers del municipi per tal de substituir altres anteriors sense gens d’interès artístic.
I com que no hi ha tres sense quatre, el 1996 es col·locaven algunes plaques amb idèntic disseny, als pocs carrers del nucli urbà de Montseny, municipi que pren el nom de l’emblemàtic massís. En aquest cas, les rajoles utilitzades són quadrades i no rectangulars com els anteriors exemples. A més, a diferencia d’altres poblacions, la sanefa exterior és groga en comptes de blava. Executades amb una pulcre tipografia, sembla que aquestes rajoles no han suportat massa bé l’extrema climatologia d’aquests verals, ja que n’hi ha que s’han esquerdat, probablement a causa dels contrastos de temperatura.
La flora
Cada una de les plaques de Sant Celoni mostra una espècie diferent de la variada vegetació que creix al massís del Montseny. Aquesta riquesa es deu a les diferències d’humitat i temperatura que es manifesten segons l’alçada i la situació. A més, el relleu abrupte i els torrents afavoreixen una gran varietat d’hàbitats. Per exemple, a la part baixa creixen formacions característiques de la Mediterrània, com alzinars, suredes i pinedes. En canvi, en arribar al cim apareixen formacions típiques d’ambients subalpins, com els matollars i prats.
Això mateix succeeix al Parc Natural de Sant Llorenç i l’Obac on, tot i que predomina l’alzinar, pots trobar plantes més pròpies de la regió central d’Europa o bé plantes d’indrets secs. Com has vist algunes plaques dels carrers del Vallès tenen en comú un mateix estil que les fa molt especials.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- Matadepéra o Madepèra?: radioteca.cat
- Història de Matadepera: matadepera.cat
- Escola de ceràmica Jorca: ceramicajorca.wordpress.com
- Les plaques de carrer de Matadepera: matadepera.cat
- Les plaques de carrer de Sant Celoni: bellaterra.cat
- Martí Boada: ca.wikipedia.org
- Les plaques de carrer de Bellaterra: bellaterra.cat
Quin apunt tan interessant!
Sempre he trobat que unificar la retolació del nomenclàtor d’un poble o ciutat és una opció de molt bon gust i “civilitzada”. I què dir de la bona idea d’afegir el detall de difusió de la flora local! Un exemple a imitar. Per cert, a Barcelona ho és d’unificada la retolació dels carrers, però hi ha força cantonades on és inexistent; un desgavell al qual podem sumar la irregular i “gens unificada” numeració dels portals dels edificis! I, per cert, els mallorquins no tenen problema de distinció entre Pere [‘perə] i pera [ˈpə:ɾə]. Sempre he comentat, amb qui m’ha volgut escoltar, que a Mallorca es parla el català ben parlat!
Salut, i gràcies per compartir.
Gràcies pel teu comentari!
Efectivament, costa de creure que una ciutat com Barcelona no hagi etat capaç de normalitzar la numeració.
Pel que fa a plaques de carrer sense unificar, et convidaria a visitar el meu poble, on tenim més de quinze models diferents! És com un mostrari.
Alfons