cementiri, Cardedeu, Vallès Oriental, Manuel Raspall

Morir amb estil

El cementiri de Cardedeu.

Fa uns 4.500 anys -any amunt, any avall-, la Terra era un no parar d’activitat. La gran massa incandescent es va anar refredant i va donar lloc a multitud de minerals. Quan la superfície ja s’havia tranquil·litzat, 10 quilòmetres més avall encara s’estava coent el que ara coneixem com a granit.

Aquesta roca dura, composta de diversos minerals, forma bona part del mantell terrestre. Potser per la seva durabilitat relacionada amb l’eternitat, els egipcis la utilitzaren per a construir algunes piràmides i sarcòfags.

Cementiri de Cardedeu. Vista de l'entrada amb la creu.

Nosaltres, que sempre arribem més tard, també li vam seguir donant un ús fúnebre al granit, per als panteons i lloses funeràries. Més tard, el nostre esperit pràctic li trobaria un ús menys espiritual l’utilitzaríem per a banys i cuines.

El que resulta excepcional, és que tot un recinte funerari estigui construït amb granit. És el cas del cementiri de Cardedeu (Vallès Oriental). Anem a veure’l!

Porta de ferro del cementiri de Cardedeu.

El projecte

Després de deixar anar la imaginació amb les acolorides i sinuoses formes d’un modernisme sense estridències, Manuel Raspall va derivar cap a un estil més seré.

A partir de 1914, les façanes se simplifiquen amb discretes decoracions a base d’esgrafiats i la forja passa a ser menys sofisticada.

És en aquest moment quan rep l’encàrrec de projectar el nou cementiri de Cardedeu. Cal tenir en compte, que Raspall era l’arquitecte municipal de la vila.

De fet, aquest era el tercer cementiri. El primer, d’origen medieval, era davant l’església. A mitjans del segle XIX es construí un altre als afores, que aviat va presentar un lamentable aspecte de deixadesa.

Cementiri de Cardedeu. Detall d'un capitell a l'entrada d'un panteó.

Situada en una important via de comunicació entre Barcelona i Girona, la vila de Cardedeu va experimentar un fort creixement amb l’arribada del tren el 1860. La burgesia barcelonina va triar aquest indret per estiuejar i construir magnífiques torres. Però, fins i tot la gent rica es mor i el cementiri que hi havia es va quedar petit.

El carrer que ens porta fins a l’entrada del recinte porta el nom dels Germans Sanesteve, uns empresaris tèxtils de la vila que van finançar la compra dels terrenys del nou cementiri.

Cementiri de Cardedeu, Vallès Oriental. Creu i esgrafiat en un dels murs de granit.

Un més enllà ordenat

Inaugurat i beneït el 1921, aviat s’hi construïren els principals panteons. Algun també és obra de Raspall i va servir de model per a posteriors enterraments. L’escenogràfica entrada mostra una imponent portalada de pedra amb una reixa de ferro.

Un parell de pilastres presenten l’escut de Catalunya i l’antic escut de Cardedeu, molt similar al de Barcelona i que més tard el consistori va canviar. Sobre l’incert origen del topònim hi ha diverses teories, així que no entraré a explicar-les.

Aquests dos mosaics van ser realitzats pel meticulós mosaïcista valencià Lluís Bru, el preferit dels arquitectes modernistes catalans, a excepció de Gaudí, que volia anar més per feina. Bru és conegut pels mosaics del Palau de la Música Catalana o els de la casa Lleó-Morera de Barcelona.

Mosaic de l'escut de Barcelona, realitzat per Lluís Bru a l'entrada del cementiri de Cardedeu.

Granit fúnebre

Un cop traspassat el llindar, el recinte s’ordena en uns eixos imaginaris que pugen pel pendent muntanyós. Davant de tot, com fent de pantalla, hi ha dues agrupacions de nínxols, dedicades a sant Francesc i a sant Ramon -ignoro el motiu-, separades per un panteó amb una creu.

Pujant pels caminets i escales, trobem diversos elements que fan d’aquest un recinte ben singular, com el pou, uns porxos o una pèrgola amb bancs. Tot amb l’etern granit, potser extret de les properes pedreres de Llinars del Vallès.

La resta de nínxols es troben adossats a la tanca perimetral, deixant la part central per als panteons, com mantenint les distàncies que rics i pobres van tenir en vida.

Cementiri de Cardedeu projectat per Manuel Raspall. Inscripció que indica el Grup de nínxols de Sant Ramon.

La mort tranquil·la

El fet que els epitafis d’aquella època es trobin escrits en castellà, es deu a una normativa de mitjans del segle XIX, que ordenava que, fins i tot aquests textos, s’escrivissin així.

A diferència d’altres cementiris, aquí no veurem espectaculars escultures o recarregats mausoleus. En canvi, es respira una harmonia i senzillesa, que fan de la visita un tranquil passeig.

Abans de marxar, acostem el nas a la finestra vora l’entrada, per observar una magnífica carrossa funerària, de quan encara era portada per cavalls.

Detall escultòric d'un àngel daurat en una carrossa fúnebre.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: Av. Germans Senesteva, 32. Cardedeu

Saber més

Què veure a prop