El Casal de la Dona de la colònia Vidal de Puig-reig (Berguedà).
El model industrial d’aprofitar l’energia hidràulica i disposar alhora de mà d’obra allà mateix té els seus orígens a Anglaterra, a mitjan segle XVIII. Per tal de garantir una bona relació entre el treball i les persones, les fàbriques-ciutat s’equiparen amb tot el necessari perquè ningú hagués de marxar. Així doncs, dins del recinte laboral s’oferien serveis culturals, religiosos, docents, esportius i de lleure, com també forn de pa, carnisseria i barberia. I tothom content.
A Catalunya trigaríem encara un segle a seguir aquest model que, siguem realistes, es prestava a abusos per part dels propietaris. Cal Vidal fou una de les moltes colònies tèxtils assentades a la vora del Llobregat que construïren una colònia amb —més o menys— tot el necessari perquè ningú tingués l’excusa de marxar.
Educació diferenciada
Oberta el 1900, ja des del principi, la colònia Vidal disposava d’una escola elemental per a nois i una altra, a càrrec de les monges dominiques, per a noies. Pensa que en els vuitanta anys que va estar activa, arribà a allotjar fins a set-centes persones. La congregació de les Germanes Dominiques de l’Anunciata fou fundada a Vic el 1856 pel pare Francesc Coll i Guitart. L’objectiu era l’ensenyament de nenes de famílies amb pocs recursos com també tenir cura de persones malaltes i gent gran. Actualment, és present en diversos indrets d’Europa i a l’Amèrica Llatina.
Tornant a les monges de la colònia Vidal, des de principi segle XX, residien en un edifici provisional a la vora de la fàbrica. A més d’impartir ensenyament a les nenes en edat escolar, acollien noies més grans de fora de la colònia, que treballaven a la fàbrica. L’ensenyament, tot s’ha de dir, incloïa tasques considerades femenines, com la labor i la costura. Les monges hagueren d’esperar prop de trenta anys a tenir un nou edifici, més a la vora del nucli on vivia la gent treballadora de la colònia Vidal.

Un edifici; tres arquitectes
El 1918, Joan Bassegoda Amigó projectà, juntament amb l’església i l’escola, un convent neogòtic, que era l’estil que es considerava més adient. Probablement, el cost era elevat i només es reformà l’església que ja hi havia, a càrrec d’Alexandre Maria Tintoré Oller, arquitecte que tot ho feia en aquest estil neoromànic.
El projecte definitiu de l’edifici conventual es dugué a terme el 1930. Hi ha qui assegura, crec que erròniament, que anà a càrrec de Tintoré. En canvi, altres fonts afirmen que es tracta de Joan Vives Figuerola, arquitecte que encaixa més amb aquesta obra. A més, com veuràs més avall, ja havia treballat amb el ceramista Salvador Sunet, autor de les ceràmiques que decoren el portal.
Arquitecte polifacètic
Vives fou un empresari constructor barceloní de qui només he trobat que va deixar diverses obres d’aire noucentista, com la masia «La Soleiada’» a Riudoms (1922), la farmàcia Plana de Girona (1927) o les escoles d’Agramunt (1933).
Així mateix, després de fer diverses cerques, dedueixo que Vives tenia un vessant artístic, ja que el 1920 va exposar en una mostra col·lectiva al Palau de Belles Arts de Barcelona. Dos anys més tard obtindria el títol d’arquitecte. També em consta que el 1930 Vives establí a Torelló una destil·leria i una botiga de vins i licors, edifici que ell mateix va reformar un any després. Així és que sembla que l’home tocava tecles ben diferents.

