El Palau Güell, un dels primers encàrrecs d'un jove Gaudí.

Tot just acabada la carrera, un jove Gaudí va rebre l’encàrrec de fer una vitrina per l’Exposició Universal a París (1878). L’empresari Eusebi Güell, que visitava la mostra, es fixà en l’original moble i contactà amb l’autor. Poc després li va encarregar la construcció del seu habitatge al carrer Nou de la Rambla de Barcelona, que ara coneixem com el Palau Güell.

Eusebi Güell és conegut per les empreses tèxtils i d’asfalts que va fundar. També va destacar en política, exercint com a regidor de Barcelona, diputat i senador. El seu pare, tot s’ha de dir, havia fet una bona fortuna al segle XIX traficant amb esclaus.

Com que el carrer no és gaire ample, potser la façana modernista passa desapercebuda. Per altra banda, Gaudí va preferir més discreció a l’exterior i es va esplaiar a gust a l’interior. Així doncs, les dues grans arcades tenen reixes de ferro forjat que permeten observar des de dins sense ser vist.

Aquesta forja, amb l’escut i les inicials del propietari, així com les làmpades de l’interior del palau sortiren de les mans de Joan Oñós Serinanell, mestre forjador qui també va fer decoracions per a la Sagrada Família o la Casa Calvet de Barcelona.

Un interior fet a mida

Darrere el monumental vestíbul hi ha l’espai on es deixaven els carruatges, amb el sostre decorat amb rajoles de flors. Per reduir el soroll de les petjades dels cavalls i de les rodes, el terra està fet de llambordes de fusta. Aquest espai connecta les diverses parts de l’edifici.

Detall de sostre de les cotxeres — Sostre de les cotxeres.

Per una rampa es baixaven els cavalls a l’estable situat al soterrani. Aquest espai és màgic. Les columnes de maó vist el fan semblar una cripta. Al principi, a més de les quadres individuals i les menjadores pels cavalls, hi havia habitacions pel mosso i el cotxer. També s’hi desava la llenya i el carbó i una cisterna emmagatzemava l’aigua de la pluja.

Els estables. El Palau Güell — Els estables.

La planta noble

Puja al vestíbul per unes senyorials escales i arribaràs a l’espectacular planta noble, lloc per a les recepcions. En una construcció tan plena de detalls és fàcil passar coses per alt. Els vitralls, per exemple, són excepcionals. No vol dir que tots hagin estat dissenyats per Gaudí. De fet, alguns materials provenen d’altres edificis on la família havia viscut i que l’arquitecte va haver d’incloure en la seva obra.

Vidres gravats. El Palau Güell — Delicadesa als vidres.

Al saló central, concebut com a lloc per a concerts, destaca l’orgue i una cúpula de vertigen, que li atorga una excel·lent acústica. A més d’habitatge particular, l’edifici, concebut com un palau medieval, havia de servir com a espai de trobada de l’elit del moment, en un barri que començava a ser triat per la nova burgesia.

La cúpula de la planta noble. El Palau Güell — La cúpula de la planta noble.

Passa pel costat del corredor envidrat que unia el palau amb la casa del pare d’Eusebi Güell. La principal raó per venir a viure en un lloc on el solar disponible no era massa gran, va ser que just al costat hi havia l’habitatge on Güell havia passat la seva infantesa —avui dia ja no existeix. És més que probable que, un cop instal·lada, la família utilitzés les antigues habitacions per a la vida diària i destinés les noves instal·lacions per fer vida social.

Vidrieres emplomades del Palau Güell — Vidrieres emplomades.

Així doncs, arribaràs a la terrassa que et permet contemplar l’onírica façana posterior, amb la tribuna que proporciona llum al menjador. Segurament, Gaudí va deixar tothom bocabadat amb la seva peculiar interpretació de l’espai i la llum, perfeccionant algunes solucions assajades en obres anteriors.

