Els relleus del Banco Vitalicio a Barcelona.
Per començar, en aquells dies foscos en què tot estava prohibit i qui manava es comparava amb Déu, regnava una moralitat espartana … Per segons què.
Un marquès amb passat obscur
En primer lloc, Salvador Samà, més conegut per Marqués de Marianao, va ser un polític lliberal que arribà a ser alcalde de Barcelona. El que no sempre s’explica és que pertanyia a una nissaga de traficants d’esclaus.
A mitjan segle XIX Samà fou un dels primers a construir al cobdiciat passeig de Gràcia, a la cruïlla amb la Gran Via. La mansió, coneguda com a Palau Samà, tenia de tot i no escatimà recursos per fer-la decorar pels millors artistes.
A continuació, la privilegiada ubicació no va aguantar l’especulació dels anys quaranta i va desaparèixer per edificar el que en aquella època es considerà l’edifici més alt de la ciutat: el del Banco Vitalicio. L’arquitecte Lluís Bonet, deixeble de Gaudí, el projectà el 1942 inspirant-se en el monumentalisme de l’escola de Chicago, que aquí mai ha agradat, però que representava molt bé l’esperit del règim polític d’aleshores.
Noies provocadores
Enric Monjo, l’escultor oficial de l’entitat, és l’autor dels desvergonyits —per l’època— relleus de la façana. Per exemple, de les tres noies de l’esquerra, una agafa el que sembla una collita de blat, l’altra un farcell de fruita i la del mig mostra les seves virtuts. Clar que la de la fruita duu una brusa que ho marca tot. I ja no dic res de la figura que sobrevola les noies, que està ben a la fresca, tal com va venir al món. Podria ser una al·legoria de les edats de la dona.
Seguidament, el conjunt de la dreta mostra les tres Gràcies, filles de Zeus: la bellesa, l’alegria i la fertilitat, segons el món grec i la castedat, l’amor i la bellesa pels renaixentistes, que correspondrien també a la verge, l’esposa i l’amant. En fi, per a tots els gustos.
Cultura i feina
Finalment, a mitja façana de la Gran Via, hi ha uns altres relleus del Banco Vitalicio. En aquesta ocasió es tracta de nens —ni una sola nena—, també tal qual vingueren al món, que representen l‘escultura, la pintura, la literatura i la música. A la façana del passeig de Gràcia, els nens simbolitzen la indústria, la pesca, l’agricultura i la ramaderia.
Totes dues escultures duen la signatura Ll. i M. Oslé. Es tracta de Llucià i de Miquel Oslé i Sáenz de Medrano, prolífics escultors nascuts a Barcelona respectivament el 1880 i el 1879. Ambdós germans treballaren conjuntament i feren una bona estesa d’obres per tot el país.
El talent dels xicots es manifestà de ben petits i tots dos entraren a treballar al taller dels germans Bofill. Guanyaren diversos premis, especialment amb escultures que, tot i no ser innovadores, representaven la crua realitat social com la pobresa. Perquè et sonin una mica més, tenim per exemple, el fris del monument a Verdaguer a Barcelona, diversos personatges a la font de la plaça d’Espanya i també a la plaça de Catalunya.
Amb el nou règim, hagueren de canviar de temàtica i passaren a fer obres religioses, com l’escultura de la Verge de la Mercè enfilada a la cúpula d’aquesta coneguda basílica de Barcelona. Durant la dictadura, amb la qual simpatitzaven, aprofitaren la situació per aconseguir tota mena d’encàrrecs, com diversos busts del general. A pocs metres d’aquí, a la cantonada de la Gran Via amb el carrer Balmes hi ha la seu de l’Institut Nacional de Previsió, projectat també per Lluís Bonet el mateix any 1942, on hi ha unes grans escultures dels germans Oslé.
Censura femenina
El nou model de dona que volia la dictadura era la d’una persona posada al servei de l’home, sense iniciatives de cap mena. De fet, el catolicisme imperant ja era el que volia, un ésser destinat a procrear i tenir cura de la casa i de la família. Així doncs, tot allò que fos contrari als valors de la religió catòlica, havia de ser prohibit.
De la mateixa manera, la pornografia o la “literatura disolvente” foren declarats il·lícits. Els censors, sense tenir clar quin era el límit, gaudien d’un poder quasi absolut que motivà interpretacions molt particulars i diferents. L’amiguisme era un dels motius que es passessin per alt determinades obres. Tanmateix, resulta ben sorprenent que els relleus del Banco Vitalicio, passessin les aprovacions de l’estricta censura regnant en plena dictadura.
Finalment, el 2009 l’edifici passà a ser propietat del grup Generali. A la façana que fa xamfrà hi ha el darrer relleu del Banco Vitalicio que, mira tu per on, representa un lleó custodiant una caixa de cabals. Casualitats de la vida, és molt similar al logotip de l’actual companyia d’assegurances.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: passeig de Gràcia, 11. Barcelona
Saber més
- El Palau Samà: barcelofilia.blogspot.com
- Salvador de Samà i de Torrents: enciclopedia.cat
- Lluís Bonet i Garí: wikiwand.com
- Enric Monjo: wikiwand.com
- Les Tres Gràcies: esunprimor.blogspot.com
- Escola de Chicago: wikiwand.com
- La censura cultural en el franquismo, per Eric Aguilar
L’atenció als petits detalls!.
Passejar per Barcelona i mirar cap a dalt es una font inesgotable de meravelles .
Salutacions
Tens raó. De tant passar pel davant al final no veiem els detalls que diuen moltes coses.