Primer itinerari pel cementiri de Vilassar de Mar (Maresme).
Pel que sembla, visitar cementiris ja no és només un costum de la diada de Tots Sants, sinó que ara forma part d’una nova visió turística. Es coneix amb el poc motivador nom de necroturisme. En grec el mot nekrós significa cadàver o mort.
No confondre amb el turisme negre o turisme fosc, una variant amb un punt morbós que inclou visites a llocs marcats per la mort, com camps d’extermini, poblacions destruïdes per la guerra, presons o catacumbes.
En altres ocasions he fet breus aproximacions al cementiri de Vilassar de Mar, i també de la magnífica portalada modernista. Ara descobrirem algunes obres d’art i curiositats que amaga aquest recinte. Com a punt de partida, prenc el detallat estudi escrit per Alexis Serrano Méndez, que et recomano llegir: “El cementiri de Vilassar de Mar, aproximació històrica i valors artístics“.
Homenatge al poeta
Tant aquest article com el següent, dedicats a l’interior del cementiri de Vilassar de Mar, estan encapçalats amb paraules de Joan Maragall. Dins el llibre ‘Visions & Cants‘ publicat el 1900, s’inclou el poema ‘L’estimada de don Jaume‘. Maragall relata la conquesta de Mallorca en diverses etapes, d’ençà que Jaume I s’enamorà de l’illa de Mallorca, hi anà i la conquerí. A la quarta part, que és on corresponen els títols d’aquests articles, el poeta narra que Jaume I ja ha conquerit l’illa i demana prosperitat.
Manca d’espai
Quan el cementiri parroquial es va quedar petit, es decidí traslladar-lo als afores de la població. També s’ha de dir que així es complia amb la nova normativa sanitària del moment pel que fa a aquests recintes.
Així doncs, el 1822 s’inaugurava un nou cementiri que ocupava menys d’una tercera part de l’actual. Al cap de vint anys, al recinte ja no hi cabia una ànima més -literalment- i va ser necessària una nova ampliació.
Pensa que aquell segle va haver-hi diverses epidèmies, com la del còlera el 1834, que van deixar una bona estesa de morts i una gran necessitat d’espai on fer enterraments.
El 1845 s’iniciaren les obres del nou recinte, que van durar prop de deu anys. Cal tenir en compte que durant aquell temps va tenir lloc una gran crisi agrària i tèxtil, així com altres esdeveniments que van desembocar en la Segona Guerra Carlina. Sens dubte, tot això endarrerí el projecte d’ampliació.
Aquesta ampliació comportà la construcció d’una capella, avui desapareguda, així com l’adequació d’un espai més o menys quadrat, que és on ara s’ubiquen els panteons i que comentaré més endavant.
A principis del segle XX tingué lloc una nova reforma durant la qual s’efectuaren obres de millora, la construcció de nous nínxols i també de la portalada modernista, joia del cementiri de Vilassar de Mar.
Per si t’ho estàs preguntant, el mot nínxol prové d’una paraula italiana emprada per designar tant una conquilla com un racó. No obstant això, hi ha altres teories que no entraré a descriure.
Els carrers
És habitual senyalitzar els espais dels cementiris com si de carrers es tractessin. Generalment, s’utilitzen noms del santoral per identificar-los. Ara bé, amb els nous afegits, sembla que alguns noms s’han perdut i altres poden dur a confusió. Per exemple, el carrer de Sant Pau dona la volta a mig recinte de nínxols, mentre que el de Santa Rosa, només ocupa un tram.
A més, en algun moment, probablement a la reforma del segle XX, s’establiren noms de carrers segons la vorera. Així doncs, et pots trobar que el carrer Sant Pere, que també circumval·la mig recinte, només correspon a la vorera externa. La interna, segons el tram, rep els noms de Sant Genís o Sant Esteve. Com a excepció tenim el bloc on els carrers d’ambdós costats s’identifiquen com a Sant Antoni. Un embolic.
