Barceloneta. Barcelona

Arquitectura entre guerres i política

Segon itinerari per la Barceloneta.

Continuem passejant per aquest barri per descobrir un passat no tan llunyà. El carrer Almirall Churruca duu el nom d’un científic, militar i marí. Cosme Damián Churruca va rebre el títol d’almirall després de morir a la batalla de Trafalgar -aquella on no va quedar ni un tauló flotant-.

Símbols passats

Si observeu el plànol del barri, veureu que, per lògica, en aquest lloc hi haurien d’haver tres carrers, segons l’estructura ideada al segle XVIII. Després de la Guerra Civil, va quedar tot molt malmès i es va refer segons uns altres criteris més afins a la ideologia del moment, començant, precisament per aquest indret.

Símbol de la Organización Sindical Española en un edifici posterior a la Guerra Civil. Segon itinerari per la Barceloneta

Damunt de cada portal apareix un símbol: un martell entre una espiga i una mena de ploma. Simbolitzen l’agricultura, la indústria i -probablement- la ramaderia. Es tracta de l’emblema de la Organización Sindical Española (OSE), més coneguda per Sindicato Vertical. En aquells temps foscos, va ser l’única central sindical on tant els treballadors com els empresaris havien d’estar obligatòriament afiliats.

Al centre del relleu s’aprecien les lletres OHS, que volen dir Obra Sindical del Hogar. Aquest organisme es va crear el 1942 per solucionar el problema de l’habitatge, construint a tort i a dret habitatges econòmics, en col·laboració amb l’Instituto Nacional de la Vivienda. No obstant això, va comptar amb destacats arquitectes del moment.

Les properes descobertes les tenim una al costat de l’altre al carrer de Sant Carles.

Un carrer amb classe

Al número 12, la Casa Joan Ors conserva la part inferior original del segle XVIII i la superior es reformà a principis del XX en estil modernista. Joan Ors i Font va ser l’avi de l’escriptor Eugeni d’Ors.

Medalló amb decoració florar de la Casa Joan Ors.

Pràcticament al davant destaca la Cooperativa la Fraternitat. Fundada a finals del segle XIX, es convertí aviat en un organisme que feia compres col·lectives a l’engròs per tal d’oferir productes de consum a preus populars. Cada soci pagava la mateixa quota i tenia els mateixos drets i deures. El projecte prosperà i s’encarregà a Francesc Guàrdia la construcció d’un edifici que, a més de la botiga, disposava de restaurant, biblioteca, teatre, magatzem i despatxos.

Ràfec de maò vist a la Cooperativa La Fraternitat. Segon itinerari per la Barceloneta

S’ha dit reiteradament que l’escultura central és un símbol maçònic. Més avall trobareu l’enllaç d’un article en què em permeto dubtar d’aquesta afirmació. Sigui així o no, observeu cada detall, el ràfec de la teulada, les baranes, els escuts amb la data de fundació de l’entitat i de la inauguració d’aquesta seu.

Conjunt escultòric a la façana de la Cooperativa La Fraternitat.

De tot i força

Al costat s’aixeca un curiós edifici, conegut com a Casa de la Farmàcia, per l’establiment que, des del 1900 ocupa els baixos. Entraria dins de l’estil eclèctic, ja que barreja, aparentment sense ordre ni concert, tota mena de detalls de diferents estils. Relleus, esgrafiats, dracs, gerres, caps de dones, baranes de forja, dentells, fornícules i enreixats creen una estranya visió difícil de digerir.

Detall de la decoració de la Casa de la Farmàcia. Segon itinerari per la Barceloneta

Hi ha qui relaciona tots aquests elements amb l’activitat farmacèutica: els gerros de les pocions, les plantes medicinals o larves de mosca al balcó del carrer dels Pescadors, utilitzades medicinalment en temps pretèrits. Penso que tot això són cabòries sense fonament, ja que aquest mateix balcó el trobem a la Casa Esteve Cortada, també a la Barceloneta i allà no hi ha cap farmàcia. És més, ni les larves de mosca són així, ni tan sols les mosques s’assemblen.

Reixa del balcó de la Casa de la Farmàcia. Segon itinerari per la Barceloneta

Els primers habitatges

L’anomenada Casa de la Barceloneta de 1761-al número 6-, es va restaurar recentment, de manera que podem veure com van ser els primers edificis projectats pels enginyers militars del segle XVIII, amb planta baixa i pis.

Pedra a la cantonada de la Casa de la Barceloneta de 1761, amb les indicacions del número i l'illa.

Es coneix popularment per la Casa del Porró, ja que havia estat un establiment de menjars amb un porró de metall al reixat de la finestra. Aquesta concretament, era una casa capçalera d’illa. De fet el barri s’acabava aquí. Els carrers de més avall es van afegir posteriorment.