Tribuna posterior del Palau Güell — La tribuna posterior.

Les estances privades

A continuació, puja un altre tram d’escales per veure els dormitoris. Cada un amb les seves peculiaritats, segons qui hi dormís. Dins la gran varietat de vitralls que conté el palau, n’hi ha que són més aviat clàssics i d’altres més moderns per l’època. Així doncs, entre els primers veuràs quatre que representen personatges de Shakespeare.

Pel que fa al rei Lear i el comte Bertram són a la sala de fumadors. Macbeth i Hamlet es fan companyia a la finestra d’Isabel Güell, la filla gran qui va ser compositora. Aquests vitralls foren executats per Thomas William Camm, un vitraller anglès del segle XIX.

Vitralls dels dormitoris. El Palau Güell — Hamlet i Macbeth compartint dormitori.

I els banys equipats amb tecnologia punta. A final segle XIX la higiene personal començava a tenir importància entre les classes socials de bona posició. Però el bany, a més, era una expressió de benestar.

El lavabo del Palau Güell — Art dins la intimitat.

Art al sostre

Més amunt trobaràs les golfes, destinades al personal de servei, amb un original sostre i els bonics detalls de les columnes entre finestres. Aquí se situava també la cuina i els safareigs. Ara ho veus tot molt bonic, però pensa per un moment en el personal que havia de pujar i baixar constantment les escales, carregats amb roba, plats i cubells.

El Palau Güell — Virtuosisme a les golfes.

Sens dubte, la part més sorprenent del conjunt és al terrat. Les vint imaginatives xemeneies d’aquest espai, algunes amb trencadís i d’altres amb maó vist, van haver de ser profundament restaurades per tornar-los l’esplendor original. És aquí on millor es veu l’artista que seria mundialment famós.

Aquarel·la amb una vista del terrat amb les xemeneis projectades per Gaudí.

El costat fosc

Finalment, en donar una ullada als voltants et cau l’ànima als peus. Penses: m’hauré tele transportat a un altre país? Antenes rovellades, matalassos podrits, roba estesa, terrasses cobertes amb plàstics i uralites… Tot és ple de brutícia! Certament, fa deu anys —2015— que vaig fer aquestes fotografies, però posteriorment he passejat diverses vegades pel Raval i no puc dir que hagi millorat molt.

El pati interior sembla d'un tercer món. — Un altre món darrere el palau.

Un barri amb història

Quan al segle XIV la pesta negra assolà la ciutat, el rei Pere III ordenà la construcció d’una nova muralla a l’altre costat de la Rambla, que abans era un torrent. Es tractava de protegir una zona que ja es començava a urbanitzar i, alhora, crear una zona d’hortes que abastís la població en cas de noves epidèmies o de setge. Aquí, allunyats del centre, se situaren hospitals, orfenats i leproseries. Dos segles més tard, els ordes religiosos trien aquest barri per construir tot un seguit de convents.

Terrats plens de brutícia — Tres edificis. Una Barcelona.

Canvis constants

Però no és fins a final segle XVIII que, a causa de l’alta densitat de població del centre, es comencen a bastir aquí els primers habitatges. A més, amb l’arribada de la industrialització, s’instal·len les primeres fàbriques. Amb la desamortització de béns eclesiàstics i la marxa de les indústries cap a l’Eixample, molts terrenys queden lliures i el barri experimenta un gran creixement de població. La proximitat del port afavorí, a més, la concentració d’activitats relacionades amb la prostitució —el barri xino—, però paradoxalment, també era on hi havia més teatres. L’obertura del carrer Nou de la Rambla motivà la parcel·lació dels terrenys que és on anà a viure la nova burgesia barcelonina. I és aquí on, d’esquena a les fàbriques atrotinades, als establiments sexuals i als habitatges humils, es bastí el Palau Güell.

Tanmateix, aquesta és la Barcelona que no veiem.