cementiri, El Masnou, Maresme, panteó

Tal la vida, tal la mort

El cementiri del Masnou.

En grec, el mot necròpolis vol dir ciutat dels morts. Pels primers cristians, que pensaven que els difunts ‘dormien’ esperant la resurrecció, això els sonava massa fort. Així que van decidir utilitzar la paraula cementiri, que també prové del grec, però significa dormitori.

Detall d'un mussol al panteó de Jacint Maristany.

Al segle XVIII, el cementiri parroquial del Masnou s’havia quedat petit i l’epidèmia de còlera de mitjans del mateix no va ajudar gaire. A més, la revolució industrial del segle XIX va motivar l’auge de la burgesia. Era necessari fer un nou dormitori, perdó, cementiri, amb més capacitat i més allunyat de la població, segons les noves lleis de sanitat.

El 1860 es va encarregar el projecte del cementiri del Masnou a Miquel Garriga i Roca. Perquè us soni més diré que, entre altres grans obres, aquest arquitecte nascut a Alella va construir el Teatre del Liceu el 1847.

Escultura de Sant Bonaventura al panteó de Bonaventura Fontanills del cementiri del Masnou.

Junts però no barrejats

Garriga va haver de modificar el projecte inicial del cementiri del Masnou. Quan ja n’estava fins al barret de tant canvi, se’n va desdir i la feina va passar a mans de Gaietà Buïgas, arquitecte responsable de l’Exposició Universal del 1888 i també del monument a Colom.

El que ens ha arribat és un espai quadrat amb les cantonades arrodonides -un fet inusual-. Dins el cristianisme el quadrat simbolitza allò que és terrenal, a diferència del cercle, utilitzat per a referir-se als dominis celestials. Potser això va motivar la tria d’aquesta forma geomètrica.

Arquitectes del més enllà

El recinte està dividit en quatre parts, cadascuna dedicada a un evangelista. Al perímetre, tocant el mur, trobem els nínxols de la gent més humil, que observen la zona central, on hi ha les persones il·lustres i benestants, que van trigar uns quants anys a voler ser-hi enterrades.

La nova burgesia va contractar importants arquitectes per a projectar les seves mansions i realitzar millores urbanístiques “altruistes” al municipi on residien, com escoles, esglésies o el cementiri.

Però l’ostentació no només era en vida. La mort havia de ser també un ‘mireu que guapo he sigut’. Així doncs, els arquitectes i escultors van passar a projectar imponents mausoleus, alguns dels quals els podem visitar en aquest espai. Faré un breu repàs d’uns quants.

Cementiri del Masnou. Detall d'una reixa de forja.

Mariner que dorm, no mena vaixell

Al segle XIX El Masnou va viure una època d’esplendor vinculada a la construcció de vaixells i el comerç marítim. No són poques les tombes de personatges relacionats amb el món del mar que trobem en aquest recinte.

Només entrar hi ha el panteó de la família Pagès i Fàbregas, del 1926. Pere Pagès provenia d’una nissaga de marins i va fer traslladar a aquest panteó les restes dels seus avantpassats.

Destaca la sinistra figura d’una dona agenollada, completament coberta per un mantell. L’escultura va ser realitzada per Frederic Marès, un polifacètic artista del noucentisme que a més, es dedicà a la restauració -monestir de Poblet-, va ser professor i un important col·leccionista.

Cementiri del Masnou. Escultura de Frederic Marès per al panteó Pagès i Fàbregas.

Aquí mano jo

Rosa Estapé feia un temps que havia enviudat de Pere Antoni Maristany, capità mercant que va ser també alcalde de la vila. Va fer construir un panteó al nou cementiri on va traslladar les restes del seu marit, que trobem representat en un bust sota un àngel que assenyala al cel. A diferència dels ‘nostres’ àngels, que sovint llueixen cabells llisos o ondulats, aquest sembla seguir la moda italiana, amb uns espessos rínxols.

La part central del panteó, plena d’al·legories a la tasca marinera del difunt, va ser obra de l’italià Faust Baratta. Especialitzat en l’escultura funerària, cap a mitjans del XIX va venir a Barcelona on va treballar, entre altres, en la Font del Geni Català, al Pla de Palau.

No fos cas que algú oblidés qui havia encarregat aquesta feina, la dolguda vídua va fer posar les seves inicials a la porta.

Símbols mariners al panteó de Pere Antoni Maristany.

Modèstia a part

Cal aturar-se amb deteniment al panteó de Pere Grau Maristany, considerat un dels personatges més il·lustres de la vila.

No només va continuar el negoci familiar d’exportacions de vins a Amèrica, sinó que, després d’obtenir el títol d’enginyer químic, va tenir la seva pròpia marca de vins. Va ser president de la Cambra de Comerç i mereixedor d’un bon grapat de títols i condecoracions.