Educació en femení
Tornant al Casal de la Dona, l’edifici tenia un pati interior envoltat d’un claustre, l’escola, una capella, una sala d’actes, la zona d’acolliment per les noies treballadores i, no cal dir-ho, el convent. A més de l’ensenyament, en aquest edifici s’organitzaven cursets per tal de garantir la formació cristiana de les noies i dones de la colònia.
També hi havia un espai on les mares treballadores podien deixar els infants durant les llargues jornades laborals. Atesos per les germanes, els menuts rebien alimentació i podien jugar.
Però, mira com són les coses, que aquell mateix 1933, una llei prohibí als ordes religiosos exercir l’ensenyament. No fou fins acabada la Guerra Civil que la comunitat de monges va funcionar com tocava. Imagino, doncs, que les nenes es quedaren sense saber de lletra i només aprenien a cosir i a tenir cura de les llars.

Rètol il·lustrat
Seguidament, para atenció al portal. Veuràs que, a més d’estar emmarcat amb motllures de terra cuita, conté uns plafons ceràmics. El rètol està escrit amb una tipografia estil art-déco pulcrament executada on es llegeix «Casal de la Dona i Escola».
D’una banda, hi ha la il·lustració d’un globus terraqüi i diversos llibres, un dels quals sembla que conté reproduccions artístiques. En un racó, perquè no sigui dit, es veu un rosari. Recorda que el 1930 encara ens trobàvem —per poc temps— sota una barreja entre monarquia i dictadura i, per tant, la religió era omnipresent.
De l’altra banda, hi ha representades les tasques pròpiament femenines de l’època, com el brodat i la costura. Cal acostar-s’hi molt i molt per descobrir les inicials TC brodades a la labor. Estaria bé saber a qui pertanyien.

Infants estudiants
A un costat i a l’altre de l’entrada, hi ha sengles plafons ceràmics on uns infants rabassuts, un pèl massa crescuts per anar conills, pretenen mostrar els diversos ensenyaments de l’escola. Un està llegint, l’altra escriu, un tercer toca un instrument musical, mentre un company llegeix una complicada partitura. Unes cintes que els passen per l’entrecuix, tapen oportunament les vergonyes de tots ells. Com a curiositat, fixa’t que n’hi ha un parell que semblen bessons, ja que pràcticament estan en la mateix postura, però girada.

Ocells de pas
Aquí i allà els acompanyen unes orenetes conegudes popularment com a cuablanca —Delichon urbicum. Aquesta au és plena de simbolisme, ja que quan tornen, ens porten l’esperança del bon temps. El cristianisme, que tot ho fa seu, compara aquest fet amb la idea de la resurrecció. Pel noucentisme, representava, juntament amb altres elements com les atzavares, els pins, el mar i els velers, la vida senzilla i la natura idíl·lica.
Josep Carner i Tomàs Garcés foren dos dels escriptors que dedicaren sengles poemes a aquests ocells:
«Menyspreen els teus xiscles d’alegria
el mot inútil i la vil cançó:
tes ales. afanyant-se tot el dia,
frenètiques esborren la lletjor.»
Josep Carner.
«Adéu, orenetes.
Torneu l’any que ve.
La branca florida
traurà el cirerer.»
Tomàs Garcés

El ceramista
Per acabar, com he dit més amunt, l’obra fou executada per Salvador Sunet Urgellès. Només veient la signatura, ja t’adones que era una persona que treballava molt curosament. Fou un ceramista nascut a Barcelona el 1891 autor de nombrosos treballs, com plafons ceràmics publicitaris, de sants o de noms de carrer, entre molts altres. Per exemple, potser a Barcelona hauràs vist la font de la Travessera de Gràcia. Malgrat això, hi ha ben poca informació sobre aquest destacat artista qui encetà un important llinatge de ceramistes.

INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer Sant Josep. Cal Vidal. Puig-reig
Saber més
- 1860-1960: cent anys de construcció d’esglésies al Berguedà, per Rosa Serra i Ramon Viladés
- Cal Vidal, una colònia museu, per Lluís M. Vidal, J. Camprubí, J. Clua, P. Latz i R. Serra
- La colònia Vidal: poblesabandonats.cat – jaumeolivet.cat
- La vida a les colònies, per Rosa Serra
Articles relacionats
- Obres de Salvador Sunet: rondaller.cat
- Què veure al Buerguedà: rondaller.cat





