Aquarel·la amb una vista de l'església de Sant Francesc Xavier Can Peguera.

Nou que fan tretze (part 2)

Segon itinerari per Nou Barris: del Parc Central a Vilapicina.

Quan a finals del segle XX es van enderrocar la major part d’edificis de l’institut Mental, miraculosament alguns dels terrenys no van ser ocupats per blocs d’habitatges. Una part de l’abandonat espai tancat per murs i on aparcaven vehicles, va ser convertit en un espai verd, canviant radicalment la fesomia del barri. És el Parc Central de Nou Barris.

Amb un enginyós disseny de rampes i parterres triangulars, els arquitectes i paisatgistes Andreu Arriola i Carme Fiol van aconseguir unificar el feréstec terreny que baixa des de la ronda de Dalt.

Reflexes al llac del Parc Central. Nou Barris. Barcelona

Combinant aigua i verd han integrat diversos edificis emblemàtics, com l’Institut Mental, ara seu del districte i d’equipaments. Imprescindible anar-hi quan totes les fonts estan en funcionament, que no sé quan és. Les originals pèrgoles de fusta, a més de ser elements escultòrics, serveixen de punts d’il·luminació, convertint-se en un element icònic del barri.

Pèrgoles del Parc Central. Nou Barris. Barcelona

Quan l’aigua venia de fóra

Segueix amunt pel parc i travessem el passeig de Fabra i Puig per veure un tram de l’aqüeducte de Dosrius. A finals del segle XIX es projectà aquesta important canalització per abastir d’aigua la creixent ciutat de Barcelona. La infraestructura, de prop de 40 quilòmetres, portava l’aigua des dels aqüífers de Dosrius fins als dipòsits situats al parc de les Aigües.

Segon itinerari per Nou Barris. Passarel·la a l'Aqüeducte de Dosrius. Parc Central. Barcelona

Un barri entre barris

Deixem el parc per visitar el barri de Can Peguera. Creat per acollir els treballadors immigrants que van venir amb motiu de l’Exposició Universal de 1929, aquesta urbanització de cases baixes, és l’única que sobreviu de les tres que va projectar l’arquitecte Xavier Turull i Ventosa. Nascut a Barcelona el 1896, Turull és autor de nombrosos xalets a la Garriga i és considerat un rellevant autor noucentista en aquesta vila. Com a curiositat, morí a causa d’un accident pirotècnic durant una revetlla. Aquest senyor et sonarà perquè el seu fill -que es diu igual- fou un destacat violinista i compositor i el seu net -amb idèntic nom i cognom- és el percussionista del conjunt ‘Ojos de Brujo‘.

Teulades de Can Peguera. Nou Barris. Barcelona

L’església d’aire colonial està dedicada al missioner jesuïta Francesc Xavier i es va aixecar al lloc on hi havia l’antiga capella de la masia que va donar nom al barri.

En realitat, el nom del sant era Francisco de Jasso i Azpilicueta. Era de casa més que bona i va néixer el 1506 a la localitat navarresa de Xabier -amb b en euskera-. Per aquest motiu ha passat a la història com a Francesc Xavier. Després d’algun incident familiar per motius polítics, decidí que aquella no era la seva guerra i se n’anà a fer carrera eclesiàstica.

Quan tenia divuit anys marxà a París on conegué Ignasi de Loiola amb qui participà en la fundació de la Companyia de Jesús. Es consagrà a l’activitat missionera i fou enviat a l’Índia a convertir pecadors, cosa que sembla que feia prou bé. De fet, arribà fins i tot al Japó, però allà no va ser tan ben rebut. A continuació decidí continuar la labor a la Xina i morí tot just abans de desembarcar. Setanta anys després, el 1621 era canonitzat.

Aquarel·la amb una vista de l'església de Sant Francesc Xavier Can Peguera.
Can Peguera.

Especulació immobiliària

Puja fins al Turó de la Peira, reducte boscós, miraculosament preservat de l’especulació. Amb una alçada de 133 metres, antigament rebia el nom de turó del Montarell i, a més d’una frondosa pineda on hi havia bona caça. Diverses masies del voltant, com Can Peguera, es dedicaven a la vinya i a altres conreus que eren regats per diverses rieres i torrents. Des d’aquest parc, creat el 1936, tindràs interessants vistes de Barcelona.

Tot seguit, baixa per l’altre costat del parc i passaràs per carrers costeruts, on tots els edificis semblen iguals. L’especulació descontrolada dels anys cinquanta i setanta per donar cabuda a l’allau d’immigració van acabar amb el paisatge rural. Al seu lloc s’aixecaren oblidables edificis de mala qualitat i sense cap personalitat.

Edificis al Turó de la Peira. Nou Barris. Barcelona

On tot va començar

Xino-xano aniràs a parar al nucli més antic del barri, el santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina que, coses de les demarcacions territorials, antigament pertanyia a Sant Andreu Palomar. L’actual fesomia del temple és del segle XVIII. Els esgrafiats de la façana representen els atributs d’aquesta santa barcelonina, que va patir un munt de martiris i que probablement mai va existir.

Segon itinerari per Nou Barris. Santuari de Santa Eulàlia. Barcelona

Un pont connectava l’església amb la masoveria de Can Basté, que havia estat la rectoria. Aquest edifici, bastit al segle XVIII damunt les restes d’una torre medieval, havia estat propietat de Ramon de Sagarriga, comte de Creixell. Posteriorment, Més tard s’amplià i reformà donant-li l’aspecte senyorial que encara conserva. Posteriorment, va anar passant de mà en mà, fins que, finalment, l’adquirí l’ajuntament de Barcelona.

Segon itinerari per Nou Barris. Esgrafiats a Can Basté. Barcelona

Al segle XV aquest indret era una important cruïlla de camins. Per aquest motiu l’edifici de Ca n’Artés era un hostal on s’allotjaven els viatgers. Nascut al segle XIV, Pere d’Artés fou un cavaller valencià, senyor de diverses poblacions d’aquells territoris i ocupà importants càrrecs de confiança dels reis Joan I d’Aragó i de Martí I l’Humà. Així mateix, fou mecenes d’escriptors en valencià.

Segon itinerari per Nou Barris. Finestra gòtica de Ca n'Artés. Barcelona

El cel és ma regla

Per acabar aquest segon itinerari per Nou Barris, entra al passatge de Pi i Molist i al xamfrà amb el carrer del mateix nom, ens crida l’atenció una casa d’aire noucentista amb un florit rellotge de sol esgrafiat a la façana. En realitat l’edifici és del segle XVIII. Resulta curiós que les hores només es troben a un costat de l’esfera, potser per marcar només les hores del matí. Aquest i els edificis adjacents es construïren els anys vint del segle XX al llarg del camí que menava a l’Institut Mental de la Santa Creu. Un pla urbanístic del 1979 fa témer per la continuïtat d’aquesta petita joia, una raresa a Barcelona, ja que pràcticament no queda cap rellotge de sol a la ciutat.

Rellotge de sol. Segon itinerari per Nou Barris. Barcelona

Des d’aquí arribaràs ràpidament a la parada de metro de Llucmajor, punt on hem començat la primera part d’aquest segon itinerari per Nou Barris.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Itinerariveure el mapa

Saber més

Què veure a prop