Bancs de Sant Feliu de Guíxols, projectats per Joan Bordàs.

Els bancs de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà).

Feliu vol dir feliç. En llatí, naturalment. El sant que coneixem amb aquest nom, va néixer a Tunísia al segle III. Amb l’excusa de donar un cop de mà als cristians perseguits a casa nostra, anà a parar a Girona on va durar menys que un caramel a la porta de l’escola.

El fabulós relat del seu martiri, assegura que el dugueren a un lloc anomenat Guíxols, nom que designa una varietat de llegum, que actualment sembla haver seguit la mateixa sort del sant. Allà li lligaren una roda de molí al coll i el llençaren a l’aigua, però els àngels el tragueren abans no s’ofegués. Finalment, l’home morí, però d’una altra manera menys romàntica.

Motius ceràmics noucentistes amb paisatges marins, pins i atzavares.

Deixadesa

Setze segles més tard, Sant Feliu de Guíxols continuava vivint en gran part, del mateix mar d’on els àngels van rescatar el màrtir. Davant de les cases hi havia un gran sorral on tenien lloc les feines relacionades amb el mar. Era un lloc brut i sense gens d’interès, exposat als atacs de la pirateria.

Amb l’enderroc de les muralles al segle XVII, s’hi anaren construint habitatges senzills, però no va ser fins al segle XIX quan es decidí que la vila no podia presentar aquesta lamentable imatge arran de mar.

Aquarel·la amb una vista del passeig del Mar. — El passeig del Mar.

Una nova imatge

L’Ajuntament decidí urbanitzar l’espai i plantar-hi arbres, tot i que encara hi havia una certa activitat, com la matança i neteja de bestiar. A poc a poc van començar a enlairar-se les primeres edificacions d’hisendats.

Però les guerres tot ho fan malbé i a més, la vila trigà a rebre ajuts per a la recuperació. Així doncs, no fou fins al 1943 que projectà el passeig, si fa no fa, tal com ens ha arribat fins avui. Després d’infinits canvis de nom, s’ha quedat com a passeig del Mar.

El projecte fou executat per Joan Bordàs Salellas, arquitecte nascut a Figueres, el qual, durant quaranta-dos anys va treballar a l’Ajuntament guixolenc, fins que es jubilà. És inacabable la llista de projectes que va fer durant aquest llarg període, destacant la remodelació del passeig del Mar.

Els bancs de Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà.

Seure amb estil

Uns dels elements ornamentals d’aquest indret que, amb més o menys èxit, han sobreviscut al temps, a l’especulació i al vandalisme, són els bancs de pedra i maó amb una decoració de rajoles, reproduint diversos temes, generalment relacionats amb la vila.

Tot i que les avantguardes més diverses ja triomfaven arreu i el noucentisme ja havia passat a la història, l’estil dels bancs projectats per Bordàs, encara semblen ben bé dels anys trenta. A grans trets, el noucentisme neix com un revulsiu als excessos del modernisme. Proposa un ordre més racional i busca la inspiració en el món clàssic grecollatí.

Detall dels bancs de Sant Feliu de Guíxols amb motius ceràmics.

Disseny propi

Els noucentistes consideraven l’art realista com un engany, preferint una visió més idealitzada i pedagògica de la realitat. Giraren els ulls cap a la Mediterrània, més propera que el món medieval centreeuropeu que els modernistes tenien com a referència.

Mar, pins, atzavares i figueres de moro, orenetes i gavines comencen a poblar les obres d’aquesta època, com una idealització de les arrels nacionalistes. L’artista noucentista fuig del detall i destaca la forma de les coses i dels cossos. Que res destorbi el volum. Uns breus contorns servien per a delimitar l’essència.

La figura femenina, sovint nua, passa a tenir un paper rellevant. Amb la publicació de La ben plantada, Eugeni d’Ors fa un retrat dels valors que pretenia impulsar el noucentisme. Proposava un model de dona moderna, instruïda, emancipada, però dins d’uns límits marcats i lluny de la igualtat laboral i social amb l’home.

Idealitzant el passat

Tot això ho pots veure en aquestes discretíssimes rajoles que decoren els bancs de Sant Feliu de Guíxols. Dones banyant-se, reparant les xarxes de pescar, visions idíl·liques de la costa, el passat naval, la natura i la fauna en diverses formes. Fins i tot algun cérvol, més propi d’altres indrets.

Així mateix, hi ha l’antic escut de Sant Feliu de Guíxols representat de diverses maneres. Les ones identifiquen la vinculació amb Girona, la creu de Sant Jordi representa el monestir i les barres simbolitzen el regne d’Aragó i Catalunya.

Rajoles dels bancs noucentistes de Sant Feliu de Guíxols.

Un autor, molts autors

Desconec l’autoria d’aquestes peces ceràmiques, tot i que veient que n’hi ha algunes de més reeixides i altres més matusseres, em fa l’efecte que hi intervingué més d’una persona. A part, sembla que no totes foren executades alhora, ja que es veuen diferències en els dissenys, en els materials emprats, així com en els resultats de cocció. Fa tot l’efecte de tractar-se de peces sobrants reaprofitades o bé, fetes a partir de dissenys existents.

Per exemple, hi ha un tipus de rajola amb una sanefa ondulant. Es tracta de la còpia —molt elemental— d’unes peces dissenyades per Rafael Masó per la llar de foc de Can Frigola, un edifici de Cassà de la Selva. Les peces originals foren executades al taller Marcó de Quart; potser aquestes també foren executades al mateix obrador.

Detall dels bancs de Sant Feliu de Guíxols amb rajoles ceràmiques fetes per Rafael Masó. — Possibles dissenys de Rafael Masó.

Fang fosc

Per acabar, les rajoles dels bancs de Sant Feliu de Guíxols estan fetes amb la tècnica coneguda com a ceràmica negra. Per aconseguir aquest acabat gris fosc, la terrissa se sotmet a un procés durant el qual, generalment després de la cocció, es tanca el forn, de manera que el fum que hi ha a l’interior, penetra pels porus del fang i l’enfosqueix.

Aquesta tècnica ja era usada a l’edat de ferro i després l’aplicaren cultures tan diverses com la grega, la xinesa, l’índia, així com les poblacions sud-americanes. També esdevingué molt popular al centre peninsular, a les illes Canàries, Astúries i, no cal dir-ho, a Catalunya, on són especialment rellevants les de Verdú, Quart, la Bisbal i Breda.

Motius ceràmics noucentistes amb unes banyistes i l'escut de la vila.

2 comentaris

Mercè Gratacós

10 febrer 2019 / 12:42 Respon

Rondaller, de quin material són les rajoles?
- rondaller
  
  10 febrer 2019 / 16:45 Respon
  
  Mercè,
  La veritat és que jo també em vaig fer aquesta pregunta. No són les típiques rajoles d’argila vermella cuita i esmaltada.
  Potser es tracta d’una argila de color gris, que, degut a una cocció irregular, presenta zones més o menys enfosquides. Però no he trobat cap informació al respecte, ni l’autor o la tècnica.