Nou que fan tretze (part 2)
Segon itinerari per Nou Barris: del Parc Central a Vilapicina.
Quan a finals del segle XX es van enderrocar la major part d’edificis de l’institut Mental, miraculosament alguns dels terrenys no van ser ocupats per blocs d’habitatges. Una part de l’abandonat espai tancat per murs i on aparcaven vehicles, va ser convertit en un espai verd, canviant radicalment la fesomia del barri. És el Parc Central de Nou Barris.
Amb un enginyós disseny de rampes i parterres triangulars, els arquitectes i paisatgistes Andreu Arriola i Carme Fiol van aconseguir unificar el feréstec terreny que baixa des de la ronda de Dalt.
Combinant aigua i verd han integrat diversos edificis emblemàtics, com l’Institut Mental, ara seu del districte i d’equipaments. Imprescindible anar-hi quan totes les fonts estan en funcionament, que no sé quan és.
Les originals pèrgoles de fusta, a més de ser elements escultòrics, serveixen de punts d’il·luminació, convertint-se en un element icònic del barri.
Quan l’aigua venia de fóra
Seguim amunt pel parc i travessem el passeig de Fabra i Puig per veure un tram de l’aqüeducte de Dosrius. A finals del segle XIX es projectà aquesta important canalització per abastir d’aigua la creixent ciutat de Barcelona. La infraestructura, de prop de 40 quilòmetres, portava l’aigua des dels aqüífers de Dosrius fins als dipòsits situats al parc de les Aigües.
Un barri entre barris
Deixem el parc per visitar el barri de Can Peguera. Creat per acollir els treballadors immigrants que van venir amb motiu de l’Exposició Universal de 1929, aquesta urbanització de cases baixes, és l’única que sobreviu de les tres que va projectar l’arquitecte Xavier Turull.
L’església d’aire colonial està dedicada al missioner jesuïta Francesc Xavier i es va aixecar al lloc on hi havia l’antiga capella de la masia que va donar nom al barri.
Pugem al Turó de la Peira, reducte boscós, miraculosament preservat de l’especulació. Des d’aquest parc, creat el 1936, tindreu interessants vistes de Barcelona.
Baixem per l’altre costat del parc i passem per carrers costeruts, on tots els edificis semblen iguals.
On tot va començar
Anem a parar al nucli més antic del barri, el santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina, que coses de les demarcacions territorials, antigament pertanyia a Sant Andreu Palomar. L’actual fesomia del temple és del segle XVIII. Els esgrafiats de la façana representen els atributs d’aquesta santa barcelonina, que va patir un munt de martiris.
Un pont connectava l’església amb la masoveria de Can Basté, que havia estat la rectoria. Més tard s’amplià i reformà donant-li l’aspecte senyorial que encara conserva.
Al segle XV aquest indret era una important cruïlla de camins. Per aquest motiu l’edifici de Ca n’Artés era un hostal on s’allotjaven els viatgers.
Per acabar aquest segon itinerari per Nou Barris, entrem al passatge de Pi i Molist i al xamfrà amb el carrer del mateix nom, ens crida l’atenció una casa d’aire noucentista amb un florit rellotge de sol esgrafiat a la façana. En realitat l’edifici és del segle XVIII. Resulta curiós que les hores només es troben a un costat de l’esfera, potser per marcar només les hores del matí.
Des d’aquí arribem ràpidament a la parada de metro de Llucmajor, punt on hem començat la primera part d’aquest itinerari.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Parc Central: lameva.barcelona.cat
- Aqüeducte de Dosrius
- Can Peguera
- Turó de la Peira: memoriadelsbarris.blogspot.com.es
- Santuari de Vilapicina
- Rellotge de sol: publicacions.bcn.es