Cal aclarir que al plànol que he fet d’aquest itinerari pel cementiri de Vilassar de Mar, els noms dels carrers els he posat en català, tot i que les rajoles identificatives estan retolades en castellà. Aprofita per observar la tipografia d’inspiració xinesa que s’utilitza en alguns llocs, més pròpia del corrent orientalista sorgit a finals del segle XIX.
Un darrer detall. D’entre tota la nòmina de personatges, tan sols quatre corresponen a dones: Caterina, Rosari, Rosa i Montserrat. A més, cap carrer està dedicat als sants patrons de la vila: Innocenci, Mansuet, Especiosa i Reparada. Greu ofensa.
Els primers difunts
Per començar aquest primer itinerari pel cementiri de Vilassar de Mar, ens situarem al recinte que es va fer el 1822. Intenta obviar el despropòsit dels blocs de nínxols construïts a mitjan del segle XX. Per cert, cada nombre entre parèntesis correspon a un enterrament senyalitzat al plànol. En tot moment he respectat la grafia original, tant dels noms -en castellà- com dels cognoms de les persones difuntes.
Aquí trobem les sepultures més antigues, algunes de les quals conserven la inscripció damunt de fang cuit (5, 29). Per exemple, la que pertany a la vídua Ana Maria Carau i Gelpí (18), mare del pilot Juan Francisco Carau y Giravau, que descansa en un nínxol proper.
Tal com indica l’epitafi, va ser un ‘piloto de altura’, que és la persona encarregada, entre altres tasques, de determinar la posició i el rumb del vaixell.
Un any mortal
Em pregunto què va passar el 1855. Són unes quantes les persones que van morir aquell any, algunes de prou joves. Tenim en Jaume Julià (19), capità i pilot que morí a vint-i-vuit anys. Suposo que es tractava del fill de l’alcalde Magí Julià Carrau.
Si no vaig errat, el nínxol amb el nom Jn. Bisa (6) correspon a Joan Bisa Pagès, el primer d’aquesta saga que s’estableix a la vila. El relleu en forma de templet remet a les esteles funeràries de l’antiga Grècia.
Especialment sentit és l’epitafi del jove de divuit anys (21) que, pel que sembla, va patir una llarga malaltia. Observa el relleu amb la creu entre dos xiprers, arbres plens de simbolisme dels quals he parlat anteriorment.
Records simbòlics
Continuem amb aquest primer itinerari pel cementiri de Vilassar de Mar on, com en molts altres, trobem un ampli repertori d’escultures, relleus i símbols de tota mena. Lògicament, molts d’ells estan relacionats amb la mort, la majoria des d’un punt de vista catòlic.
Altres s’arrelen en antigues cultures paganes que el cristianisme va saber adaptar en benefici propi. Finalment, hi ha elements que ens donen pistes sobre qui era la persona difunta. Anem a veure uns quants.
Passió floral
La discreta decoració del sepulcre de Juan Villá Alsina (10) mostra el delicat relleu d’una passionera o flor de la passió.
Com el seu nom indica, és el paradigma que resumeix els elements de la passió de Crist: tres pistils amb la forma de claus, cinc més que són les llagues, una corona d’espines de color violeta i el fruit que conté llavors de color vermell, simbolitzant la sang de Crist.
La mar de mariners
En són uns quants els sepulcres que mostren un vaixell o estris relacionats amb la navegació. D’una banda, tenim llibres, el globus terraqüi, rellotge de sorra, àncora, plànols i altres elements que en aquell temps eren indispensables per navegar (8, 9).
De l’altra banda, pots veure elements vinculats més aviat amb el comerç d’ultramar, com paquets, farcells i el caduceu d’Hermes -el déu grec protector del comerç-, com la tomba de Pablo Carrau (15). Els seus avantpassats eren vinaters. Ell s’establí a l’Uruguai, on va fundar unes bodegues.
Fixa’t que hi ha tombes que mostren cornucòpies amb diners, fruits o flors. És una al·legoria de la prosperitat. Segons la mitologia grega, la cabra Amaltea va criar Zeus amb la seva llet. El nano, que era un sapastre, li va trencar una banya a la cabra mentre jugava amb els seus llamps. Per compensar la pobra bèstia, li va atorgar un do a la banya trencada (que no a la cabra), de manera que, qui la tingués, se li concedís tot el que volgués. El símbol, mai més ben dit, va fer fortuna.
