L’església de Sant Miquel de Roca al municipi de Crespià (el Pla de l’Estany).
Allà pel temps de les farinetes —és a dir, fa uns quatre mil anys, setmana amunt, setmana avall—, la cultura persa —actual Iran— venerava una divinitat solar anomenada Mitra de la qual se sap ben poca cosa. La civilització romana s’apropià d’aquest personatge i desenvolupà al seu voltant una religió que s’organitzava en societats secretes. Es feu especialment popular entre els ambients militars, ja que una de les obligacions era el coratge.
Durant els primers quatre segles el cristianisme s’hagué de posar les piles per competir amb el mitraisme. De fet, els soldats romans que aterraven a les nostres terres s’encarregaren d’escampar aquesta religió, fins que fou eclipsada pel cristianisme. Nombroses esglésies han estat edificades damunt de santuaris dedicats a Mitra. Per cert, no et sembla sospitós que el barret de bisbes i cardenals s’anomeni mitra? Doncs sembla que l’arrel és la mateixa que la divinitat pagana. Interessant, oi?
Solitud sota terra
Tu ara et deus estar preguntant per quins set sous t’estic explicant això. Doncs resulta que el culte a Mitra es feia en santuaris situats en cavernes naturals, ja que el relat deia que aquesta divinitat havia nascut sota una roca. Més tard, algunes d’aquestes coves foren reconvertides en eremitoris i criptes per les esglésies cristianes.
Ara que parlem d’eremites, potser tindràs la curiositat per saber d’on ve aquest costum tan solitari. La veritat és que, bé fos per escapar de les autoritats o per dur una vida d’abstinència i de solitud per arribar a la perfecció, l’eremitisme cristià s’inicia cap al segle III. El mot eremita deriva del grec i vindria a designar quelcom del desert. Això és perquè aquesta pràctica començà precisament al desert d’Egipte. D’aquí vindria la paraula ermita.
Del bressol a la tomba
Però tornem-hi! Per què una cova? Per què els eremites no triaren una cabana de fulles de palma? Doncs hi ha dues bones raons. En primer lloc, malgrat que l’evangeli de Lluc indica que Jesús nasqué en un lloc on es tancava el bestiar, és a dir, un estable o pessebre (Ll 2.7), altres textos descriuen que el naixement tingué lloc en una cova. Així ho relata Justí el Màrtir al seu “Diàleg amb Trifó” escrit al segle II on defensa el cristianisme. El mateix fet relaten diversos evangelis apòcrifs —és a dir, no creïbles.
En segon lloc, cal tenir en compte que, segons les escriptures Jesús fou sepultat en una tomba excavada a la roca (Mt 27.60). En conclusió, el simbolisme de viure en una cova és causat per la imitació de Crist qui, segons la tradició, nasqué en una cova i fou enterrat en una altra.
Eremitisme català
A les terres catalanes no anem sobrats de llocs de culte situats dins d’una roca. Es poden considerar santuaris rupestres alguna de les ermites de Montserrat, Sant Magí de la Brufaganya (Conca de Barberà), el Pou de Merli (Sant Esteve Sesrovires), Santa Maria de Cervelló (Baix Llobregat) o Sant Marc de cal Bassacs (Berguedà).
Tanmateix, alguns d’aquests indrets no queda del tot clar que hagin estat eremitoris troglodítics. Del que sí que es té constància és del santuari de Sant Miquel de Roca al Pla de l’Estany.
Allà sota una penya
Situat en un espadat a uns cent setanta metres damunt del Fluvià, el santuari de Sant Miquel de Roca, com ja has deduït, es troba a l’interior d’una balma o cova. Amb el temps i una canya, la cavitat natural fou modificada artificialment per tal d’eixamplar-la i convertir-la en un indret de culte. Per aquest motiu es bastí un mur per tapar el costat exterior, que ja té mèrit pel fet on es troba. L’interior fou distribuït en dues grans estances, separades per un arc gòtic. Aquests espais foren dividits en planta i pis amb uns embigats de fusta que ja han desaparegut.
