Breu itinerari per Alcover (Alt Camp).
L’heràldica mai t’ho posa fàcil. Que si el camper, que si l’esmalt, la brisura, els mobles, el besant o els vairs. Tot són paraules estranyes per la persona llega en la matèria. Si un escut és vermell, cal que diguis gules; tampoc es pot dir verd, sinó sinople. I si s’hi representa una ala cap per avall, s’ha de dir mig vol abaixat.
Una ala
Doncs, apa, ho direm com cal: el distintiu heràldic de la vila d’Alcover és mig vol abaixat d’or en un escut caironat d’atzur que per timbre duu una corona mural de vila. I així tothom content. Aprofito per dir que Alcover no és un cas únic. Per exemple, Alella, l’Aleixar, Guimerà, Olot i Alaró també mostren una ala als seus escuts.
Malgrat que ningú s’explica d’on caram ve aquesta representació, el cas és que ha acabat per identificar tan històric nucli. Perquè, si alguna cosa té Alcover és molta història. Et sembla que fem una breu visita i te l’explico? Intentaré ser breu per no atabalar-te, però no et prometo res.
Nom incert
Tot i que la primera referència sobre aquesta població data del segle XI, la veritat és que els indicis de la seva existència es remunten al paleolític, quan hi havia qui s’abillava amb pells de mamut. Seguidament, l’indret fou visitat per ibers, romans, visigots i musulmans. Ep! Un moment. Hi ha qui assegura que el nom de la vila ve de la presència àrab. Però, vols que et digui la veritat? S’han escrit tantes teories sobre l’etimologia d’Alcover, totes elles discutibles, que les passaré per alt.
Primeres notícies
Per començar aquest itinerari per Alcover ens plantem al segle XI, quan per primera vegada sabem que l’indret es deia Santa Maria d’Alcover, tot i que encara no era vila. Això de tenir aquesta categoria succeí el 1166, quan Alfons II li concedí la “Carta d’Acapte”, que era un document emprat quan es fundava o regia un nou municipi. Al final de l’article t’ho explico.
Dos-cents anys més tard —segle XIII— aquell petit nucli s’envoltà d’una muralla. Entra pel portal de la Saura —el de la dreta, amb l’ala a la dovella central— així et faràs una lleu idea de com havia estat aquest mur de defensa. Sembla que el nom li ve donat perquè una tal Maria Saura era la propietària de la casa que hi ha adossada. Aquí arribava el camí que venia de Reus.
A mitjan segle XV, durant la guerra civil catalana i després d’haver resistit un parell de setges, les tropes de Joan II pogueren entrar fent una bretxa a la muralla. Un carrer ho commemora amb aquest nom a l’altre punta de la població. Com a càstig, fou canviat el nom de la població pel de Vilanova del Camp i a més, es quedaren sense privilegis.
Després d’un parell de segles, s’amplià la muralla per tal d’encabir les noves construccions, com l’església Nova i l’hospital. El segon portal que veus al costat del de la Saura correspon a aquesta època. La defensa tenia divuit torres de planta quadrada, de les quals en romanen quatre. Una d’elles, la torre dita de Ca Batistó hostatja actualment el Museu Municipal.
El rovell de l’ou
Passant sota el portal accediràs al nucli medieval. Es creu que els carrers que hi ha al costat esquerre —carrer de l’Índia— haurien format part del call jueu.
Una mena d’eixamplament és conegut com a plaça i està dedicada a Cosme Vidal i Rosich. Nascut el 1869, aquest escriptor, historiador i periodista alcoverenc potser et sonarà una mica més pel pseudònim de Josep Aladern. Tal com consta en una placa, nasqué al descomunal palauet del segle XVII que hi ha al número cinc i que actualment és la biblioteca municipal. Observa detingudament la façana, ja que més endavant veuràs un altre edifici amb trets molt similars.
A mà dreta comença el carrer Major, que era l’antic camí que menava de Reus a Montblanc, probable inici de la vila. Aquí s’alcen els edificis més antics, que revelen la puixança que Alcover va tenir al segle XIII. Tres-cents anys després, gràcies a la immigració occitana i a la indústria tèxtil, es tornaria a viure un temps de bonança econòmica i demogràfica. Quan arribem a la plaça Nova t’ho explicaré.
El carrer que és una plaça
Abans de continuar amb aquest itinerari per Alcover, atura’t un instant a la cantonada amb la placeta d’en Rubert. No cerquis cap plaça. És un carrer estret que, per més confusió de propis i forans, uns metres més enllà continua a l’esquerra i, inexplicablement, una mica més amunt, es bifurca a la dreta.
El nom ve de la família Rubert que hi tenia casa aquí i de la qual, poca cosa he esbrinat, tret que el 1943 un dels descendents contragué matrimoni amb la propietària de la històrica fonda de Ca Gumiets. A la cantonada amb el carrer Major encara pots entreveure el nom de la plaça pintat a la paret. Probablement, és un record dels temps de la segona República (he contrastat la fotografia perquè es vegi una mica millor).
