Em cansa no trobar més que històries de bruixes quan el que vull saber és la història “real” del dolmen de Pedra Gentil de Vallgorguina.
Un dolmen era un lloc d’enterrament, en aquest cas col·lectiu, i no de trobada de bruixes. Que després aquestes senyores trobessin idoni l’indret per fer el cafè, passi, però no cal atribuir característiques místiques a quatre pedres que potser, ni tan sols foren trobades aquí. Les llegendes són maques, però no deixen de ser històries imaginades.
El propietari
El cas és que aquest monument és una construcció megalítica (mega=gran, lític=pedra) que un dia va trobar el propietari d’aquests verals quan obria camí per arribar millor a la seva masia. Aquesta persona fou en Josep Pradell i Cuch.
Nascut a Vallgorguina el 1815, era descendent d’una llarga nissaga pertanyent al mas Pradell de la Serra, a nou-cents metres d’aquí. Era propietari de nombrosos terrenys de conreu —i de gent que li treballava la terra—, boscos de suro, diverses edificacions i bestiar. Per tant, tenia un nivell econòmic més que respectable. Si ho he entès bé, en Josep es dedicava, a més, al transbordament, és a dir, que dirigia una activitat de càrrega i descàrrega de mercaderies dels vaixells que feien la ruta entre Barcelona i Mallorca. A part d’això, fou regidor i també alcalde de Vallgorguina.
Però sembla que el que li agradava era construir. A més de refer el mas familiar i decorar-lo amb pintures historicistes, bastí un pont, remodelà la propera església de Santa Eulàlia de Tapioles i, no cal dir-ho, va restaurar el dolmen de Pedra Gentil. A la seva manera, tot s’ha de dir.
Reconstrucció de fantasia
De fet, sembla que el senyor Pradell va trobar un munt de rocs trencats i lliurement els va col·locar com millor li va semblar. Això passava a mitjan segle XIX, concretament l’any 1855. El fet té el seu mèrit, ja que passa per ser el primer dolmen del Principat a ser restaurat, en un temps en què no hi havia res publicat sobre monuments megalítics a casa nostra.
Hi ha la possibilitat que en Josep, qui mai s’havia dedicat a l’arqueologia, l’interessés el tema i hagués llegit algun article sobre altres casos a la península. En general, es pensa que el dolmen no fou bellugat del seu lloc original, tot i que hi ha qui creu que estava ubicat en un altre indret. Probablement, el treball de Pradell es dirigí principalment, a restituir la gran llosa que fa de coberta i que estava trencada.
El problema és que, per tal de fonamentar-la, col·locà altres lloses repartides equidistantment, algunes de les quals no pertanyien al monument. D’aquesta manera, es va perdre l’espai que probablement hi havia com a entrada.
Per tant, el dolmen de Pedra Gentil que avui contemplem és bucòlic i paga la pena la visita, però sembla que científicament és poc creïble, ja que no segueix els esquemes d’altres construccions similars, com el dolmen de Ca l’Arenas, situat a només tres quilòmetres i mig d’aquí en línia recta.
Taula de sacrificis
La forma de taula que va quedar després de la restauració duta a terme per Josep Pradell, reforçava la creença d’aquell moment que es tractava d’un lloc on es feien sacrificis. Efectivament, al segle XIX es creia que els monuments megalítics que hi havia a la península havien estat fets per la cultura celta.
Les persones estudioses fins i tot creien veure reguerots a les pedres per on vessava la sang de les víctimes dels rituals. Aquesta hipòtesi fou refutada per persones estudioses, com Joaquim Vayreda i Carreras Candi, els quals sostenien que es tractava de monuments megalítics funeraris, ja que a més, els celtes mai van arribar a aquestes terres.
Etimologia dubtosa
D’una banda, tampoc sembla, com els corrents esotèrics volen creure, que el terme Vallgorguina vingui de goges (gorges, nimfes de l’aigua), sinó de Vall Gorgoria (o Gregoria).
De l’altra banda, hi ha qui explica que l’origen de mot gentil pot venir de quan la cultura basca habitava aquests verals. He llegit que en basc, Jentilarri vol dir “la pedra dels gentils”. En realitat, la traducció literal seria “als pagans“. Molt antigament, als qui no eren israelites se’ls anomenava pagans o gentils —gentil ve de gent. Més tard, per extensió, era qualsevol persona que no professés la religió cristiana. Per tant —opinió personal—, l’origen del nom de Pedra Gentil podria ser la pedra on es reuneixen persones no cristianes.
Tanmateix, aquest monument megalític era conegut molt abans com a Pedra Gelada i dubto que tingui res a veure amb el fred que fa aquí a l’hivern. Potser la raó cal buscar-la en el segon cognom del pare del propietari: Gel.
Imaginari popular
Joan Amades explicava la llegenda que cada dissabte les bruixes es trobaven aquí amb el diable i ballaven al seu voltant. Llegendes a part, la ignorància de temps remots, va fer que moltes dones fossin perseguides, inventant històries com aquesta per justificar-ho.
I no, no hi ha bruixes, ni degollaven cabres per fer sacrificis. Hi ha qui, encara ara, fa en aquest indret trobades espirituals pretenent experimentar energies especials. Em fa l’efecte que poca cosa arcana podràs notar, a menys que t’hagis fumat alguna herba seca recollida pel camí.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- El dolmen i les bruixes: jaumebarbera.wordpress.com
- Video turisme de Vallgorguina
- El dolmen i els gentils: elcomu.cat
- La restauració de monuments megalítics al segle XIX i a l’actualitat a la serra del Corredor…, per Daniel Daví, Imma Bassols, Toni Lou i Robert Lleonart
Els “pagesos” ho troben tot perquè “pagès” i “pagà” són la mateixa paraula (DECLC, Coromines, vol. VI, pàg. 166, columna 2, primer paràgraf). Per això algunes llegendes parlen d’uns “pagesos” que fan no-sé-què pels volts de Pedra Gentil: perquè “pagès” vol dir ‘pagà’, que és el mateix que ‘gentil’ (“gentilarri”, en basc ‘població prerromana’).
Però vaja, servidor no està pas en possessió de la veritat i encaixaré amb esportivitat totes les propostes d’esmena que em caiguin al damunt.
Joan Calsapeu
Joan,
Moltes gràcies per l’aportació! No tenia ni idea que aquests mots compartissin la mateixa arrel. Però és cert que aquesta podria ser l’explicació del nom. I si en Coromines ho afirma, això va al cel sense passar pel purgatori 😉
alfons