El judici final
Així mateix, hi ha tot d’àngels a diverses sepultures. Els que duen una trompeta (4, 17) fan esment a la resurrecció el dia del judici bíblic. Segons el relat de l’Apocalipsi, hi haurà set àngels amb trompetes. El setè anunciarà la vinguda del regne de Crist.
En altres sepulcres hi ha àngels turiferaris (23), que són els que porten un encenser escampant fum, com un ritu de purificació. El mot turiferari deriva del llatí i aquest del grec i en essència vindria a dir ofrena fumejant. És més complex que això, però ara no és moment de fer una dissertació sobre etimologia.
Tempus fugit
També es repeteix molt el rellotge de sorra amb ales (15, 20, 30). És el que es coneix com a tempus fugit, locució llatina que vol dir que el temps s’escapa. És un dels tòpics sobre la brevetat de la vida.
Aquesta expressió la va escriure el poeta Virgili al segle I a. n. e. en el llibre de les Geòrgiques. La frase sencera diu que ‘el temps vola, com els núvols, com les naus, com les ombres‘.
Regnar, tant si com no
Alguns relleus mostren el Sagrat Cor, de vegades amb Jesús al complet (25) i altres només el cor amb una corona d’espines (36, 48).
Aquesta devoció, de la qual he parlat detalladament en un altre article, va néixer a França al segle XVII. Un segle més tard entrava a la península de la mà dels jesuïtes. Va arrelar tan fort que ràpidament es convertí en una arma política esgrimida per reis i dictadors fins no fa tant.
Glòria a qui guanyi!
Diversos sepulcres mostren una corona floral (16, 22). Per la seva forma circular, la corona s’associa amb el sol, font de vida.
A l’antiguitat es coronaven amb fulles els vencedors de les competicions atlètiques. Es col·locava damunt el cap, és a dir, la part més alta d’una persona. Qui duia la corona representava que estava en contacte amb el regne celestial, com diverses divinitats que també en duen.
Sense oblidar que les flors simbolitzen la brevetat de la vida, dins el cristianisme la corona representa a més, la idea de l’esperança de resurrecció i de la immortalitat aconseguida pel difunt. Segons diu el llibre de l’Apocalipsi 2:10: “sigues fidel fins a la mort i jo et donaré la corona de la vida“.
El descans
Llegim al sepulcre de Felio Roig Borotau (13): “¡Requiem Aeternam dona eis domine!“. Amb aquestes paraules és com comença la introducció de la missa de difunts segons el ritu romà.
El mot rèquiem significa descans. La frase sencera és una petició: “Concedeix-los el descans etern, Senyor, i que la llum perpètua brilli per a ells“.
El treball
Escampats per aquí i per allà, veuràs estris o bé objectes que ens donen pistes sobre l’ofici de la persona difunta. En són exemples la serra de fuster al sepulcre de Juan Matamala (12) o bé la copa i la serp del farmacèutic Salvador Alsina (45).
El sepulcre de la família Almera (28) conté un delicat relleu de les quadernes d’un vaixell a mig fer. Els Almera eren mestres d’aixa i armadors a les drassanes de Vilassar de Mar. De les seves mans van sortir embarcacions de tota mena.
Ancorats en l’esperança
La presència d’una àncora (36, 41) no pressuposa que el difunt estigui necessàriament vinculat al mar. Tot i que, tractant-se d’una vila marinera hi ha més probabilitats que sigui així. Pel fet de mantenir fixa una embarcació al mar, l’àncora es convertí en una al·legoria de l’esperança i, per tant, de la salvació.
Els textos bíblics diuen que “ens mantenim en l’esperança, com una segura i sòlida àncora de l’ànima” (He 6,18-19). A partir d’aquest text i també per la camuflada forma de creu, aquest element esdevingué un símbol dels primers cristians.
La vacuïtat de la vida
Malgrat l’anteriorment explicat, la creu i la calavera són probablement els símbols més utilitzats. Pel que fa a la creu, la crucifixió és el paradigma de la mort (26, 30, 34), però també de l’esperança en la resurrecció, segons el cristianisme.
El crani pelat (36, 40), en canvi, és un recordatori directe de què ens espera. Es coneix com a ‘memento mori‘, expressió llatina que vol dir recorda que moriràs. Representa el fet que la mort és inevitable i ens fa iguals -la vida és un altre tema-.
Aquest símbol sembla que es va originar durant les croades, entre els segles XI i XIII. Les croades eren aquelles campanyes mig militars i mig religioses, promogudes pel papat per recuperar Terra Santa del poder musulmà.
Doncs bé, el crani amb les tíbies (47) se l’estampaven alguns exèrcits, probablement, com una manera de terroritzar els enemics i anunciar la victòria sense témer la mort. De fet, una llegenda assegura que el crani i les tíbies eren els ossos del gran mestre templer Jackes de Molay.
Quan aquest orde va ser prohibit i Molay rostit a la foguera, els seus companys prengueren els seus ossos i els convertiren en l’ensenya de la nova activitat dels templers a partir d’aquell moment: la pirateria!
El crani es va popularitzar en la pintura de bodegons coneguts com a ‘vanitas‘. El nom prové per la frase bíblica que diu: “Vanitat i més vanitat…, tot és efímer, tot és en va” (Ec 1:2). Resulta especialment curiós el relleu poc usual del crani vist de perfil al sepulcre de Jaime Gelpí Mas.
Oli en un llum
Finalment, en aquest primer itinerari pel cementiri de Vilassar de Mar, ens fixem en una altra imatge cristiana que es repeteix: la flama. De vegades és una llàntia d’oli (27), símbol de la prudència, segons la paràbola de les deu verges. Tanmateix, també simbolitza l’Esperit Sant que ens il·lumina i dissipa les tenebres.
En alguna ocasió veuràs una torxa cap per avall (11), que ens parla de la vida que s’apaga. Aquest símbol és una herència de la mitologia grega. Tanat -o Tànatos- era la personificació de la mort no violenta. D’aquí prové el mot tanatori. Se’l solia representar amb una torxa cap per avall.
Per acabar, hi ha molts més símbols pietosos o bé vinculats amb la mort i la vida eterna, com ara el calze, la Sagrada Família, la corona d’espines, el calvari, l’ull de Déu, el crismó, el bonet eclesiàstic i totes les varietats de flor, cada una d’elles amb un significat propi. Però ens allargaríem massa i ja és hora d’anar a dormir.
Al següent itinerari pel cementiri de Vilassar de Mar explorarem els sepulcres del recinte edificat el 1845 on hi ha destacades mostres d’art funerari que et sorprendran.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: avinguda Montevideo, 3. Vilassar de Mar
Saber més
- Turisme negre: rac1.cat
- Visions i Cants: stroligut.com
- El àngels i la creu: es.aleteia.org
- Turiferari: elcastellano.org
- Simbolisme vegetal als cementiris rondaller.cat
- Sagrat Cor rondaller.cat
- El crani: simbolosysignificados.blogspot.com
Què veure a prop
- Portalada del cementiri de Vilassar de Mar
- Cementiri de Vilassar de Mar (2)
- Itineraris per Vilassar de Mar: part 1, part 2, part 3, part 4
- L’escut de Vilassar de Mar
- Les plaques de carrer de Vilassar de Mar
Molt interessant! Aquests cementiris de les viles tenen un inquietant atractiu.
Els meus millors desitjos per a l’any que està a punt de començar.
Moltes gràcies! Penso que els cementiris són una part important del patrimoni que cal conèixer. També et desitjo el millor pel proper any.
Cosí, em sembla espectacular aquest treball que fas, sobretot amb perles com aquesta!
Bona entrada d’any, i que anem inventant excuses per trobar-nos durant el 2023!
Una abraçada per a tu, la Cristina i la Laura!
Ha ha ha! Moltes gràcies! Pel proper any et desitjo moltes descobertes. Estàs aprenent molt ràpid! 😉