Restes del passat
Aviat arribaràs a les restes de l’antiga església romànica —segle XIII— de Santa Maria o església Vella, bastida amb la característica pedra de “sauló vermell”. Amb el temps s’anà ampliant. Finalment, al segle XVI, en quedar-se petita per acollir tanta parròquia, s’aixecà un nou temple parroquial més amunt, que després veurem.
A partir d’aquell moment va anar perdent protagonisme, en benefici del nou temple. Fins que amb la Guerra Civil fou incendiada i quedà feta una coca. La dissort encara fou major quan, finalitzada la contesa, s’enderrocà un edifici annex que motivà l’esfondrament del temple, deixant-lo en l’estat actual. Són remarcables la rosassa i els pocs capitells que encara resten al seu lloc.
La font més antiga
A continuació, ves fins a la plaça de la Font. Fent cantonada amb el carrer Major veuràs la Font Vella —perquè és la més antiga— i l’edifici que aixopluga la cisterna. Data del segle XVII, tot i que la pica és molt posterior. L’aigua arribava des de la font Major, situada als afores de la població. A la part superior hi ha l’escut de la vila, un dels quatre que es conserven al nucli històric. Els altres es troben al portal de la Saura, la casa de la Vila i l’església Nova. Això et demostra la importància que tenia aquesta construcció.
A l’esquerra de la font veuràs un parell d’interessants edificis iguals, d’estil indeterminat, dels quals ningú en parla. Si la informació que he trobat és correcte, foren bastits el 1955, tot i que a mi em fa l’efecte que són més antics, potser de principi segle XX, així que la data es pot referir a una reforma.
Casa de licors
Abans de continuar, pujant per la plaça de la Font veuràs un edifici de maó vist que reclama a crits una restauració. Malgrat no haver trobat ni així d’informació, sembla que fou bastida a principi segle XX segons consta a la llinda. Pels textos sobre fons blau que hi ha a la façana, es pot intuir que es tracta d’un antic celler o destil·leria. Perquè et puguis fer una idea de com devia lluir anys enrere, a la imatge he restaurat una part de la façana i he deixat l’altra tal com està actualment.
Camina uns metres pel carrer Major i aprofita per anar admirant els portals de dovelles, miraculosament ben conservats. Si vols arribar fins al final passaràs per sota del portal de Sant Miquel, gran defensor a les batalles contra infidels. Més enllà, el camí mena cap a Montblanc.
El nucli medieval
En canvi, et proposo continuar l’itinerari per Alcover pujant per la plaça Vella. Veuràs que, més que plaça, més aviat és un carrer un xic més ample que la resta. Un edifici que conserva un espai porxat a la part baixa, sembla que podria haver estat l’antiga Casa del Comú. Fins al segle XVIII el comú era el nom utilitzat per designar les poblacions independents. Durant el regnat de Felip V, s’obligà a canviar-ho per ‘municipi’, excepte a Andorra, on encara s’usa en lloc d’Ajuntament. Així mateix, es creu que el mercat setmanal medieval podria haver-se celebrat en aquest espai, que amb el temps conformaria la plaça.
Al capdamunt comença la plaça Nova. Abans de girar, observa un bonic plafó ceràmic que hi ha al mur de la teva esquerra. L’obra, feta el 1957, duu les inicials J.R., ceramista de qui ignoro la identitat, malgrat que es tracta d’una excel·lent execució. Representa la Verge del Remei, una important advocació d’Alcover.
Segons explica la llegenda, un pastor que conduïa el seu ramat per una zona muntanyosa al nord d’Alcover, descobrí la imatge de la Verge del Remei en una cova. Probablement, això succeïa al segle X. L’home era del Rourell, població situada a sis quilòmetres més al sud, i cap allà que dugué la talla. Però la Verge, tossuda com era, aparegué novament on l’havia trobat. Considerant que era voluntat divina, fou en aquell indret on es construí l’ermita del Remei d’Alcover. L’actual edifici és del segle XVIII, i és on cada maig i cada octubre se celebra la festivitat d’aquesta marededeu trobada.
La plaça del poder
Seguidament, ja pots tombar a l’esquerra per entrar de ple a la plaça Nova, centre neuràlgic de la vila a partir de mitjan segle XVI. Després d’una fosca època marcada per terratrèmols, pesta i guerres, vindria una etapa de prosperitat que es posa de manifest en aquest gran espai renaixentista. La població va anar creixent i de mica en mica es situaren al seu voltant els edificis pertanyents a famílies benestants que volien fer-se veure. Totes es bastiren damunt de columnes o arcades, de manera que deixen un espai porxat dessota, probablement pensat pels dies de mercat. Aquí es s’alçà també la nova Casa de la Vila, tot i que l’aparença actual és una mica diferent. Observa com al damunt del portal no hi havia espai per col·locar l’escut municipal i hagueren de posar l’ala horitzontal.