Detall de la llinda de pedra de la Casa del Porró.

Modernisme gastronòmic

Dues passes més i veiem Can Solé. Els orígens d’aquest restaurant es remunten a principis del segle XX quan obrí una taverna de pescadors al local d’un antic establiment d’olis i sabons, propietat de Gregori Solé. El nou propietari va respectar el nom.

El 1947 es va remodelar completament, segons projecte de Marià Romaní, afegint els estucats de la façana i potser també, els plafons ceràmics sota les finestres. Romaní va ser un arquitecte plenament noucentista, moviment contraposat al modernisme. Va projectar un munt de xalets pel Vallès i va remodelar diverses esglésies destrossades durant la Guerra Civil. La seva darrera obra va ser un conjunt de blocs rectilinis a l’avinguda Meridiana.

Decoració de la paret de Can Solé. Segon itinerari per la Barceloneta

Els motius de les rajoles ceràmiques tenen una certa relació amb la gastronomia: caçadors, pastors, pescadors, agricultors o estris de cuina. Un dels motius fa esment al passatge bíblic en què Moisès va enviar dotze espies per explorar Canaan. Diu que “van tallar una sarment amb un raïm tan gros que l’hagueren de portar entre dos en una barra” (Números 13:23).

Plafó ceràmica al restaurant Can Solé, amb dos portadors de raïm. Segon itinerari per la Barceloneta

Elm o Telm?

Continuant amb aquest segon itinerari per la Barceloneta, baixem pel carrer de Sant Elm, nom que pot correspondre a dos personatges. El més antic -i més probable- és Erasme d’Antioquia. Els martiris que va patir aquest bisbe nascut a Turquia al segle IV, són dignes d’una pel·lícula de sang i fetge.

En un dels mil increïbles turments, li van treure els intestins, motiu pel qual se’l sol representar portant un bastó amb els budells enrotllats. També es pot veure duent un pal amb una flama -el foc de Sant Elm-, ja que durant una prèdica, li va caure un llamp i ell va seguir parlant com si res. Per això és venerat pels mariners.

L’altre candidat pot ser Pere González Telmo, frare dominic espanyol que va predicar entre els pescadors de Galícia al segle XIII. El problema és que aquest no és sant, sinó beat. Però igualment porta un bastó amb flama i, per a més confusió, porta el mateix nom: Elm o Telm.

Va de guerres

Passem sota el pont que forma un edifici. Després de la guerra civil s’hi construïren aquests blocs que formaven una pantalla per amagar la degradació dels carrers interiors.

Hem començat al carrer d’un almirall i acabem amb el d’un altre. Almirall Cervera en realitat era el nom d’un vaixell de guerra de l’armada espanyola, amb un ‘destacat servei’ durant la Guerra Civil. Va ser batejat així en record de Pascual Cervera y Topete, qui va lluitar a Filipines i a Cuba i arribà a ministre de marina el 1893. El buc es va guanyar el sobrenom de “El Chulo del Cantábrico” a causa del dubtós honor d’haver bombardejat tota ciutat costanera que se li posés al davant.

Salvadora de pescadors

En aquest carrer, més ample i transitat que la resta, trobem un edifici, que clarament havia estat una església. Es tracta de l’antiga parròquia de Santa Maria de Cervelló.

Façana de l'Església Santa Maria de Cervelló. Segon itinerari per la Barceloneta

Aquesta santa va fundar la branca femenina mercedària al segle XIII. Diuen que salvà molts pescadors i mariners de les tempestes, motiu pel qual és ben lògic que fos venerada en aquest barri.

Per acabar, entrem al carrer del Comte de Santa Clara per veure una curiositat. Al número 36 trobem unes peces de ceràmica encastades a la façana que, tot i les dites urbanes, ningú sap qui o perquè les van posar. Damunt una mitja esfera en relleu, hi ha representada una creu i quatre caps d’àrabs amb turbant, que recorda molt a l’anomenada creu d’Alcoraç.

Rajola amb la creu d'Alcoraç. Segon itinerari per la Barceloneta

Aquest símbol, que tot i l’actual polèmica, encara figura a l’escut d’Aragó, fa esment de la batalla que va tenir lloc al segle XI per recuperar Osca de mans dels sarraïns. Diu la llegenda que Sant Jordi -d’aquí la creu- va ajudar les tropes cristianes i va tallar el cap de quatre prínceps musulmans.

Aquí finalitza aquest segon itinerari per la Barceloneta. No us perdeu la propera ruta!

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Itinerariveure el mapa

Saber més

Què veure a prop