Amb tant de prestigi, l’antic panteó familiar sembla que li va quedar petit i el 1901 va encarregar un de nou a Bonaventura Bassegoda, amb la modesta intenció que fos el més gran de tot el cementiri.

Bassegoda, que en aquell moment era arquitecte municipal del Masnou, tant et projectava una fàbrica, un bloc d’habitatges, una església, un col·legi o un panteó, com t’escrivia un article pels Jocs Florals.

Balustrada del panteó de Pere Grau Maristany.

Símbols i més símbols

Tot l’espai es troba delimitat per uns elaborats pilars on no manca cap detall. A la part superior hi ha una flama que segons qui, diu que simbolitza l’Esperit Sant, la saviesa divina o la vida eterna. A continuació veiem una corona, potser pel comtat que li va concedir Alfons XIII, tot i que aquesta corona no és de comte. Unes flors, simbolitzant la brevetat de la vida, emmarquen uns escuts amb la creu de Sant Jordi i les quatre barres, en representació de la seva relació industrial amb Barcelona.

Amb tot, el més destacable és l’escultura que presideix el conjunt, realitzada per Josep Llimona. Considerat com l’escultor més important del modernisme, Llimona ens ha deixat grans obres com ‘Desconsol’, que havia de formar part també d’un panteó funerari.

Escultura d'un àngel realitzada per Josep Llimona pel panteó de Pere Grau Maristany.

A diferència d’altres escultures funeràries del mateix artista, sovint amb una figura solitària, aquí l’àngel està consolant una figura femenina que representa el Dolor. L’àngel -la Fe- se la mira com volent que aixequi els ulls cap al cel. Indescriptibles resulten els plecs de la roba, que insinuen la figura de la noia.

Més sinistre resulta la creu de metall que s’aixeca darrere les figures. Dos dracs encadenats i entortolligats al peu de la creu, treuen la llengua, mentre fan força amb les urpes. Representa la victòria de la creu sobre el mal.

El cementiri del Masnou. Detall de la forja del panteó de Pere Grau Maristany.

Observeu altres detalls menys evidents, com els relleus amb carotes formades a partir de fulles d’acant -símbol de la vida eterna- i de roselles -el son etern-.

El cementiri del Masnou. Detall d'un relleu grotesc al panteó de Pere Grau Maristany.

La vídua desconsolada

Jaume Sensat és un altre dels mariners que trobem enterrats aquí. A més de realitzar viatges a Amèrica i Egipte, va ser corredor de Borsa a Buenos Aires, on no li va anar gens malament. Mort el 1914, Rosa Pagès -la vídua- va encarregar el panteó a Bonaventura Bassegoda, qui se les va veure i desitjar per encabir el que volia la senyora en un solar molt irregular.

Destaca l’escultura realitzada pel barceloní Rafael Atché, especialitzat en talles religioses. Aquest escultor va ser també l’autor el 1887, de l’estàtua que corona el monument a Colom. L’obra representa una desconsolada dona recolzada sobre un fèretre i agafant un pom de roses -al·lusiu al nom de la vídua-, mentre amb l’altra mà, s’acosta una flor per olorar-la.

Escultura de Rafael Atché al panteó de Jaume Sensat.

Un projecte polèmic

Sabent que només li quedaven un parell de telediaris, l’industrial Vicenç Pedret va encomanar el 1957 un disseny molt personal a Pere Ricart. Aquest arquitecte va dissenyar xalets i urbanitzacions, però us sonarà més pel trencador cinema Palau Balañá de Barcelona.

Considerat indecorós pel consistori, l’innovador panteó va ser finalment aprovat. Un arc parabòlic defineix les dues façanes. La del davant està recoberta amb un mosaic fosc, mentre que la posterior es compon de culs d’ampolla de colors, a manera de vitrall. És una clicada d’ull a l’ofici de vitraller del propietari, que va acabar creant una important fàbrica on, entre altres, produïa envasos per al món de la perfumeria.

Cementiri del Masnou. Panteó de Vicenç Pedret, realitzat per Pere Ricart.

Àngels moderns

L’industrial tèxtil Agustí Masallera va traslladar-se al Masnou amb la seva esposa. Previsors com devien ser, als anys 50 del segle XX van encarregar a Francesc Renter, un senzill panteó-capella. Els Renter van ser una nissaga de paletes i mestres d’obres molt vinculats a aquest cementiri fins fa ben poc.

Sense un estil prou definit, l’exterior de la construcció està decorat amb uns originals mosaics que representen Jesús a la part posterior i un àngel a cada paret lateral. Malgrat portar la signatura Losan, no he aconseguit saber res més de l’autor.

Cementiri del Masnou. Mosaics al panteó d'Agustí Masallera.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: avda. Joan XXIII, 100. El Masnou

Saber més

Què veure a prop