Tot seguit, per continuar l’itinerari per Alcover, pren el carrer dedicat a Maria Domènech i Escoté. Poc coneguda, aquesta escriptora nascuda a Alcover el 1874, conreà la novel·la, el teatre i la poesia i col·laborà en diverses revistes. Es traslladà a Barcelona on participà en moviments feministes al costat d’altres figures com Dolors Monserdà.
Palauet familiar
Ara enfila pel carrer del Rec, una de les principals artèries comercials del nucli antic. Es diu així perquè per aquí es canalitzava l’aigua que venia des de la font Major per emplenar els dipòsits de la font Vella.
Quan arribis a l’altura del carrer de l’Abadia, acosta’t un moment a contemplar un gran edifici renaixentista. Fou manat construir al segle XVII, juntament amb Ca Cosme que has vist al principi, per dos germans que havien fet fortuna a Amèrica. La construcció s’atribueix ni més ni menys que a Pere Blai, l’arquitecte que projectà el Palau de la Generalitat. Es coneix com a Abadia perquè es destinà a casa rectoral. Observa el treballat ràfec com també l’escut familiar que hi ha damunt d’una finestra.
Qui paga mana
D’aquesta manera arribem al final de l’itinerari per Alcover. Et trobes davant de l’església Nova o parròquia de l’Assumpció de Maria, per diferenciar-la de l’església Vella, que s’havia quedat petita davant del creixement de la població. Costa de creure que una vila que al segle XVI no arribava als mil habitants edifiqués un temple tan descomunal, més propi d’una ciutat. Aprofita per parar atenció a l’escut que hi ha a la façana i que, aquesta vegada, apareix amb l’ala capgirada. Em pregunto si qui el col·locà es va equivocar.
Quan el 1630 la construcció de l’església havia finalitzat, mancava el campanar. A correcuita se’n bastí un, però pel que sembla, no havia estat ben construït i un segle després s’ensorrava. Altra vegada s’iniciaren les obres, però encara no havien arribat al primer pis que ja s’aturaven. Pel que s’explica, el motiu fou causat per un desacord entre el batlle —que era qui pagava la feina— i el rector. Així que, sense diners, el campanar es quedà a mitges. Finalment, i malgrat els diversos intents posteriors per acabar-lo, s’ha quedat escapçat fins avui.
Aniversari econòmic
Per acabar aquest itinerari per Alcover, acosta’t a la plaça que hi ha a l’esquerra de l’església Nova. Veuràs un monòlit que sembla fet a trossos. Efectivament, està fet a trossos, ja que és el resultat d’ajuntar dues esteles funeràries del segle XII i col·locar-les damunt d’un parell de rodes de molí. Ara d’això en diríem reciclatge.
Dedueixo que quan es va fer, devia haver-hi poc pressupost i per aquest motiu s’aprofitaren diverses peces inconnexes per bastir quelcom que vol passar per un monument. Les esteles conservades al Museu d’Alcover són discoidals, és a dir, un cercle de pedra amb un peu, que s’usaven per senyalitzar les sepultures. En canvi, les d’aquest monument són més aviat blocs, més o menys rectangulars, on hi ha gravada una o diverses creus.
El monument fou col·locat el 1966 per commemorar el vuitè centenari de la concessió a Alcover del títol de Vila. El 1166, la població rebé de part del rei Alfons I el que es coneix com a carta de poblament. Es tracta d’un seguit de privilegis, que tenien com a missió la repoblació de zones poc habitades. Aquella data és considerada oficialment el naixement del municipi.
Fins aquí l’itinerari per Alcover. Què t’ha semblat? D’història i d’històries encara en té més, però per no atabalar-te, deixo que les descobreixis tu.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Guia de l’itinerari urbà: turismealcover.cat
- Història d’Alcover: alcover.cat
- Onomàstica d’Alcover, per Moisés Selfa
- Guia d’Alcover, per Andreu Barbarà i Joan Cavallé
- Portal de la Saura: poblesdecatalunya.cat
- La muralla: ca.wikipedia.org
- Església Vella: enciclopedia.cat
- Font Vella: encos.cat
- Mare de Déu del Remei: assumpcio.alcover.arqtgn.cat
- Informe sobre l’escut heràldic de l’Ajuntament de la vila d’Alcover, per Armand de Fluvià
- Maria Domènech: festafesta.cat
- Recopilació i breu contextualització de les principals llegendes d’Alcover, per Míriam Salas
- Les esteles funeràries del museu d’Alcover, per Joan Menchon
- Vuitè centenari del títol de Vila, 1966. Butlletí del Centre d’Estudis Alcoverencs, 1992, núm. 59, p. 31-32,
Què veure a prop
Rondaller i futbol no fan bon partit.
Per què, durant les emissions de futbol, no pots accedir a Rondaller.cat?
