Els jardins de la Tamarita al barri de Sant Gervasi de Barcelona.
Per començar, una mujada era una unitat de mesura dels temps de les farinetes, usada principalment per la pagesia de Barcelona i rodalia, com el Vallès, el Maresme i el Baix Llobregat. Equivalia a la terra que podien llaurar un parell de bous en un dia, que traduït al llenguatge actual serien uns cinc mil metres quadrats. Per entendre’ns, això és una mica menys del terreny de joc d’un camp de futbol convencional. I per quins set sous t’explico això? Ara hi vaig.
Un terreny, molts propietaris
A mitjan segle XIX un senyor va vendre dues mujades —és a dir, uns deu mil metres quadrats de terreny plantat de vinya. De fet, la propietat havia canviat de mans unes cinc vegades després que hagués format part del col·legi dels Pares Dominics, nacionalitzat el 1835. Pel que he deduït després de llegir diverses fonts, aquell terreny, que ningú té la més lleugera idea de per què rebia el nom de la Tamarita, fou adquirit primerament per la família Craywinckel. Tan característic cognom et sonarà d’un curt tram de carrer entre el passeig de Sant Gervasi i l’avinguda de la República Argentina.
Francisco de Craywinckel y Hunneus nasqué a Colòmbia el 1713 en el si d’una família noble belga que estava al servei de la monarquia hispànica. Es dedicà a negocis comercials i s’establí a Barcelona interessat per la puixant indústria tèxtil. Com a tractadista brillant que era, fou requerit pel govern per dissenyar la reforma del comerç colonial.
De la vinya al jardí
Tornant a la parcel·la, tenim que se situava a l’antic municipi independent de Sant Gervasi de Cassoles. A final segle XIX i principis del XX l’indret esdevingué un destí triat per la burgesia barcelonina per establir la seva segona residència. Un dels diversos propietaris de la finca, fou Alfred Mata Julià, qui no et sonarà absolutament de res, però era el nebot del propietari de la parcel·la. Aquest industrial cotoner tenia una important empresa tèxtil a Puig-reig. En morir el seu oncle el 1911 es feu càrrec dels seus negocis així com de la mansió i del terreny de la Tamarita.
Diuen, perquè no se sap del tot cert, que el 1918 l’Alfred Mata encarregà l’enjardinament a l’arquitecte menorquí i dissenyador de jardins Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Pocs anys després, Rubió i Tudurí esdevindria director de Parcs i jardins de Barcelona. És autor de jardins tan rellevants a Barcelona com el del del Palau Reial, Montjuïc, Turó Park i molts altres a Barcelona i els de Santa Clotilde a Lloret de Mar .
El recinte
Aprofitant els desnivells marcats pel torrent del Frare Blanc, els jardins de la Tamarita es divideixen en dos espais diferenciats situats a un costat i a l’altre de l’habitatge, alternant vegetació adient a cada indret. D’una banda, hi ha una zona més romàntica on predomina la natura. De l’altra banda, el jardí pren un estil més clàssic. Escales, rampes, baranes amb testos, racons ombrívols, cascades de rocalla, parterres, brolladors, fonts de terracota, escultures d’estil renaixentista i petites places embelleixen aquest gran recinte.
Certament, sembla que t’estigui descrivint un petit paradís. La realitat, però, és que l’aspecte que tenia quan el vaig visitar el 2025 queda una mica lluny del que probablement havia estat. Potser perquè era estiu o per racionament de l’aigua, les fonts i les cascades no rajaven i hi havia plantes que sospiraven per una bona regada, a més que als marges dels camins s’acumulaven herbes i fulles seques. Actualment, mantenir en condicions un jardí com aquest costa més que comprar un collaret de Masriera.
Un espai amb història
A l’entrada del recinte hi ha diversos brolladors al voltant d’un estany amb la forma de mig cercle. Els espais semicirculars com aquest es coneixen com a exedres. A l’antiga Grècia una exedra era una sala annexa a determinats edificis, coberta amb un pòrtic on trobar-se i conversar. Als romans els agradà la idea i l’adoptaren. Amb el temps, aquesta estructura anà evolucionant cap als absis cristians i els mihrabs musulmans.
Migdiada
A un costat i a l’altre de l’estany, sengles lleons, als quals sembla que no alimentaven prou bé, han decidit oblidar la seva missió com a vigilants dels jardins de la Tamarita i s’estan fent una llarga becaina. El costum de col·locar escultures de lleons per protegir simbòlicament les entrades dels edificis ve de lluny. Considerades criatures sagrades que representen la pau, al segle VII a la Xina ja era habitual la seva presència. Així mateix, a l’antic Egipte s’associaven amb el déu Ra i eren considerats com a protectors del faraó. Per la seva part, a Grècia i Roma simbolitzaven la força i el coratge.