Així mateix, com que l’aigua del riu quedava un pèl distant i complicada d’accedir, excavaren una cisterna a l’interior de la cova que, amb un sistema de canonades, recollia l’aigua de la penya. Observant les diverses cavitats excavades a la roca, es creu que al santuari hi havia més d’un altar.
Cal tenir ganes
Et pots imaginar que arribar fins aquí té la seva gràcia. Sortint de Crespià per un camí certament agradable, arribes fins a les restes de l’ermita de Sant Bartomeu del Portell —o de Basset—, un edifici romànic que s’ensorrà al segle XIX. Pots veure l’itinerari a Wikiloc. Aquí comença el breu, però vertiginós descens per un estret corriol que et deixarà davant de Sant Miquel de Roca.
Abans d’entrar, però, encara et queda pujar per unes escales de ferro que et faran encomanar a tots els sants si l’alçada i la sensació d’inseguretat et fan basarda. En el cas que finalment aconsegueixis assolir aquest darrer parany —recorda que després l’hauràs de fer a la inversa— ja podràs gaudir d’un espai certament màgic i d’unes impressionants vistes sobre l’espadat i la presa d’Afores.
Santuari eremític
Tot i que les persones enteses n’estan convençudes que aquest indret sempre ha estat un lloc de culte eremític, no és fins al 1131 que s’esmenta per escrit. Pocs anys després se sap que ja tenia rendes pròpies i un capellà. Així mateix, es té constància que la família noble dels Cabanelles, com a propietaris d’aquest i altres territoris, n’eren els benefactors.
Seguidament, entre donacions i adquisicions, el santuari aniria ampliant les seves possessions. Un membre dels Cabanelles esdevindria bisbe de Girona i, a més d’atorgar més drets a Sant Miquel de Roca, manaria que un capellà residís en aquest indret. Tot aquest paratge era d’allò més llaminer i, per tant, anà passant de mà en mà, comprat, venut i heretat.
Arribats al segle XIV el santuari feu figa i sembla que ja ni el capellà volia viure en lloc tan isolat. Així doncs, entre l’abandó, la climatologia i l’espoli, ara queda poca cosa d’aquell important santuari.
Encara que no t’ho pot semblar, Sant Miquel de la Roca és un dels temples troglodítics més grans de Catalunya. Això no obstant, hi ha altres esglésies més petites situades a l’interior de balmes o coves. Per exemple, Sant Vicenç de Pinsent (Alt Urgell), Sant Pere de les Maleses (Pallars Jussà), Sant Miquel del Fai i Santa Agnès del Munt (ambdues al Vallès Oriental).
Per què sant Miquel?
Segons la tradició cristiana, Miquel és el primer dels set arcàngels i el cap dels exèrcits celestials. La seva gesta més celebrada fou la d’haver vençut en la lluita contra Satanàs. Per aquest motiu ha estat considerat un gran protector del sector militar.
Un àngel és un esperit —asexuat— missatger de Déu que tant et pot dir que estàs embarassada com evitar que et rosteixis en una cassola amb oli bullent. En canvi, un arcàngel és el cap dels àngels, tot i que també dona un cop de mà en tasques importants, com, en el cas de Miquel, guanyar una batalla. Algunes religions han comptabilitzat fins a vint-i-set arcàngels, que no sé d’on els han tret, perquè la Bíblia només parla de Miquel i Gabriel —Rafael apareix en un llibre apòcrif. Fos com fos, pots entendre que hagués estat tan popular durant la reconquesta del territori ocupat pels musulmans, com a Sant Miquel de Roca.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Mitraisme: ca.wikipedia.org
- Sant Miquel de Roca: enciclopedia.cat
- ¿Qué sabemos de la gruta de Belén?: primeroscristianos.com
- Eremitisme: monestirs.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: