Novament, no me’n puc estar de meravellar-me davant les nombroses mostres de ceràmica als carrers de València. Exceptuant la darrera, que queda a l’extraradi, la resta les tens totes a l’abast al centre històric de la ciutat. Pots complementar aquesta visita amb el primer i segon itinerari que he preparat anteriorment amb altres descobertes similars.
El fill del notari
Per començar, ens plantem a l’emblemàtic Pouet de Sant Vicent, el qual ja he comentat anteriorment. Perquè, en parlar de València és inevitable que aparegui Vicent ‘el del ditet’, com afectuosament es coneix, ja que sovint és representat amb el dit aixecat. En aquesta ocasió només ens fixarem en tres plafons ceràmics ben diferents. En primer lloc, situa’t davant de la representació del sant que hi ha al carrer del Mar.
Nascut a València al segle XIV va recórrer mitja Europa predicant i aconseguint nombroses conversions amb els seus apocalíptics sermons. Damunt del cap apareix una frase en llatí extreta del llibre de l’Apocalipsi, que es convertí en el seu emblema: “Venereu Déu i doneu-li glòria” (Ap. 14.7). El plafó -que és clavat al que hi ha a Bétera- mostra el sant amb l’hàbit dominic. Als seus peus hi ha una mitra de bisbe i un capel de cardenal. Això fa esment al fet que durant un temps va triar servir al Papa Luna -el no oficial- i refusà les distincions cardenalícies i bisbats que aquest li oferí.
Al seu darrere es veu el mar i un vaixell en record d’un miracle. El 1375, mentre es trobava a Barcelona exercint de diaca i professor, la ciutat patia una gran fam. A més, una mala mar impedia l’arribada dels vaixells carregats amb gra. Ell va tranquil·litzar l’audiència assegurant contra tot pronòstic, que aquella nit arribarien dos vaixells amb blat suficient per abastir la ciutat durant molts dies. I així sembla que va ser.
A quatre mans
A continuació, para atenció al rètol ceràmic al costat de l’entrada del Pouet de Sant Vicent. Està signat per Jaume de Scals i Aracil i per José Gimeno Martínez.
De Scals fou un prestigiós escultor i ceramista nascut a Xixona el 1913, qui adquirí gran renom a València després de la Guerra Civil. Molt interessat en la ceràmica valenciana medieval es convertí a més, en restaurador de nombroses peces que custodiava l’Ajuntament de València, duent a terme un inventari de la col·lecció de ceràmica. S’especialitzà en la realització de socarrats, així com panells ceràmics d’estil neogòtic que es van fer molt populars entre les classes benestants i les institucions valencianes.
Gimeno nasqué a Manises el 1889 dins d’una família d’artesans. Amb només dinou anys dugué la direcció artística d’una prestigiosa fàbrica de porcellana. Més tard decidí recuperar la ceràmica tradicional valenciana. El 1925 fundava La Cerámica Valenciana. Obtingué un gran reconeixement, gràcies al qual rebé nombrosos encàrrecs per restaurar rajoles d’edificis històrics.
Senyalística en blau
Ja que hi ets, fixa’t ara en el plafó on hi ha el nom del carrer. Aquest model de lletres blanques sobre fons blau es començà a col·locar a partir d’un concurs que tingué lloc el 1902. Un dels requisits que es demanava era la millora de la visibilitat i la facilitat de lectura. Fins a aquell moment, les plaques de carrer eren generalment blanques amb les lletres negres o blaves.
Després de la conquesta
Seguidament, en aquest itinerari per descobrir ceràmica als carrers de València, enfila pel carrer del Mar i entra al carrer Trinquet de Cavallers. Un trinquet és un espai rectangular on es juga a pilota. Signat també per José Gimeno, un plafó ceràmic al costat d’un discret portal ens diu que allò és Sant Joan de l’Hospital. L’exterior no deixa endevinar el que s’amaga a dins.
El recinte hostatja l’església més antiga de València quan Jaume I volgué erigir aquest conjunt hospitalari per a la ciutat. Com a agraïment pels serveis durant la contesa, el rei l’encomanà a l’Orde de Sant Joan de Jerusalem. Les diverses edificacions s’han preservat prou bé.
Catorze estacions
Hi ha molt per veure, però com que estem centrats en la ceràmica als carrers de València, et demanaré que ara només paris atenció als catorze plafons amb les estacions del viacrucis. Les obres que, segons la meva opinió molt personal, són d’una execució no massa destra, estan emmarcades amb una sanefa amb motius vegetals de color blau. En altres articles he parlat sobre la tradició i el significat del viacrucis o calvari, com el de Bétera que és dels més monumentals que pots veure.
Entrada al paradís
Malgrat que, veient les riqueses que tenia l’església catòlica, puguis pensar el contrari, antigament hi havia capellans amb les butxaques ben escurades. És per aquest motiu que al segle XIV es crea a València una confraria per tal de donar-los suport i s’edifica l’Hospital de Sacerdots Pobres a pocs metres de Sant Joan de l’Hospital. Nombroses reformes posteriors van esborrar quasi tot el que tenia de gòtic l’edifici original. L’interior conté magnífiques mostres de murals ceràmics de diverses èpoques. Però com que probablement la porta estarà tancada, et parlaré només del que hi ha al mur exterior.
El conjunt és del segle XVIII i mostra la Mare de Déu de la Consolació, segons consta a la cinta -filactèria- que hi ha al damunt. L’envolta un fons amb elements arquitectònics on es veu un pou i una torre, dos dels molts atributs que s’esmenten a les lletanies marianes. Les lletanies consisteixen en tot un seguit de lloances i súpliques que es resen de manera repetitiva. Em pregunto si, per la proximitat, el pou pot tenir alguna cosa a veure amb sant Vicent.
Més avall, unes portes obertes simbolitzen l’entrada al cel precedida per diversos arbres amb una forta càrrega simbòlica que es troben esmentats a les escriptures. A la part inferior hi ha dues al·legories: el vaixell que simbolitza l’església i una ciutat emmurallada representant la ciutat de Déu.
El refresc més famós
Allà cap a final del segle XVIII, unes senyores que venien bunyols al carrer, instal·len una xocolateria als baixos d’un edifici. L’establiment anà passant de mà en mà, fins al dia d’avui. L’entrada així com les dues plantes, escales incloses, està farcida de plafons ceràmics amb escenes costumistes i històriques. Algunes d’aquestes obres van ser fetes els anys vuitanta del segle XX a la fàbrica Ceràmica Valenciana que, com he comentat abans, pertanyia a José Gimeno, mentre que altres es deuen a Ceràmicas Vilar de Manises. Tristament, el paviment fet amb mosaic Nolla va desaparèixer sota un gens glamurós escacat a base de rajoles blanques i negres de gres.
Al vestíbul hi ha un gran plafó que mostra l’entrada de Jaume I a València. L’obra es deu a Joan Bondia, prestigiós ceramista de Quart de Poblet que, abans d’obrir el seu propi taller treballava a Cerámicas Vilar. Observa com el rei es troba envoltat dels seus soldats que, per cert, semblen tenir tots el mateix rostre, mentre pel darrere fugen els habitants musulmans de la ciutat. És probable que es tracti de la còpia d’un mosaic pràcticament igual que hi ha a l’ermita de Sant Jordi del Puig de Santa Maria.
El doctor celestial
A la plaça de la Mare de Déu de la Pau hi ha un grandiós retaule ceràmic del segle XIX dedicat a aquest mateix personatge. És l’únic record que queda de la capella que hi havia consagrada a la patrona del Villar -en castellà i encara oficialment, El Villar del Arzobispo-. A la part superior tenim sant Bonaventura, una advocació poc habitual per aquests verals. Nascut al segle XIII en un poblet italià, Bonaventura de Bagnoregio fou un franciscà, teòleg i filòsof -simbolitzat al plafó amb una ploma-. És considerat ‘Doctor de l’Església’, motiu pel qual sosté un temple amb la mà. I com que arribà a cardenal, un angelet sosté el capel corresponent a aquest càrrec.
A dreta i esquerra hi ha dues al·legories, potser representant la justícia i la pau. A banda i banda de la fornícula buida tenim santa Caterina amb els instruments del seu martiri i sant Antoni de Pàdua amb l’infant als braços. També hi ha un parell d’àngels sostenint sengles torres, que quan conegui el significat t’ho faré saber.
Cultura al parc
Per acabar aquesta tercera descoberta de ceràmica als carrers de València ens n’anem al districte de Benicalap. Situat als afores, aquest antic municipi fou annexionat el 1872 a la ciutat, tot i que conservà una certa independència fins al 1979, quan esdevingué un districte més de València. Els anys seixanta del segle XX sorgí el projecte d’unificar en un mateix lloc els professionals dedicats a l’elaboració de les falles. És així com dins de Benicalap, naixia el barri Ciutat de l’Artista Faller, que hi ha qui sembla que erròniament en diu ‘Ciutat Fallera’.
Fins al 1975 en aquest barri hi havia unes instal·lacions del Ministeri d’Agricultura, que l’Ajuntament va comprar i convertir en un immens i bonic parc públic. El recinte conté diversos equipaments, com un auditori a l’aire lliure, a l’entrada del qual hi ha un interessant mural ceràmic. L’obra mostra al·legories de la música, el teatre i el ball, envoltats d’ocells -colom de la pau inclòs- i ones. Tot plegat està presidit per un gran sol al centre del qual hi ha un llibre damunt una enclusa que no sé quina interpretació donar-li.
En una cantonada es poden llegir -més o menys- dues signatures i l’any 1984. La segona correspon a Cristel Cadrelles de qui no he trobat cap informació, així que pot tractar-se d’una col·laboració entre artistes, un fet molt habitual. La primera signatura penso que correspon a Dionisio Vacas Cosmo, qui es mereix parlar a part de l’atzarosa vida que tingué.
Activista, infermer i artista
El 1937 amb només tres anys, Dionisio arribava a València amb la seva família fugint de Còrdova a causa de la Guerra Civil. Mentre malvivien en una barraca, el seu oncle, qui treballava en una important indústria paperera, el contractà com a mosso. Tenia deu anys. Amb el temps guanyà categoria i es convertí a més, en l’enllaç sindical dels treballadors. El 1958 Vacas protagonitzà la primera gran vaga a València durant la dictadura, aturant tota la fàbrica, motiu pel qual fou torturat i empresonat.
En acabar el servei militar el desterraren a Terol juntament amb la seva família, on treballà com a infermer i practicant mentre estudiava Magisteri. El 1968 torna a València, ingressa al Partit Comunista, crea Comissions Obreres juntament amb altres companys i, no cal dir-ho, continuen les vagues i les detencions. Quan el 1984 pateix la mort del seu fill, deixa la seva família i cau en una depressió. Fins que es recuperà i decidí dedicar-se a la ceràmica.
I fins aquí aquest tercer itinerari veient la ceràmica als carrers de València. Per cert, malgrat que ja hauria d’estar acostumat, em continua sorprenent trobar tan poca informació en valencià, fins i tot pel que fa a temes tan arrelats com les Falles.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Pouet de Sant Vicent: rondaller.cat
- Sant Joan de l’Hospital: sanjuandelhospital.es
- Església de Santa Caterina: jdiezarnal.com
- José Gimeno: fabricagimeno.com
- Jaume de Scals: ipc.org.es
- Les plaques de carrer: elperiodic.com
- Hospital de Sacerdots Pobres: valenciaarenaycal.blogspot.com – jdiezarnal.com
- Orxateria Santa Catalina: lasprovincias.es – riunet.upv.es
- Sant Bonaventura: wikiwand.com
- Dionisio Vacas: lasprovincias.es
- Parc de Benicalap: valenciabonita.es – jardins.valencia.es
- Ciutat de l’Artista Faller: 7televalencia.com – hablemosdefallas.es
Apunt magnífic. Per un moment, quan he vist el títol “El refresc més famós”, he pensat que seria la història de “l’orxata de xufla”; però no, va de bunyols i xocolata … que tampoc està gens malament. I, quan vagi a València, tornaré a llegir aquestes 3 entrades i sabré apreciar el recorregut en tot el seu abast! Enhorabona i gràcies.
En realitat, el refresc és l’orxata i les rajoles es troben en una història orxateria, però com que ja en vaig parlar en un article dedicat a Alboraia, no em volia repetir. D’altra banda, València és una ciutat plena de meravelles que cal descobrir amb calma.
Un recorregut i una història inesborrable de la ceràmica. Gràcies
Gràcies a tu pel comentari!😉