Inspiració clàssica
Probablement, l’espai més característic és la plaça amb quatre escultures d’inspiració clàssica que pretenen simbolitzar els quatre continents. Quatre? Doncs sí, quatre. Malgrat que ja feia quatre-cents anys que se sabia que existia Austràlia i que els britànics la reclamaren com a seva al segle XVIII, sembla que l’artista s’estimà més representar la creença oficial vigent fins al segle XVII.
Encara més, s’inspirà en la iconografia dels quatre continents publicats per l’escriptor italià Cesare Ripa el 1603. Abans això de copiar-i-enganxar no estava mal vist com ara. Malgrat tot, l’autor les adaptà a la seva manera com ara veuràs.
Tres dones i un home
L’escultura que representa Àsia està coronada amb una mena de turbant i va vestida ricament i l’acompanya quelcom que pretén ser un camell. En canvi, la figura que simbolitza Àfrica té alguna facció de la gent d’aquell continent. Vesteix robes amb caient i sosté una cornucòpia plena de fruites, en al·lusió a l’abundor d’aquelles terres. Al damunt té un estrany capell amb la forma del cap d’un elefant. Als peus jeu un lleó amb cara poruga.
Per la personificació d’Amèrica s’utilitzà la figura d’una amazona. Vestida i coronada a base de plomes, duia un desaparegut arc a la mà i el carcaix amb fletxes. A l’esquena duu una pell de puma i als peus hi ha un caiman. Finalment, quan et plantes a mirar la representació d’Europa l’ànima et cau als peus. Al seu lloc s’alça un militar de pose xulesca amb cuirassa, capa i espasa que ha usurpat el lloc reservat a aquest continent. Potser són imaginacions meves, però a mi em fa tot l’efecte que el cap amb un inexpressiu rostre no correspòn al cos. Hi ha qui relaciona aquesta figura amb Perseu, el fill de Zeus.
Versions arreu
Les tres escultures d’Àsia, Àfrica i Amèrica sembla que foren executades per l’escultor xilè Virginio Arias Cruz. Nascut el 1855 en una població a uns seixanta quilòmetres de la ciutat de Concepción, aviat cursà estudis de dibuix i escultura i marxà a París on residí uns quants anys. Quan tornà a Santiago, fou nomenat director de l’acadèmia de Belles Arts. L’estada a França marcà el seu estil bastant acadèmic amb el que feu una bona producció de monuments urbans, religiosos i, molt especialment, mitològics, com aquestes escultures del parc de la Tamarita. De fet, l’artista va fer diverses rèpliques, com les que hi ha als Jardins de Monforte de València.
La remor de l’aigua
Els jardins de la Tamarita es completen amb altres elements. Per exemple, hi ha una font on uns angelets semblen estar jugant —o torturant— uns cignes. Vist des de certa distància pots pensar “ai mira que bufó”. El romanticisme s’esfuma quan t’acostes i comproves la mala cara dels infants. En un altre estany, unes granotes, que potser en algun moment millor treuen aigua per la boca, ara miren indolents la vegetació i l’aigua tèrbola.
Així mateix, pots veure un estètic brollador que mostra a la base tres carotes que fan una certa esgarrifança. Potser —opinió meva— pretenen ser la representació de tres dels quatre rius primordials, com el Tigris i l’Eufrates.
Temps foscos
En esclatar la Guerra Civil, la mansió i els jardins de la Tamarita s’habilitaren com a centre de detenció de presoners. Finalitzada la contesa, la família Mata abandonà tan funest indret. Durant tot aquest temps, el recinte s’anà degradant i les escultures i fonts quedaren mutilades.
Fins que el 1993, l’històric jardí esdevingué de titularitat pública. En aquell moment, s’encarregà a Antoni Falcón Vernis la restauració del recinte, mentre que l’edifici es convertí en la seu de la Fundació Blanquerna. Falcon és un tècnic especialista qui fou director de Parcs i Jardins de Barcelona entre el 1985 i el 2001. La seva particular gestió durant els anys que ostentà aquest càrrec no està exempta de polèmica, però aquest és un tema a part.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: passeig de Sant Gervasi, 47. Barcelona
Saber més
- Jardines de la Tamarita, per Johann Wagner
- Jardins de la Tamarita: diarieljardi.cat
- Las imágenes de los cuatro continentes del escultor chileno Virginio Arias, per José Miquel Morales
- La iconografía de los cuatro continentes. Creación de los modelos en Europa…, per José Miquel Morales
- Virginio Arias: es.wikipedia.org
- L’ombra allaragada d’Antoni Falcón, per Elia Herranz
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: