Aquarel·la de l’Ajuntament i la plaça del Mercat de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà).

Història sota la teulada

El ràfec de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.

No m’estranya tenir sovint mal a les cervicals. Sempre miro amunt a veure què descobreixo. Aquesta vegada he fet una troballa de la qual ningú en parla, així que diré la meva.

En primer lloc, Sant Feliu de Guíxols té una història més llarga que la botifarra de pinyó. I la pots veure resumida en els vint-i-set plafons ceràmics sota el ràfec de l’edifici de l’Ajuntament.

L’edifici consistorial data del segle XVI, tot i que posteriorment ha estat molt transformat amb ampliacions i afegits, com la torre del rellotge. Després de la Guerra Civil va haver de ser restaurat i és quan, imagino, es col·locaren les rajoles sota el ràfec. Això ho he de suposar, ja que sembla que aquest element ha estat completament ignorat, com a mínim a les xarxes.

Aquarel·la de l’Ajuntament i la plaça del Mercat de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà).
Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols.

Acord històric

Als extrems del ràfec hi ha l’escut de la ciutat. Està format per les ones, distintiu de Girona, la creu de Sant Jordi sobre fons daurat -que aquí és, groc- simbolitzant el monestir benedictí que hi ha a l’entrada de la població i que exercí una gran i decisiva influència en el municipi.

Les quatre barres simbolitzen la unió amb el rei Pere III. L’escut recorda un fet ocorregut el 1354 conegut com la Concòrdia de Roses en què la ciutat de Girona, el rei i el monestir acordaren que el municipi passava a ser patrimoni reial, aconseguia els mateixos drets que els gironins i es delimitava el terme municipal.

Sant a la brasa

Dues rajoles recorden que el segle X tingué lloc la fundació del monestir benedictí que va arribar a tenir una gran rellevància, no només religiosa, sinó també política i militar. Durant el segle XIV, el rei Pere el Cerimoniós manà fortificar-lo. Posteriorment fou novament ampliat amb més dependències. La desamortització del segle XIX i les guerres el deixaren molt malmès.

El monestir es va posar sota l’advocació de Sant Feliu, un xicot de casa bona, nascut a Tunísia al segle III. El noi va venir a fer turisme per Girona i convertí tanta gent al cristianisme que les autoritats l’enxamparen. El dugueren a un lloc anomenat Guíxols, li lligaren una pedra al coll i el llençaren al mar. Però uns àngels que estaven a l’aguait el van salvar. Millor no ho hagueren fet, ja que aquest cop Feliu va morir rostit a la graella.

Rajoles sota el ràfec de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), obra de Vilà Clara.
L’escut, el port i la Cambra de Comerç.

Pirates a la costa!

Un dels motius sota el ràfec representa tot un seguit de vaixells, la data 1115 i el text “300 naus a Mallorca“. Per tal d’acabar amb la pirateria musulmana de Mallorca, la República de Pisa -que també practicava la pirateria-, amb la benedicció del papa i el suport d’altres repúbliques protagonitzaren una croada.

Però el mal temps els va portar a la deriva fins que arribaren al port de Sant Feliu de Guíxols. Aquí es reuniren amb el comte Ramon Berenguer III, qui se sumà a la comitiva. El resultat fou el saqueig de les illes i la posterior repoblació amb nous colons. La data 1115 correspon a quan va acabar la croada.

L’ermita marinera

Un altre motiu que pots veure sota el ràfec és la data 1653 i un grup de revoltats que pugen fins a l’ermita de “San Telm” (sic). Elm és l’estranya derivació d’Erm, que ve d’Erasme. Erasme d’Antioquia fou un bisbe allà pel segle IV que la llegenda assegura que patí uns esgarrifosos turments que ni el guionista de “La matanza de Texas” hagués pogut imaginar.

L’home, que no es moria mai perquè una vegada i una altra els àngels sempre el salvaven in extremis, finalment ja no va tenir excusa per morir quan li van extreure els intestins i els entortolligaren a un cabrestant. Només per aquest motiu, es convertí en patró dels navegants i mariners. No confondre amb Pedro González Telmo, un frare lleonès del segle XII, venerat pels pescadors de la costa atlàntica.

El 1452, poc després que un terratrèmol esfondrés una capella anterior, s’edificà l’ermita de Sant Elm -al plafó hi diu Telm, que és incorrecte-. En aquest estratègic turó havia existit una fortalesa dos segles abans, així que també es bastí una torre de guàrdia al costat de l’ermita.

Entre els segles XVI i XVII, Sant Feliu de Guíxols patí una pesta darrere l’altra. El 1653, tot just acabada la Guerra dels Segadors, bona part de la població va fugir cap al camp per evitar tanta desgràcia.

Plafons ceràmics probablement executats per Josep Vilà Clara.
Sant Elm, el monestir i la croada a Mallorca.

Corsaris ganxons

Hi ha un plafó on es veu un vaixell i el nom Gerónimo Basart. La costa empordanesa no sempre ha estat l’idíl·lic destí turístic actual. A final segle XVIII, cansats dels atacs de pirates i corsaris d’arreu que aterrien la població, els empordanesos armaren vaixells i també es van fer corsaris per tal de combatre aquest enemic comú.

Jeroni Basart fou un d’aquests corsaris ganxons qui protagonitzà algunes gestes que ja s’han convertit en llegenda. En una d’elles, Basart i la seva tripulació perseguiren l’exèrcit francès fins a Calella i Mataró, aconseguint foragitar-los.

Indústries pròpies

Diverses rajoles fan esment a algunes de les importants fonts de riquesa de la població al llarg del temps. Naturalment, la pesca n’és una. Per exemple, destaca la fabricació de vaixells que el 1258 donà lloc a la construcció de les drassanes. Cinc-cents anys més tard, era tal la importància que es convertí en drassana reial on es fabricaven naus per a l’Armada estatal.

A la segona meitat del segle XVIII s’inicia el treball artesanal de l’extracció del suro i l’exportació de taps que acaba convertint-se en una important indústria… Fins que la ciutat es va rendir a l’explotació dels seus recursos turístics.

El 1905 es creà la seu de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols, organisme que gestiona serveis públics i n’ofereix directament a les empreses. El símbol representat aquí fa esment al caduceu, un distintiu d’Hermes, el déu mitològic encarregat de les relacions entre les altres divinitats i amb els humans i que acabà per representar el comerç entre humans.

Llegat artístic

Sota el ràfec de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols s’esmenta també l’Escola d’Arts i Oficis. Aquesta institució fou creada el 1913 gràcies al llegat benèfic d’una vídua guixolenca.

Rajoles sota el ràfec de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), obra de Vilà Clara.
El carrilet, Jeroni Basart i la Província Marítima.

Dues hores de tren

Menció a part mereix el famós ‘carrilet‘, de vida tan important com efímera. Aquesta línia de ferrocarril de via estreta, plena de rampes i complicades corbes, va ser inaugurada el 1892. Durant setanta anys esdevingué el principal mitjà de transport per fer els quaranta quilòmetres que separaven Sant Feliu de Guíxols de Girona.

El tren continuà funcionant en temps de guerra, però el 1969 va ser clausurat per considerar-lo poc rendible. Actualment el seu traçat s’ha recuperat com a via verda. Sota el ràfec hi ha algunes rajoles més, però no em vull estendre més que igual acabo avorrint.

L’artista

Finalment només resta saber qui va realitzar aquestes ceràmiques. D’una banda no he sabut veure enlloc la signatura. D’altra banda, com he dit, sembla que tothom ignora aquest petit tresor.

Arran d’un estudi tipogràfic sobre les plaques ceràmiques dels carrers de Llafranc, m’ha semblat més que probable que les rajoles del ràfec de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols hagin estat executades per Josep Vilà Clara. Aquest important ceramista nascut a Palamós el 1910 va desenvolupar la seva feina a la Bisbal, assolint un gran èxit a mitjans dels anys cinquanta.

Plafons ceràmics probablement executats per Josep Vilà Clara.
La pesca, l’escola i el suro.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: plaça del Mercat, 6. Sant Feliu de Guíxols

Saber més

Què veure a prop